Ferida oberta

Aquella nit del 5 d’octubre un home fora de si que buscava el seu gos va atacar una família que descarregava la compra del seu cotxe, aparcat al carrer de l’Aurora. Quan la reacció veïnal va poder separar-los, van arribar els Mossos d’Esquadra. Van anar a dissoldre una baralla i sis d’ells han hagut d’acabar admetent que van cometre un homicidi imprudent.

    Juan Andrés Benítez no volia saber res dels Mossos, però els policies necessitaven identificar-lo. Es va regirar quan una agent el va avisar que no podia marxar. La resposta policial, captada a retalls pels mòbils de veïns que van sortir al balcó, va indignar molts ciutadans, incapaços de disculpar aquells cops i de pair els crits ofegats de l’home immobilitzat pel pes de vuit agents.

    L’onada d’indignació ciutadana va ferir bona part del cos policial català, que encara avui defensa que aquella violència va ser necessària i que el resultat de la mort de Benítez s’explica per la fragilitat del seu cor. Aquella nit van néixer dues formes irreconciliables d’explicar un mateix fet, una ferida que aquest dilluns seguia oberta.

    Sobre l’Audiència de Barcelona, a les nou del matí, hi queia una pluja inconstant. Repartits entre les dues entrades de l’edifici judicial, els periodistes gràfics esperaven els sis agents dels Mossos d’Esquadra acusats de la mort a cops de Benítez distribuïts en dos grups, un a cadascun dels dos accessos a l’Audiència. La decisió del magistrat –sense precedents– de prohibir l’entrada de càmeres havia obligat els informadors a superar el veto gràfic assegurant imatges de la seqüència de l’arribada dels policies. 

    Lluny d’optar per una irrupció a l’edifici judicial tan desafiadora com la que van escollir el dia de la seva declaració a la Ciutat de la Justícia –en un grup que va combinar sospitosos i companys per impedir la identificació dels encausats–, aquest dilluns, en el judici per la mort de Benítez, els agents han optat per un recurs més discret. D’un en un, com el degoteig que queia sobre la seu judicial, s’han anat filtrant entre els periodistes, mirant de passar desapercebuts. Cosa que alguns han aconseguit.

    A l’interior de l’Audiència, davant les portes de la sala del jurat, s’han trobat els dos pols de la història. Per un costat, els membres de la campanya Justícia per a Juan Andrés. Per l’altre, policies de paisà i representants sindicals que havien decidit acompanyar els seus col·legues acusats i finalment condemnats. Barrejats els uns amb els altres, mirant d’aparentar que no es reconeixien. Entre ells, els periodistes i uns quants advocats. D’aquesta manera han transcorregut gairebé dues hores, fins que s’ha confirmat que no hi hauria judici perquè hi havia acord.

    Gerardo Oriza, amic de Benítez, en una concentració que ha reunit a la tarda un centenar de persones en un terreny batejat amb el nom d’Àgora Juan Andrés, just al costat d’on va morir, parlava per tots els presents al dir que se sentien víctimes d’un robatori perquè els han pres «la justícia» que mereixia l’empresari del Gaixample mort. Aquesta campanya veïnal viu com una traïció el canvi de rumb de l’Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans, l’organisme que havia liderat l’acusació popular contra els agents, que ha fet possible l’acord.

Notícies relacionades

La pena de mort s’allunya del cas Daniel Sancho

Educació fomentarà les mates manipulatives i l’oralitat

    Al bàndol oposat, els sindicats policials (SME, SPC o SAP) han encaixat l’acord de culpabilitat com un mal menor perquè «els policies no entraran a la presó ni perdran la seva condició de funcionaris». Tots tres s’han afanyat a «respectar» la seva decisió d’acatar una condemna rebaixada mentre segueixen mantenint que l’actuació d’aquella nit al barri del Raval, en paraules de l’advocat José María Fuster-Fabra, va ser «correcta». Els responsables del cos policial també han donat prioritat a la defensa dels agents abans que a l’autocrítica que demanava la societat.

    Aquella nit al carrer de l’Aurora tot va acabar massa malament per evitar el que ha passat aquest dilluns: per un costat se n’han anat dolguts els policies, que segueixen creient que van actuar com ho havien de fer, i per l’altre indignats els amics de Benítez, que segueixen considerant que els agents no han rebut cap càstig.