"Vaig aprendre el pitjor: a maltractar"

Joves extutelats per la Generalitat expliquen la seva infància i adolescència als centres de menors

  / DANNY CAMINAL

 
"Vaig aprendre el pitjor: a maltractar"

/

3
Es llegeix en minuts
TERESA PÉREZ / BARCELONA

Els records que habiten en la ment de B. M. haurien d'estar difuminats pel pas del temps, ja que ha transcorregut més d'una dècada des que va tenir lloc la tragèdia que va torçar el seu destí. Els fets, no obstant, són presents amb una vivesa que espanta. “M'han trencat per dins”, diu B. N. Aquesta jove, de 27 anys, va ingressar amb 14 anys en un centre tutelat. L'acompanyaven els seus tres germans. “El primer que van fer va ser separar-nos”, explica. Aquell instant encara el té clavat. Aquesta exinterna, que prefereix no ser fotografiada perquè encara té germans tutelats, vol donar un consell a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), els centres de la qual critiquen treballadors, famílies i el mateix Síndic de Greuges: “Per favor, no separin mai els germans”.

Al centre “tot estava sota clau i les finestres tenien reixes. Jo vaig pensar que m'havien tancat en una presó”, descriu B. M. Els pares en van perdre la tutela i es van quedar sense els seus quatre fills. De la nit al dia el guirigall de la llar familiar es va transformar en un silenci monacal. "Els meus pares no ens van abandonar, només eren pobres", acusa. 

BUFETADA

N. H. li va passar el mateix."Quan vaig ingressar al centre la meva vida es va trencar. Vaig perdre la meva infància i també a mi mateixa. Els records amargs em perseguiran la resta de la meva vida", diu. El dia que va començar a escapar-se-li la infància estava ingressada en un hospital perquè s'havia autolesionat. Acabava de complir 9 anys. "Van aparèixer al centre hospitalari un home i una dona i em van posar en un cotxe. Estava espantada i la dona al veure que la mirava em va interrogar: '¿Tu què mires'". La van ingressar en un centre de menors. "La primera nit no vaig poder dormir. Em vaig dedicar a ajudar els nadons que ploraven. Al cap d'uns dies van arribar les meves germanes". Les van separar a totes i N. s'escapava a les nits per anar a cantar-li una cançó de bressol a la petita.

N. H. B. N. no saben bé per què, però tenen la sensació que els parlaven malament dels seus pares. B. N. afirma que el recriminaven al centre: "Si tant t'estimen els teus pares, ¿per què ets aquí?". N. H. diu que en el seu cap volten records que ella no va viure. "Quan jo vaig entrar en un centre d'acollida estimava el meu pare i quan en vaig sortir, l'odiava". Aquell rancor induït li ha pesat en les relacions sentimentals que ha tingut.

M. M. A., de 23 anys, té records agredolços del seu pas pels centres de menors. Uns bons i altres no tant. Al principi tot anava bé fins que van canviar la directora. "Vaig estar 2 mesos castigada a la meva habitació perquè em relacionava millor amb els nens que amb les nenes. Em deien que havia de recapacitar", explica. "Em feien sentir com si fos dolenta. No em van deixar disfrutar de la infantesa", explica. El centre el portaven unes monges i, relata, els donaven bufetades. A M. M. A. més que els pals li fa mal un record que narra així: "J. M. era un nen deficient i un dia li van pegar tan fort que va caure rodant per les escales". 

PORS

Notícies relacionades

M. M. A. encara se'n recorda que la feien anar a missa i que va fer "sis anys de catequesi i també la confirmació". Aquesta extutelada ha aconseguit tirar endavant i la seva experiència li ha permès obtenir un excel·lent pel treball d'investigació de batxillerat 'Els CRAE. Centre Residencial d'Acció Educativa'. Les pors, no obstant, segueixen passant-li factura. Ara està embarassada. "Quan el meu sogre ve a ajudar-me sento molt dolor i també molta alegria perquè em sento important per a algú, però temo que em pugui fallar", reconeix.

M. N. també ha aconseguit perdre de vista les quatre parets del centre on va estar gairebé un any reclòs. "Vaig aprendre el pitjor: a maltractar -explica-. L'ambient era molt hostil". Ell va ser un supervivent. Només tenia clar que havia de sortir com més aviat millor. Aquesta sensació també la va comprovar descoratjada L. P. el dia que va abandonar el recinte on estava i un nen de 4 anys li va preguntar: "¿I jo quan me n'aniré?"