Laia Terrón: «Ara puc dir que m'agraden els dilluns»

La passió per la literatura, la fascinació pels nombres primers i una crisi vital van convergir de tal manera en la vida de Laia Terrón (l'Escala, 1984) que la van empènyer a deixar una feina estable com a professora de matemàtiques i passar-se a les lletres. Fa quatre anys va fundar el Laboratori de Lletres en un entresòl de l'Eixample de Barcelona, un espai per a la creativitat literària on, a més de perdre la por a escriure, s'aprèn a ser persona.

Emprenedora social. Va renunciar a la seguretat d'un bon sou per fer el que li agradava a la vida. No va ser fàcil.

-Fa quatre anys, vostè feia classes de matemàtiques en un institut. Els números sempre m'han agradat. Em guanyava bé la vida i vaig aprendre molt dels meus alumnes, però no era el que jo desitjava fer a la vida. Havia estudiat Econòmiques i quan vaig acabar la meva tesina em va entrar una angoixa tan gran que vaig desconnectar totalment.

-¿Qui no ha volgut canviar de vida alguna vegada? Molta gent. Et diuen que escoltis el teu interior, que confiïs i trobaràs el teu camí. Però és una imatge massa fàcil. Jo vaig deixar una feina estable per un projecte que ha costat tres anys que em donés un sou. Tres anys treballant sense parar i sense sou. ¡Zero! S'ha de ser fort per aguantar-ho.

-¿Va pensar a abandonar? Vaig arribar a un nivell tan gran d'estrès que em vaig desmaiar tres vegades. L'última em vaig despertar a l'hospital i el metge em va advertir que encara que fos jove també podia tenir un atac de cor. Llavors vaig decidir confiar en una altra persona i codirigir l'escola amb l'escriptora Laia Fàbregas.

-¿Compensa tant esforç? Quan vaig començar tenia 26 alumnes, dels quals cinc eren amics meus, i el curs passat en vam tenir més de 400. Ara puc dir que m'agraden els dilluns, no només pel projecte del Laboratori -que m'agrada descriure com un gimnàs de la ment-, sinó per tota la gent que ve aquí no només per crear, sinó per compartir inquietuds i intentar millorar una mica el món.

-¿Millorar el món? ¿Com? El projecte es basa en l'economia del bé comú, on el principal són les persones. Treballem amb la banca ètica, amb proveïdors de proximitat i tenim un codi de col·laboració ètica amb els professors que fan les classes.

-¿En què consisteix aquest codi? A fer allò que considerem just i no el que diguin les lleis. Per exemple, si un professor, que és autònom, es trenca una cama i no pot venir a treballar deixa de cobrar. Aquí hi posem un substitut i un percentatge del seu sou és per a la persona que està de baixa.

-¿Els seus professors d'Econòmiques haurien aprovat aquest pla d'empresa? Tot el que estic aplicant aquí és com no s'hauria de fer una empresa [Riu]. He comès una llarga llista d'errors, errors de manual, però he après a equivocar-me cada dia i a assumir-ho. És clar que cal guanyar-se la vida, però jo prefereixo tenir en compte altres indicadors que no són econòmics, sinó que valoren la riquesa personal.

Notícies relacionades

Atles dels extrems climàtics a Catalunya: ¿quines són les zones més càlides, les més seques i les més plujoses dels últims 30 anys?

Consum limitarà els ultraprocessats en tots els centres públics, inclòs biblioteques, universitats o centres esportius

-Matemàtiques i art tenen més en comú del que diu el currículum de l'ESO. El que em fascina de les matemàtiques és trobar la coherència i la bellesa en la resolució d'una fórmula, igual que quan miro un quadro o llegeixo un llibre. Jo vaig començar a devorar llibres als 11 anys i vaig inaugurar el Laboratori a les set de la tarda del dia 3 del mes 11 de l'any 2011. ¿Ho veu?

-¿Què vol dir? El 3, el 7, l'11... ¡Tots són nombres primers! [Només divisibles entre ells mateixos i l'1] Per a mi va ser descobrir que els números quadraven, que hi havia una bellesa, una coherència en el projecte. Ho vaig interpretar com un missatge que funcionaria.