José Luis Montoya: «Que jo sigui a l'altre costat de la xarxa indica que és possible»

No va ser una infància senzilla: quan el nen tenia 3 anys li van detectar un tumor a la medul·la, i després de l'operació va quedar confinat a una cadira de rodes. A més, li va tocar una família desestructurada, i en conseqüència gran part de la seva infantesa la va passar en residències, que abans se'n deia orfenats; mai va tornar a veure els seus pares. «No vull mirar enrere», diu, però sense drama. Així van ser les coses, i prou. Per què lamentar-se. Un dia, una raqueta li va assenyalar el camí. Ara José Luis Montoya passa bona part del temps al club municipal de Tennis Vall d'Hebron, on hi ha la seu de la Federació Catalana de Tennis. Allà és professor de la secció de tennis adaptat.

És l'únic professor de tennis en cadira en actiu a Catalunya. Fa classe a altres discapacitats.

-Digui'm, ¿en quin moment va entrar el tennis a la seva vida? Als 13, 14 anys… En un campus d'estiu al qual ens van portar a Terrassa. Hi havia tennis i jo ho vaig provar. El curs l'impartia un monitor en cadira de rodes, Zacarías.

-Suposo que això hi va influir. Diguem que em va inspirar a provar amb el tennis. Jo sempre havia estat relacionat amb l'esport, sempre m'ha agradat. Havia fet natació i bàsquet, per exemple. En natació fins i tot havia arribat a competir a nivell internacional.

-¿Són molt diferents, les normes del tennis adaptat? L'única diferència és que en el tennis en cadira la pilota pot botar dues vegades. De la resta, tot és igual.

-¿Quant fa que és entrenador? Sóc tècnic de la Federació Catalana de Tennis des de fa tres anys. Com que tinc el títol de monitor nacional de tennis, en teoria puc entrenar qualsevol persona, gent a peu, també, però no m'hi he posat… Crec que hi ha moltes persones en cadira de rodes que volen jugar a tennis i a les quals s'ha d'ensenyar. Crec que s'ha de crear escola amb tècnics que coneguin el tennis en cadira.

-¿Hi ha molts entrenadors en cadira de rodes, com vostè? Ara mateix sóc l'únic que està exercint com a professor. N'hi ha altres que tenen el títol, però estan dedicats a jugar.

-¿És millor que a una persona en cadira de rodes l'ensenyi una altra que també hi va? És millor, sobretot en el període d'iniciació. Imagini's que ve a jugar una persona que fa un any va tenir un accident i va quedar en cadira de rodes. El normal és que vingui amb dubtes, i que jo sigui a l'altre costat de la xarxa li indica que és possible.

-¿Hi ha molts casos així? Bé, hi ha un professor d'aquest club que sol anar a l'Institut Guttmann a fer classes, i de passada a fer promoció de l'escola. Aquest és l'únic club de Catalunya totalment adaptat i és on solen venir els que volen començar a jugar. Però no hi ha només cursos d'iniciació, també n'hi ha de competició. Jo faig classes a tots dos.

-Digui'm, ¿què ha de tenir en compte quan arriba un alumne nou? Sobretot has de tenir molt clara la discapacitat. El que pot i no pot fer. Per començar, hi ha una categoria per als tetraplègics i una altra per a la resta: paraplègics, amputats, dobles amputats... Entre un paraplègic i un amputat hi ha avantatges per a l'amputat, al capdavall té tronc, té peu, té gir de maluc… Però com que se'n necessiten vuit per formar un quadro, no es poden fer més categories. No hi ha tants jugadors.

Notícies relacionades

Una motxilla amagada a l’Empordà: un enigma que es reactiva trenta anys després, des de l’Equador

Més del 90% dels adults donen suport a fixar una edat mínima per accedir a les xarxes socials

-¿Va arribar a competir, vostè? Sí, vaig competir entre els 14 i els 26 anys. Però no disfrutava, em posava molt nerviós, fins i tot em lesionava per culpa de la tensió. Així que quan fa tres anys em van oferir provar com a entrenador…

-¿És on volia ser? De moment, sí. Se suposa que la meta de tot entrenador és portar un jugador, però jo estic molt bé amb els meus grups.