Felipe Yagüe Pelegrina: "Em vaig ressituar en la vida d'una altra manera visual"

Negació, ràbia i por són fases que travessa la persona que es queda cega. Felipe Yagüe Pelegrina (Badalona, 1966), amb menys d'un 5% de visió, ho va aprendre en la seva pell i per això col·labora com a psicòleg amb organismes com l'Institut de la Màcula i l'Associació de Discapacitat Visual.

-Vaig néixer amb una vista de linx. Estava estudiant a la universitat, treballava al quiosc de la meva família i jugava a futbol quan, als 20 anys, es va manifestar de sobte una malaltia genètica que afecta el nervi òptic [neuropatia de Leber].

-Un cop terrible. Per la meva naturalesa optimista, al principi vaig pensar que tindria solució i vaig iniciar un periple per totes les clíniques i hospitals de Barcelona. Vaig tenir diversos diagnòstics erronis fins que van trobar això.

-L'odissea mèdica de les malalties rares. Mèdica i no mèdica, perquè vaig recórrer a remeis de bruixeria i de curanderos. Tothom t'explica històries i, com que estàs en un moment bastant irracional, recorres al que sigui.

-Jo hauria fet el mateix. Dos anys després del diagnòstic, vaig anar a Moscou per tractar-me al Centre de Microcirurgia Ocular de Sviatoslav Fiódorov amb tècniques molt experimentals. Ho vaig provar tot i més. Teràpies d'autocuració que prescrivien la ingesta dels propis orins. Tot.

-Acceptar la ceguesa, que dur. Vaig passar moltes fases fins que em vaig ressituar en la vida d'una altra manera visual i funcional. Havia deixat Geografia i Història al tenir la malaltia i, quan vaig poder reprendre els estudis, vaig iniciar Psicologia, una carrera que també havia valorat fer.

-¿Com ajuda els seus pacients? Des que la persona rep un diagnòstic irreversible, com el meu, fins que es readapta al canvi, hi ha una distància inabastable. Jo actuo d'enllaç. Al principi, només acompanyo; és a mitjà termini quan el pacient s'obre a les solucions.

-Deu sentir-se molt satisfet. En ocasions, em sento impotent perquè és difícil aconseguir que els pacients se sentin feliços amb poca visió o amb ceguesa. Però quan constates que algú tira endavant, sí, és molt gratificant.

-Ja ho crec. Li parlaria d'una noia de 45 anys que va tenir despreniment de retina i va perdre la feina i la seva afició artística, però ha capgirat la seva professió -ara dóna tallers sobre baixa visió- i, de l'escultura figurativa, ha passat a l'abstracció.

-Buscar solucions des de l'acceptació. Bé, no sempre és així. Atenc un noi de vint-i-pocs anys que en fa quatre que no surt de casa o baixa al bar i que passeja el gos al territori que domina. És la mare qui demana ajuda i, de moment, no ho he aconseguit perquè ell evita la seva realitat. Rebutja, per exemple, demanar que li ampliïn la lletra per fer un examen.

-¿Què els fa enfadar més dels vidents? La societat la conformen les majories i nosaltres ens movem entre codis de conducta que ens són estranys. La gent se saluda des de deu metres. O arribes a un taulell i el dependent no et parla, sinó que t'indica amb la mirada què vols.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

-Gestos indetectables per a vostès. A Espanya hi ha gairebé un milió de persones que van pel carrer sense reconèixer cares ni llegir indicacions. Les ciutats haurien de ser més habitables per als que tenim necessitats diferents.

-¿Troba a faltar alguna cosa? Poc perquè el temps és terapèutic. Però si em donessin una setmana de visió, la dedicaria a jugar a futbol, faria algun viatge sol i aniria a veure bé certes persones.