Núria Vidal de Llobatera: «Vaig conduir sola a l'exili d'Estocolm en un Seat 127»

La celebració dels 50 anys de la Caputxinada –l’assemblea del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona que el març de 1966 va plantar cara al franquisme– ha visibilitzat dos perfils de participants: els que amb el temps van accedir al poder i es van convertir en el nou establishment i els que van seguir lluitant per la justícia social a peu de carrer. Núria pertany al segon grup. Conserva l’esperit lliure i l’actitud desobedient dels anys 60 i segueix fumant com un carreter. 

La ‘secre’ clandestina. Va redactar les actes prèvies a la Caputxinada i va iniciar una llarga vida de lluita.

–El seu discurs no ha canviat, però ara sona radical. La meva mare era una professora universitària que ho va perdre tot a la guerra i es va quedar sola amb tres fills quan el seu marit se’n va anar a Amèrica. Sóc cosina de Xavier Trias i vaig viure una infància molt dual. Mentre que nosaltres no teníem res, els meus cosins tenien de tot. Crec que per això sóc tan radical. Si véns d’una família on hi ha diferències tan grans d’entrada, per força això et porta a analitzar les desigualtats al món. 

–¿Com va arribar a redactar les actes de les reunions que van portar a la Caputxinada? Estudiava Biologia i em vaig presentar a les eleccions del Sindicat Democràtic. Em van captar com a secretària perquè escrivia en català i vaig redactar les actes de les reunions clandestines de la junta de delegats de les facultats, algunes de les quals es van fer a casa meva. Així m’assabentava de totes les intrigues. Les gravacions que es van fer durant la Caputxinada es van perdre.

–Després la van detenir múltiples vegades. Em vaig significar en moltes lluites i vaig entrar en una llista negra. Quan passava alguna cosa em venien a buscar. Tenia càrrecs per reunió, manifestació i associació il·legal. Vaig estar en presó preventiva i algun professor se la va jugar examinant-me a la presó. El 1974 el meu advocat em va recomanar sortir del país.

–¿Qui era el seu advocat? En vaig tenir tres: Josep Solé Barberà, August Gil Matamala i Miquel Roca Junyent.

–¿Roca? ¿L’advocat de la infanta? Sí, va ser ell qui em va recomanar que marxés. Tenia 28 anys i vaig conduir sola cap a l’exili d’Estocolm [Suècia] en un Seat 127. Allà vaig viure vuit anys, em vaig especialitzar en ecologia urbana i vaig conèixer el pare dels meus fills.

–¿Perviu l’esperit de la Caputxinada? Perviu en els joves que lluiten pel que consideren just, en el 15-M, en els alumnes que protesten pels graus universitaris de tres anys més dos de màsters caríssims... Però no ho veig gens clar.

–¿Per què? Vivim en la dictadura dels mercats i això és pitjor que la dictadura franquista.

–Ui, què ha dit... Ara no et tallen el coll quan et detenen, però... vivim en una societat on no hi ha diners per a educació i sanitat i es gasten 50 milions d’euros al dia en pressupost militar; una societat que explota els països pobres; que destrueix els recursos naturals; una societat que expulsa els refugiats.

Notícies relacionades

L’avi que va matar els nets i es va suïcidar va viure una tragèdia prèvia

Premi a Elisenda Colell per la seva tasca pro LGTBI

–Vostè milita en tots aquests fronts. Participo en temes sobre deute extern, medi ambient, repressió, refugiats... i en reunions de Barcelona en Comú, CUP i Podem. Però no milito en cap organització perquè em prendria llibertat. També col·laboro amb les mares que tenen els seus fills acusats pels fets de Can Vies, Aturem el Parlament i vagues generals. Alguns dels nois ni eren allà, però estan en una llista negra. Igual que em va passar a mi.

–¿I és vostè qui aixeca acta de totes aquestes reunions en què participa? ¡No! Quan demanen algun voluntari per redactar l’acta jo sempre m’amago. Tinc tendència a agafar només el que m’interessa i s’ha de ser fidel al debat.