Carlos Pérez Mir: «Portar ulleres també implica discapacitat»

De petit, a la llar d'infants, Carlos Pérez (Barcelona, 1988) no feia migdiada. Aquella era l'estona de les seves sessions de logopèdia. Havia d'aprendre a parlar perquè havia nascut privat d'audició, i aprendre també que a la vida sempre hi ha un camí de millora, una solució a un problema i un motiu per esforçar-se. I el seu era comunicar-se amb les persones. Als set mesos de vida ja portava aparells d'audició analògics. Esquivant barreres comunicatives va accedir a la universitat. Va ser un dels primers alumnes sords d'Arquitectura a la UPC. Avui és el dia internacional de l'audició.

Les seves peticions com a universitari van facilitar la inclusió d'estudiants sords de naixement.

-¿Sense aparells, no hi sent gens? Un 5%. Amb aparells, la meva capacitat auditiva pot arribar a entre el 30% i el 40%.

-¿I la resta, com ho compensa? Amb esforç mental i lectura labial. Les meves orelles són els meus ulls. Jo escolto amb els ulls. La ment i el seu desenvolupament és el més important per buscar la via per comunicar-me.

-Comptar amb la col·laboració de l'interlocutor també deu jugar a favor seu. Això és clau. Les expressions facials ajuden també. És que jo he d'omplir amb paraules el que m'expliquen, perquè de moltes de les paraules només puc sentir-ne trossos.

-La inclusió, per tant, és un tàndem... Exacte. A més, un tàndem en què les dues parts aprenen, perquè la discapacitat sensibilitza, dóna a conèixer els problemes. Igual que un arquitecte, sota el prisma amb què el concebo, intenta fer més fàcil la vida de les persones amb les seves obres, la col·laboració de la gent que ens envolta fa més fàcil la vida de les persones com jo, amb alguna discapacitat. Al capdavall, portar ulleres també implica discapacitat, ¿per què no ajudar a integrar altres discapacitats?

-Això els seus pares sembla que ho van tenir clar des del principi. Sí. He sigut molt afortunat. M'he esforçat molt, però ells s'ho han currat també. Es van implicar de ple amb l'educació precoç, just quan es començaven a conèixer els logopedes. Jo devia ser un dels primers candidats a treballar amb ells, i va ser molt positiu. Els meus pares, amb dues parelles més, van posar en marxa la Federació d'Associacions Catalanes de Pares i Persones Sordes (ACCAPS).

-¿Amb quin objectiu -Integrar, ajudar a adaptar-nos al món real. Tant la federació com el CREDA (suport específic de la Generalitat a alumnes amb greus dificultats d'audició, llenguatge o comunicació) han fet molt per la integració. Des d'ACCAPS s'han aconseguit subtítols a la televisió o il·luminació dels avisos de TMB, solucions que ens serveixen a les persones sordes i a la resta de la societat.

Notícies relacionades

¿Som solidaris els espanyols?

El Gordo de Nadal ja no és tan gros

-I a la universitat, ¿què el va ajudar -La universitat és un altre món. La UPC, el cas que conec, té el programa d'atenció a les discapacitats (PAD), però en la meva època encara em va tocar lluitar perquè els professors no apaguessin tots els llums de l'aula quan projectaven diapositives. També havies de demanar-los que mentre escrivien a la pissarra no parlessin, perquè jo, que sempre m'asseia a primera fila, d'aquesta manera no podia llegir-los els llavis. A l'escola, els pares obren aquests camins, però a la universitat ets tu el que o t'atreveixes a fer-ho o no tires endavant.

-¿El món laboral és integrador? Cada vegada més, i en part gràcies al boom tecnològic, però t'has de guanyar la confiança de la gent. Si no ets vàlid, és igual que siguis sord: te'n vas al carrer. Als matins treballo en una empresa d'enginyeria civil (BAC Engineering Consultancy Group), i a les tardes al despatx del meu pare, especialitzat en rehabilitació. Als dos llocs els clients són persones a les quals he de demostrar que la sordesa no és cap impediment per a la meva feina.