José Luis Infante: «Deambular no està ben vist, genera desconfiança»

Els secrets de la ciutat fa temps que van ser trets a la llum: pels historiadors, pels arquitectes, pels sociòlegs… Pels que han escrit guies per treure'ls a la llum. En aquests temps en què tot o gairebé tot està documentat, en què les expressions Barcelona oculta o Barcelona secreta estan a punt de perdre sentit, José Luis Infante reivindica el bon regust que deixa el descobriment individual. És peruà, té 43 anys i es guanya la vida treballant al departament de logística d'una empresa tèxtil, però sempre que pot surt d'exploració (en aquests termes ho formula), i els seus descobriments els va consignant en un blog (eltano.es).

Prescindeix de les guies i deambula per la ciutat buscant-ne els secrets; així estableix una relació diferent amb l'entorn.

-¿Exploració? Exploració, sí. L'hi explico: la gent quan camina ho fa generalment per desplaçar-se d'un punt a un altre. La ciutat és funcional, està feta per a això. Jo, en canvi, reivindico l'exploració, el descobriment. I ho anomeno així, exploracions, perquè en certa manera són un homenatge a les antigues exploracions: les que tenien el propòsit de descobrir, investigar, divulgar i debatre.

-En versió moderna i urbana. I quan ja està tot descobert. Sí, és veritat, jo ho faig en petit, dins de les meves possibilitats. En realitat, es tracta d'observar la ciutat d'una altra forma, d'explorar-la en estat salvatge; així trobes coses extraordinàries en la quotidianitat. Sé que el que veig i descobreixo ja està documentat, però a mi m'agrada descobrir-ho per mi mateix.

-¿Per exemple? Parli'm dels seus descobriments. Per exemple… Miri, ja que som aquí: un dia vaig anar per aquell carrer, 26 de Gener, i vaig descobrir el taller d'enquadernació An Car. El porta una senyora que es diu Carmen Sánchez i la seva mare també es dedicava a això; una saga d'enquadernadors. Per descomptat, és un lloc on enquadernen com abans, i tot això ho vaig saber perquè hi vaig entrar i vaig parlar amb ella i em va explicar la seva història. Per a mi té més valor que llegir-ho en una guia. Ho vaig descobrir jo, deambulant. Deambular és la base de tot això.

-Deambular. Sí. Caminar lent, i no per unir ràpidament dos punts. El que es fa amb naturalitat a la platja, o a la muntanya, o al camp, però que a la ciutat resulta tan rar; perquè resulta rar, ho pot anotar. Deambular per la ciutat no està ben vist, genera desconfiança. La gent et mira com si pensés: «¿Aquest què fa?»

-Com a afició és bastant solitària. Bé, no sempre. Per un costat, m'interessen les persones, el lloc que ocupa la gent a la ciutat; com la Carmen, l'enquadernadora. I per un altre costat, de tant en tant faig un tipus d'exploracions en què necessito l'ajuda d'una altra persona.

-¿Quin tipus d'exploracions? Per exemple, un cop vaig entrar en contacte amb un il·lustrador perquè m'interessava... Volia consignar visualment l'ús que la gent feia d'un parc: aquí els nens, aquí els jugadors de petanca, aquí els joves… Volia una imatge de tot plegat. I un altre cop vaig sortir amb un enginyer de so, per gravar això, precisament, els sons d'un racó de la ciutat: els diàlegs, els rumors, els ocells. Sempre s'imposa la idea d'establir una relació diferent amb l'entorn urbà on visc.

Notícies relacionades

Detingut un imam de Figueres per maltractar nens musulmans

Protesta a Barcelona pel problema de les cites d’Estrangeria

-Com una altra manera de ser-hi, ¿no? Una cosa així. Exerceixo el meu dret a descobrir pel meu compte la ciutat. Haver trobat aquell taller d'enquadernació em va portar a buscar i trobar altres oficis i negocis tradicionals a Sants, alguns dels quals no tindran relleu: els ceramistes, les velles botigues de queviures. Els vaig donar el nom de guardians de la memòria.

-¿Sempre deambula per Sants? De moment, perquè és el barri on visc. Però estic obert a fer-ho per tota la ciutat.