Xarxes socials, entre l'odi i la llibertat

La mort del torero Víctor Barrio, el 9 de juliol passat, va tornar a l’actualitat el debat sobre les xarxes socials i la conveniència, o no, d’imposar límits a l’opinió en espais com Twitter i Facebook. Després de morir a causa d’una cornada al pit a la plaça de Terol, Barrio va ser objecte de tota mena de burles i de missatges vexatoris de celebració de la seva mort per part d’antitaurins. Aquests missatges van ser objecte d’innombrables denúncies. Alguns dels que es van mofar de la desgràcia de Barrio han sigut identificats.

No és una cosa gaire diferent del que va passar quan, el març del 2015, el copilot Andreas Lubitz va estavellar un avió que anava de Barcelona a la localitat alemanya de Düsseldorf. Llavors van proliferar missatges de gent que celebrava que hi hagués catalans en el vol. En cada cas, un col·lectiu determinat s’ha sentit ofès pels insults, i ha clamat perquè es castigui els responsables.

CAUTELA DEL SUPREM

En aquest sentit dijous passat, el Tribunal Suprem (TS) va sentenciar que la llibertat d’expressió no empara l’odi i va condemnar a un any una tuitera que s’havia mofat de les lesions sofertes per la víctima d’ETA Irene Villa. Una sentència que podria servir de precedent, si bé, com subratlla el catedràtic de Dret Penal de la UB Joan Queralt, el TS, alhora que penalitza els tuits de la condemnada, li redueix de dos anys a un la pena de l’Audiència Nacional. «Demostra que el Suprem sap que camina sobre vidre. Marca terreny de forma educada».

Els experts consultats per aquest diari coincideixen que no hi ha més remei que conviure amb certes actituds indesitjables que no per ser-ho suposen una vulneració de la llei. Si no hi ha invitació a la violència, argumenten, no hi ha delicte. També comparteixen la convicció que no s’han de buscar solucions en una sobrelegislació. Que no convé repetir el model imposat per la classe política en relació amb altres delictes: reformar el Codi Penal a cada crim esfereïdor només per acontentar el públic.

FIXAR LÍMITS

«Legislar és el més barat que hi ha», subratlla Queralt, que alerta contra el fet de fixar límits a la llibertat d’expressió: «Quan comencem a dir que té límits, acabem amb ella. Quan es diu que la llibertat no és un dret absolut, la retallem. I quan comencem a retallar-la no existeix el final. No pararem». Sobre el cas del torero, com el dels catalans morts a l’avió, el catedràtic és molt clar: «L’honor només el tenen els vius i la seva defensa requereix una querella de l’afectat. Només si els seus hereus també són objecte de l’ofensa podrien denunciar. Si em sento ofès, em puc sentir ofès per tot. El risc és subjectivitzar les normes. Llavors perdem l’objectivitat de la llei. Si cau un avió amb un president a qui tens mania i dius ‘¡que bé!’, ets un miserable, però això no és delicte».

Recorda que no a tot arreu es veu l’assumpte de la mateixa manera: «Als EUA no existeix el delicte d’odi. En els codis europeus, sí. La jurisprudència més liberal i la doctrina més assenyada indiquen que no existeix el dret a no ser ofès».

«Alegrar-se de la mort d’un torero és miserable però no és perseguible legalment», sosté el catedràtic de Dret Constitucional de la UPF Marc Carrillo, que rebutja que es busqui una resposta penal exclusiva en casos com els citats. «La llibertat d’expressió pot donar cobertura a les manifestacions més excelses del pensament humà i també a les més miserables. Les manifestades en les xarxes sobre la mort del torero formen part de la segona categoria», afirma Carrillo, que adverteix: «El límit a les expressions miserables és que del seu contingut se’n derivi una directa incitació a la violència, a través de tipus previstos legalment».

«Compte a limitar la llibertat d’expressió», alerta Gemma Galdón, doctora en polítiques de seguretat. «Els insults aïllats en xarxes socials no haurien de ser un gran problema, sempre que no incloguin amenaces o formin part d’un bullying col·lectiu orientat a una persona. Aquests extrems són els que requereixen legislació i sentències que vagin establint límits i possibilitats d’intervenció legal», prossegueix Galdón, que creu que amb el temps «l’autoregulació augmentarà; la societat de la transparència obligatòria cada vegada genera més víctimes». Troba a faltar més debat sobre la qüestió, sobre els efectes que té atacar la privacitat de persones anònimes. «És evident que com a societat hem de debatre com incorporem les noves tecnologies i com mitigar els seus impactes socials negatius.

 AUTOREGULACIÓ

Preguntada pel cas Balearia, el conflicte obert després que el músic Quimi Portet pengés la foto d’un cambrer del qual va dir que no el va voler atendre quan li va demanar en català un cafè amb llet, Galdón creu que és diferent del del torero o Germanwings: «S’exposa la identitat d’una persona anònima. La víctima hauria de tenir més eines legals per defensar-se».

«Crec en l’autoregulació com la principal mesura. I en la defensa de la llibertat d’expressió a la xarxa. Sense restriccions», proclama l’assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí. «Hi ha una gran confusió. Els espais virtuals no són irreals. Són tan reals com els presencials. Una extorsió a la xarxa és el mateix que una extorsió física. Els delictes són i haurien de ser els mateixos. El món virtual és una dimensió de la realitat», adverteix.

L’expert rebutja la possibilitat d’una regulació legal a la xarxa, i subratlla que la seva dimensió global complica una regulació global. Però insisteix que seran els mateixos usuaris els que evolucionaran: «El digital vitae es converteix en l’autèntic currículum vitae de les persones. El que deixes enrere es converteix en la teva identitat futura. Per això crec que la conversa digital tendirà a homogeneïtzar estàndards dominants de normes no escrites acceptables per a la majoria».

Notícies relacionades

Nou avís de la policia per als que han de renovar el DNI o el passaport

La Generalitat anuncia avui si aixeca l’emergència per sequera

«Ja s’ha dit: les xarxes són la taverna d’abans. La gent parla com si ho fes en una situació informal entre amics. El drama és la falta de capacitat de distingir entre una conversa privada i una de pública», sosté el sociòleg Salvador Cardús, que no veu viable que s’estableixin límits: «És molt difícil regular un instrument al qual li hem trobat la gràcia de la seva poca capacitat de regulació. Pots portar algú als tribunals, però al final veus que no té més importància, és un energumen, el pots bloquejar o abandonar la xarxa».

Cardús alerta sobre una certa confusió entre la realitat i les xarxes: «Potser tots ens acabem imaginant que el que apareix a les xarxes és expressió d’una cosa més general, i la veritat és que sol ser-ho d’un friquisme passat de rosca. El món és ple d’imbècils i sembla que tenen una especial tirada per les xarxes socials».