Anar al contingut

EL DEBAT SOBRE EL PROTOTIP DE MARE

«Adoro els meus fills, però ara no els tindria»

Cada vegada més dones qüestionen l'obligació de realitzar-se amb la maternitat

Els que decideixen no tenir prole pateixen pressió social i són qualificats d'egoistes

CARME ESCALES / BARCELONA

«Adoro els meus fills, però ara no els tindria»

Adoro els meus fills, però ara no els tindria. Els estimo amb bogeria i faria qualsevol cosa per ells, però si fa dos anys hagués sabut el que sé avui, hauria pres una altra decisió». La sentència és de Valentina Thörner, una alemanya de 34 anys veïna de Mataró, amb parella catalana, i mare d'un nen i una nena, bessons, que ara tenen vuit mesos. Va escriure el seu pensament fa dos mesos a la web que aquesta programa-

dora informàtica, que treballa des de casa ara per a una companyia nord-americana, va crear fa sis anys per conscienciar sobre la multiplicació de la felicitat simplificant la vida, desprenent-se d'objectes, feines i relacions. Però «tenir fills és una d'aquelles poques decisions irreversibles. Dels teus fills no s'admeten devolucions», diu també la seva reflexió (www.valedeoro.es).

MATERNITAT MITIFICADA/ «Per mi, la maternitat no és la culminació de la felicitat», precisa Thörner. «Això també ho podria dir per haver-me llicenciat sent la millor de la meva classe o quan vaig trobar l'amor de la meva vida. No comparteixo el sentiment d'algunes mares que asseguren que tenir fills és el millor del millor que els ha passat», prossegueix. «Els meus tres primers mesos com a mare els vaig passar fatal. Surts de l'hospital i estàs sola. ¡Tu ja t'espavilaràs! És ridícula la baixa de dues setmanes del pare», critica.

La seva queixa també és més contundent perquè al seu país, Alemanya, «les ajudes governamentals a la maternitat són molt més grans: la baixa de maternitat és de dos anys, i, la primera setmana d'estar a casa, després del part, ve una llevadora cada dia a casa teva per ajudar-te amb problemes o dubtes que puguin sorgir», explica Thörner. «Insisteixo que adoro els meus fills, els estimo a morir, perquè són aquí. Però, si no hi fossin, jo ni seria menys feliç, ni seria menys dona, de la mateixa manera que ara no sóc només mare», diu. «Estimo els meus fills, però no els tindria un altre cop, sinó que em dedicaria a ser la millor padrina del món, perquè altres mares poguessin anar al cine i reunir-se amb les seves amistats. Això m'encantaria».

La necessitat de realitzar-se a través de la maternitat és l'error de partida que diverses de les persones consultades per aquest diari apunten. «Jo no necessito un fill per confirmar la meva felicitat o per sentir-me realitzada com a dona. Jo no en tinc, ni en desitjo, i visc la vida que vull viure», expressa Sonja Willcox, barcelonina de 40 anys que en fa 13 que viu a la ciutat suïssa de Basilea. «Abans de casar-me, als 32 anys, li vaig dir al que avui és el meu marit: 'Hi ha dues coses que no penso fer: no em penso convertir al judaisme -ell professa aquesta religió-, i no vull tenir fills. Si alguna d'aquestes coses suposa un problema per a tu, més val que m'ho diguis ara'», relata Willcox. I, quatre anys després de casar-se, la parella s'ho va tornar a qüestionar. «Tots dos vam tornar a estar d'acord a no voler tenir fills», afegeix Willcox.

REPULSA SOCIAL / «He viscut molt allò de fer les coses perquè toca. Quan no estàs casada, però vius en parella, la pregunta és constant: 'I per quan el casament'? Un cop això està resolt, sorgeix la pregunta: ¿I els nens?; I suposo que als que tenen el primer, els persegueixen amb la pregunta: '¿I per quan la parelleta?'. Sempre m'ha posat molt nerviosa això de fer les coses perquè toca. No sé quin article diu que ha de ser així», afegeix Willcox.

Qüestionar-se si haver-se quedat embarassada va ser el millor, en determinades situacions, com separacions difícils, o en contextos de pobresa econòmica, segurament és molt més habitual del que es pensa. «Jo no puc dir que em penedeixi d'haver tingut els meus dos fills, però sí que comparteixo i entenc que hi hagi mares que sí que puguin sentir-ho, especialment el col·lectiu de mares que, com en el meu cas, ho hem sigut a partir dels 35 anys, 37 en el meu cas, i que ens plantem en els 40 amb nens molt petits», declara Judith Durano, traductora i intèrpret de diversos idiomes, entre ells rus, i especialista en comunicació. En el millor moment de la seva carrera professional, va conèixer la seva parella i, com ella mateixa reconeix, va arribar la maternitat, però es van esfumar el progrés laboral, i la llibertat i independència «per fer coses tan senzilles com dutxar-te quan et ve de gust», assenyala. «La conciliació laboral no existeix i, per tant, després de ser mare, et reinventes, intentes trobar l'equilibri entre ser mare i una dona professionalment activa. I t'adones que acabes sacrificant una de les dues coses més que l'altra», admet Durano. Aquesta oriünda de Sort, veïna del Vallès, i mare de dos fills, està a punt de fer públic l'espai www.mysecondjobmama.com, «pensat i obert a les dones professionalment independents que han decidit ser mares en la recta dels 40, i que en aquesta nova etapa de la seva vida es regeixen pel rigor i l'exigència, com ja ho feien amb la seva carrera professional anterior», descriu la seva promotora.

OBLIDAR-TE DE TU / «És clar que la vam anar a buscar a consciència i amb il·lusió, però jo mai em vaig imaginar, ni ningú em va explicar, fins a quin punt la maternitat implica oblidar-te de tu i no tenir temps per a res més. Això és realment molt dur», reconeix Núria Prim, des de Tarragona. Per això, cada vegada hi ha més parelles que opten per no tenir fills.

«Amb el vertiginós ritme de vida que portem i la inseguretat laboral, jo no em sento tan fort per portar al món un nen, a qui potser no li podré donar ni el temps ni les oportunitats que requereix la infància i l'educació amb els valors que jo desitjaria», apunta Miquel Àngel Rodríguez. Afortunadament, la seva parella, Mar Loire, no vol ser mare. Com li passa a Carme Freixa, els seus instints maternals, ja en la quarantena, dormen profundament. «Les metes, a la vida, les tries tu, i, en el meu cas, he preferit situar-les en el servei a la comunitat, i agraeixo a la meva parella que respectés la meva elecció», precisa l'alcaldessa de Vallfogona de Ripollès. Tots dos són fills únics. Amb ells, s'acabaran dues sagues familiars.