Anna Recasens: «L'art hi és perquè les persones ens entenguem»

«L'art no és un mirall per reflectir la realitat sinó un martell per donar-li forma». Aquesta frase de Bertolt Brecht és una de les cites que Anna Recasens utilitza per parlar del seu treball com a artista resident a L'Estruch, l'antiga fàbrica de tints de Sabadell que celebra 20 anys com a centre de creació i producció artística.

Artista resident a L'Estruch. Reivindica l'art com a eina per al canvi social.

-¿Què feia fa 20 anys quan va reobrir L'Estruch? Havia acabat Belles Arts i estudis d'escenografia. Vaig fer la prova d'accés a la universitat per a més grans de 25 anys perquè als 17 havia deixat l'institut per posar-me a treballar. La meva  família estava en el sector tèxtil, que es va enfonsar, i calia espavilar-se. Però no vaig deixar mai de pintar.

-Estudiar a batzegades dóna una altra perspectiva de les coses. Quan vaig començar la universitat treballava d'ajudant d'un dentista. ¡La meva primera escultura va ser una enorme peça dental de guix! Tenia unes circumstàncies familiars difícils i una economia precària -que segueixo tenint avui- i això va influir en el desenvolupament del meu llenguatge expressiu. Jo no volia aprendre a pintar per fer paisatges i bodegons, ¡jo volia dir alguna cosa!

-¿Per a què serveix un artista? Si hagués de trobar-li una funcionalitat, crec que els artistes que treballem en un context social no produïm coses sinó que generem situacions en què passen coses. Penso que en l'art hem de tornar a recuperar la idea dels afectes, del pla domèstic, que som persones que podem fer coses plegats. Crec que l'art hi és perquè les persones ens entenguem.

-Amb aquesta idea es va crear el Laboratori Social Metropolità, que fa quatre anys que funciona a L'Estruch. És un espai de relació entre plataformes socials, veïns i la comunitat artística. Aquí s'ha creat la Xarxa d'Intercanvi de Sabadell, la plataforma Sabadell Verd de justícia ambiental, hi ha un hort comunitari, es fan tertúlies, s'organitzen passejades per la perifèria de la ciutat, cuinem... Són accions senzilles que són comunes en l'art i en la vida quotidiana i que obren el centre d'art a la ciutat.

-¿I quin és el seu paper en aquest espai? Acabo fent un rol d'amfitriona, d'assessora, d'intermediària... Les coses no sempre surten i això és part del procés, però es tracta de contribuir a generar idees i models cooperatius per promoure des de microsolucions a conflictes del dia a dia fins a canvis en les polítiques socials i culturals de la ciutat.

-Una imatge molt diferent de la de l'artista geni tancat al seu taller. S'haurà d'anar desmitificant la idea de l'artista dels grans discursos conceptuals. L'art és inherent a les persones. Igual que pel mer fet de viure en societat tots fem política, també des de l'àmbit domèstic podem fem art. Jo sóc artista, mare, veïna, activista, tot a la vegada.

Notícies relacionades

Les agressions sexuals registren una pujada de l’11% a Catalunya

Renfe incorpora 25 tècnics per a Rodalies al Clot

-Un altre dels seus projectes tracta sobre la «intimitat urbana». ¿Què significa? Es tracta de documentar espais de la ciutat on es produeixen actituds o gestos íntims, com un missatge d'amor escrit en una paret. Des del 2007 recopilo aquests missatges, des del clàssic José i María gargotejat dins d'un cor fins a altres de més elaborats com «el poema més curt: tu» o verdaderes epístoles.

-¿Amb quin objectiu reuneix els missatges? No m'interessa tant el resultat final com el procés, però aquests missatges d'afecte generen una espècie d'arquitectura de la sensibilitat. Imagini's que poguéssim agafar tots els missatges d'aquest tipus que hi ha a Sabadell o a Barcelona i construir un recorregut per la ciutat. Veuríem un altre tipus de ciutat, una ciutat més humana.