Antonia Santamaria: «Vaig néixer a Elna i mon pare en va apuntalar les parets»

Aquesta riallera veïna de Cornellà de Llobregat és una de les 597 criatures nascudes a la maternitat d'Elna, fundada el 1939 per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz per atendre les refugiades de la guerra civil internades en camps de concentració del sud-est de França. Antonia Santamaria no té records d'aquell 3 d'abril de 1941, és clar, però atresora els trossets de memòria que li va regalar la seva mare, Esperança Ortuño.

-A l'esclatar la guerra, al Baix Llobregat es va organitzar una companyia de voluntaris per anar al front. El meu pare, que era un republicà idealista, es va allistar. Va arribar a suboficial i durant tres anys va combatre a la serra d'Alcubierre, Foz, Calanda i a les batalles del Segre. Va ser ferit tres vegades, una d'elles de gravetat. Davant la imminència de la derrota, va passar la frontera i va ser traslladat al camp de concentració del Barcarès (Rosselló), en ple hivern. Per sort, al cap de quatre mesos el va reclamar un oncle que vivia a la Bastida dels Aspres, a prop de Perpinyà, i li va donar feina de paleta.

La seva mare va travessar a peu el Pirineu per trobar-se amb el seu marit, suboficial republicà. I ella va néixer a la mítica maternitat.

-¿I la seva mare? ¿Seguia a Cornellà?

-Sí. Però tenia 23 anys, estava molt enamorada i volia reunir-se amb ell. Com que no li facilitaven la documentació, se'n va anar a Figueres i va travessar a peu per la Vajol (Alt Empordà). Sola. De nit. Pel bosc. Amb un monederet que contenia una pinta i una tovallola. Quan es va fer de dia, sense saber si havia o no travessat la frontera, plena d'esgarrinxades, va sentir parlar en català. Eren dos gendarmes i la van portar a la prefectura del Voló. Van indagar i van contactar amb el meu pare.

-¡Es van trobar, per fi!

-Sí. Es van instal·lar a la Bastida dels Aspres i es va quedar embarassada de mi. Així que ella no va anar a parir a Elna des d'un camp de concentració, com la majoria.

-¿Què explicava la seva mare d'Elna?

-Es queixava que li parlaven en «estranger». Crec que cap de les mares van ser conscients de la proesa d'Eidenbenz, que també va salvar molts nens jueus, ni que Pau Casals ajudava econòmicament la institució. Tot va cobrar rellevància a partir de les investigacions de la historiadora Assumpta Montellà. Sí que sé que el meu pare va apuntalar les parets d'Elna que ballaven per l'efecte de la tramuntana.

-¿Ha visitat alguna vegada la maternitat?

-Quatre vegades. El 1964, durant la lluna de mel, el meu marit i jo vam planejar visitar-la de camí de París, però vam tenir problemes amb el passaport i vam acabar a Andalusia. El 1974, hi vam anar amb els meus pares, però no hi vam poder entrar perquè les males herbes feien impracticable l'accés i l'edifici estava gairebé en ruïnes. Ja restaurat, el vaig visitar, emocionada. Aparec en una placa com a Antonio S., però em van dir que ho canviarien.

-¿Què se'n va fer dels seus pares?

-El meu pare s'hauria quedat a França, però va esclatar la segona guerra mundial i va córrer la veu que mobilitzarien els exiliats. Així que vam tornar a Cornellà. El meu pare va passar per un camp de depuració a Madrid i la meva mare va ser detinguda i reclosa a la presó de Figueres per haver sortit de manera il·legal.

-¿Hi va estar amb ella, vostè?

-Jo tenia menys d'un any i em van portar amb els avis fins que ella va sortir al cap de tres mesos. Ja reunits, el meu pare, com que era bon paleta, va tenir sempre feina, i la meva mare va treballar en una filatura.

-S'havia clausurat el drama.

-No. La meva mare es va tornar a quedar embarassada i quan el meu germanet tenia 4 anys, va xocar de front jugant amb un cosí, el metge no va donar importància a l'hematoma i va morir d'un vessament. Allò, la guerra i la mort de tres germans seus per tifus en una setmana, va amargar el caràcter de la meva mare. Mai va ser feliç.

Notícies relacionades

No te’n donaré ni cinc

Dos milions de dones pateixen violència econòmica

-¿A vostè li van venir més bones cartes?

-Sí. Vaig treballar a la Siemens com a mecanògrafa, em vaig casar amb un sant baró [Ignasi Sayol, nét d'un dels fundadors d'ERC a Cornellà], i tinc dos fills i dos néts fantàstics. Ells m'han donat una bona vida.