Marc Sellarès: "Faig un ritual de dol amb el bosc cremat"

Un impressionant cementiri de 200 creus, entre els dos i els deu metres d'altura, s'alça a prop del Bruc, en un bosc, a cavall entre les comarques de l'Anoia i el Bages, que va resultar devorat per les flames en l'incendi del juliol passat. El seu autor, el llicenciat en Belles Arts Marc Sellarès Cots (Sant Salvador de Guardiola, 1973). Un treball que fa a mà, sense serres mecàniques.

-Era als estanys de Colomers, a la Vall d'Aran, i a l'assabentar-me de l'incendi, se'm van acabar les vacances.

-¿El van mobilitzar?

-No, no. Jo sóc caporal del Cos de Bombers de Barcelona i treballo al parc de Montjuïc. En l'extinció de l'incendi d'Òdena hi vaig participar com a membre de l'Associació de Defensa Forestal del meu poble.

-¿Què pensava al sufocar les flames?

-Que feia anys que sabíem que aquell bosc es cremaria perquè la gestió forestal era inexistent. No va ser una sorpresa.

-Vaja, com sempre… Després, va tornar sol al bosc calcinat. ¿Què va sentir?

-Vaig tenir la sensació de trobar-me davant un camp d'esquelets d'arbres… Em sap greu que es cremin els boscos, sobretot si pertanyen al meu entorn i hi tinc una implicació emocional. De petit, hi havia anat a buscar bolets, llenya, regalèssia i fins i tot fusta de boix per a les meves primeres escultures.

-¿Com se li va acudir la idea?

-Com a creador, intento passar les meves vivències personals a través del filtre de l'art, i quan vaig veure els esquelets dels pins abrasats els vaig associar a les imatges desoladores dels camps de creus que hi ha a Normandia. Vaig voler fer una intervenció amb el bosc cremat com un ritual de dol per expressar els meus sentiments envers el paisatge desaparegut.

-Per descomptat, si l'art serveix per sacsejar consciències, ho està aconseguint.

-Quan vaig començar a treballar en la instal·lació, vaig pensar que podria transcendir a la premsa catalana, però mai em vaig imaginar que donaria la volta al món: The Wall Street Journal va publicar una fotografia a portada, i la notícia ha aparegut en 37 mitjans dels EUA i 10 del Japó. També a Xina i Iraq.

-El cementiri encara no està acabat.

—No, perquè el 27 de setembre em vaig trencar una tíbia jugant a futbol. L'acabaré al gener. Em queda afegir-hi una quarantena de creus per arribar a les 250.

-¿Què passarà amb la instal·lació?

-Es tracta d'una intervenció efímera que hauria de durar fins que les inclemències del temps la destrueixin i la fusta es podreixi. M'agradaria exportar la idea a algun lloc del món on sigui necessari conscienciar sobre la desforestació pels incendis intencionats.

-¿Per què es va fer bomber?

-Era el meu somni d'infància. I el vaig fer realitat quan em vaig adonar que podria compaginar la feina de bomber amb la creació artística.

-Però són facetes contraposades. L'ofici de bomber està aferrat a la realitat, mentre que l'art apel·la a l'àmbit espiritual.

-Per a mi són complementàries. La duresa de la realitat et fa més fort i et dóna eines per expressar amb més força el que vols dir. A més a més, el particular horari dels bombers -el tenim concentrat en guàrdies de 24 hores- em permet disfrutar de temps lliure.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

-Per dedicar-lo a l'art, és clar.

-Sí, fa un parell de mesos vaig fer un projecte d'art urbà en diverses ciutats palestines, amb bastantes dificultats. I ara estic experimentant al voltant dels murs amb interns del centre penitenciari de Lledoners. Part dels treballs es poden veure a la meva web: www.marcsellares.cat.