Paco Florido: «El projecte em permet estar amb l'Andrea, però en positiu»

-És que per a mi el més difícil no és només haver perdut la filla. És haver-hi estat al davant, haver vist com se n'anava. I em va tocar a mi, una persona bregada en aquestes situacions.

-Em resulta impossible posar-me al seu lloc.

-Miri, jo a la feina he viscut moltes situacions com aquesta, però sempre vas a buscar una persona que no coneixes. És difícil, sempre és difícil, però són desconeguts.

-A més, vostè no la va anar a buscar. Vostè hi era.

-És el que anava a dir. Sempre que arribo amb l'ambulància el pacient ja és a terra, l'accident ja ha passat, però és que aquí en som testimonis, aquí veiem la seqüència, sentim la topada, i després vés corrents fins allà i troba el que trobes.

Paco Florido té 42 anys, viu a Tarragona i és tècnic en transport sanitari i emergències des de fa 22 anys. Treballa a l'UCI Mòbil del SEM al Vendrell. Amb la seva dona, l'Eva, i les seves dues filles, l'Andrea, de 14 anys, i la Lucía, de 8, va pujar al cotxe el 19 de juliol per començar les vacances. El vehicle es va avariar mentre estava en marxa i es va omplir de fum. Van parar al voral i van baixar, i llavors, del no res, va sortir una furgoneta i va atropellar l'Andrea. El Paco va intentar reanimar-la, però la nena va morir als seus braços.

-De nit, quan em poso al llit, acabo tornant amb ella a la carretera. En part per això existeix el Projecte Andrea. Per seguir estant amb ella, però en positiu.

-Perquè ella… Treballava amb vostè, ¿oi? Li interessava aquest món.

-Miri, jo des del 2003 faig formació sanitària en col·legis, empreses, amb una petita empresa que tinc, Saniform. I sí, ella des de feia dos anys venia amb mi, sobretot als col·legis. Al ser jove empatitzava de seguida amb l'alumnat. Ho disfrutava.

-¿Quan se li va acudir el projecte?

-El mateix dia que la vam enterrar, donant voltes i voltes a l'atropellament. Quan li vaig anar a fer la reanimació vaig veure que el cop més greu el tenia al cap. Si no hagués sigut així, si el més greu hagués sigut un traumatisme toràcic, per exemple, potser hauria pogut mantenir-la amb vida fins a l'arribada de l'ambulància. Potser, no ho sé. Però, ¿i si no hagués estat jo allà?

-¿Què vol dir?

-Vull dir que hi havia unes 20 persones al voltant mentre intentava reanimar-la, gent que havia parat i que trucaven com bojos al 112. I això està molt bé, però ningú sabia res de primers auxilis. Si jo no hi sóc i el cop no és mortal, ningú hauria pogut ajudar-la durant aquells 10 o 15 minuts que triga l'ambulància.

-I aquest és el sentit del Projecte Andrea.

-Exacte. Vaig pensar: «Usaré l'empresa per arribar al màxim possible de gent i de manera altruista, gratuïta». Ja no com a Saniform sinó com a Projecte Andrea. Es tracta de conscienciar la gent de la importància de saber de primers auxilis, i de donar-los uns coneixements bàsics, elementals.

-Ha tingut molta acollida, entenc.

-Ha anat molt bé. El 6 d'agost vaig donar nom al projecte i el dia 26 ja feia el primer curset a Mataró. La resposta ha sigut brutal, i no només a Catalunya. Ja hi ha 200 voluntaris treballant en el projecte, entre ells 60 formadors: persones que he format perquè imparteixin el curs.

-Com una xarxa.

-Crec que la societat té assumida aquesta carència, i és que hi ha coses molt senzilles que poden salvar vides. Que algú estigui capacitat per fer alguna cosa mentre arriba l'ambulància marca una gran diferència.

Notícies relacionades

Trump utilitza la missió Artemis 2 per llançar un al·legat polític: "Als EUA tenim moltes coses de les quals estar orgullosos últimament"

El psiquiatre Oriol Lafau, després de superar un ictus: "És clau assumir que ja no soc el mateix d’abans"

-¿Li ha servit? A vostè, dic. Per suportar el dol.

-M'he bolcat en cos i ànima en el projecte de la nena. M'omple molt, sento com que l'Andrea és allà.