Adolescents a l'estranger

Cristina Veciana ha arribat fa pocs dies de passar una setmana amb la seva filla Joana, de 15 anys, a Vancouver. L’adolescent estudia quart d’ESO a prop de la ciutat canadenca i, com que no viatjarà a Barcelona aquestes festes de Nadal, ha sigut la mare la que ha pujat en un avió per anar a veure-la. «L’he trobat tan bé, tan feliç», explica la progenitora al tornar a casa. «Està vivint una experiència de creixement personal en què està descobrint moltíssimes coses… El que potser és més difícil, per a mi, com a mare, és que ho està fent lluny de nosaltres, de la seva família», reflexiona la Cristina.

També al Canadà, però a uns 2.000 quilòmetres de distància, estudia aquest any l’Ian, un altre barceloní de 15 anys, que «està encantat de la vida amb l’experiència», explica la seva mare, Montse Daviu. «Va ser el mateix Ian el que va decidir que volia anar-se’n allà a fer quart d’ESO i, la veritat, com que és un noi que acadèmicament va molt bé, vam pensar que la vivència podia ser molt important», prossegueix la Montse. En té prou de fer un cop d’ull de tant en tant al compte d’Instagram del seu fill per veure la quantitat d’activitats en què participa el xaval. «L’altre dia, per exemple, va estar tocant el saxo en un concert», explica.

L’Ian, a Selkirk, a Manitoba (no gaire lluny dels Grans Llacs), i la Joana, a Qualicum Beach, a la costa oest canadenca, estan aprenent un nou idioma, estan coneixent noves cultures i estan adquirint habilitats socials que, possiblement, si haguessin seguit al seu institut de tota la vida, no haurien pogut adquirir. «Per a ells és un repte personal, el primer gran repte de la seva vida», subratlla Veciana.

¿I per a les famílies? «La veritat és que es pateix, perquè encara són molt joves i estan lluny, però el contacte amb ells és molt freqüent, per WhastApp o per Skype», detalla la mare de la Joana. «És clar que des del punt de vista acadèmic i lingüístic està sent molt positiu per a l’Ian, però si hi ha alguna cosa que em va acabar de convèncer perquè hi anés va ser el potent equip de tutors que té l’institut. Cada dia hi ha algú que parla amb ell, que li pregunta com li van les coses o que està a la seva disposició per si el necessita», relata la Montse. Que hi hagi un equip humà preparat per acollir els seus fills allà on van és un fet determinant, coincideixen les dues mares.

NOIS OCUPATS

«Si un nen sent enyorança és perquè no està ocupat. L’escola de la Joana organitza activitats contínuament i això, a més a més, també serveix per integrar-los en el grup i per cohesionar aquest grup», assenyala la Cristina. Aquesta és possiblement una de les claus de l’èxit de les escoles canadenques a l’hora d’atraure estudiants estrangers de secundària cap a les seves escoles, la majoria de les quals són de titularitat pública. «En altres països, aquest aspecte, el de l’acollida, no està tan ben tractat», afirma. «Als Estats Units vam tenir fins i tot la sensació que hi ha famílies que acullen estudiants de fora només per negoci», diu la Montse.

Notícies relacionades

Pros i contres de l'''Erasmus' per a alumnes de secundària

Un de cada sis avis pateix maltractaments: «Visc amb por, el meu fill l’emprèn contra mi quan pateix una crisi»

I tot i que encara falten mesos perquè s’acabi el curs i les famílies en puguin fer un balanç més rigorós, «per descomptat, no hauria sigut el mateix enviar-los a una ciutat espanyola», assenyalen les dues mares. «D’entrada, perquè ara estan perfeccionant una llengua estrangera que els serà molt útil després i, a continuació, perquè a classe estan treballant d’una manera completament diferent de la d’aquí», indica la Cristina. «En el cas de l’Ian, són una vintena d’alumnes per grup, nois procedents d’Alemanya, del Japó, d’un munt de països diferents, i això és molt enriquidor», afegeix la Montse.

La pedagoga María Acaso sap també, per experiència pròpia, què significa que les seves filles cursin part dels estudis a l’estranger. En el seu cas van assistir durant sis mesos a una escola de Maine, als Estats Units, quan tenien 6 i 9 anys, i ara, que la gran ja en té 12, han passat quatre mesos a Austràlia. «Quan els preguntem quina és l’experiència que més els ha agradat a la vida sempre citen aquestes estades. És important fer-ho en les primeres etapes, perquè en el futur ja ho veuran com una cosa desitjable», assenyala Acaso.