Anar al contingut

Gent corrent

Carola Duran i Tort: "El meu pare va ser silenciat durant més de 40 anys"

Gemma Tramullas

El retrat en blanc i negre datat el 1937 és una de les poques imatges de la Carola amb la seva mare i el seu pare. Dos anys després, el seu pare es va exiliar a Anglaterra, on va formar una nova família. El doctor Frederic Duran i Jordà no només va deixar enrere esposa i filla, sinó també la seva reputació com a creador del primer banc de sang modern del món i organitzador d'un servei de transfusions que va proveir el front republicà durant la guerra civil. Va morir poc abans de fer 52 anys -de leucèmia, un càncer de la sang- i mai va tornar a veure la seva primogènita. Als 78 anys, la Carola posa per al fotògraf a la casa dels seus avis materns a Aiguafreda, exactament al mateix lloc on es va fer el retrat del 1937.

-¿Per què decideix recuperar la memòria del seu pare?

-Per dues raons: una, perquè era el meu pare i, encara que jo no el vaig gaudir com a tal, una cosa o una altra li dec; i dues, per un deure de país de recuperar un personatge cabdal en la medicina catalana que va estar prohibit i va ser silenciat a tots els nivells durant més de 40 anys. La nova seu del Banc de Sang i Teixits a Barcelona porta el seu nom, però a nivell popular és un desconegut.

-¿Amb quina imatge del pare va créixer?

-Amb la imatge que era una persona intel·ligentíssima, amb un ull clínic excel·lent, de caràcter obert, de rialla fàcil i una gran humanitat. El seu primer consultori el va obrir al carrer de la Cadena, al Barri Xino de Barcelona. Volia servir en un barri humil i el que més li dolia, a part de diagnosticar una malaltia, era que el malalt hagués de pagar per la visita. Per la seva ideologia i les seves lectures, sempre va associar la medicina al servei al proïsme.

-El pare absent no li va amagar el professional excel·lent.

-Quan el meu pare es va exiliar a Anglaterra, el 1939, la meva mare ho va perdre tot: la posició social, l'econòmica, l'afectiva... Es va quedar penjada amb una criatura de dos anys i amb l'etiqueta de roja-separatista. Era una dona molt alegre que sempre cantava, però allò li va canviar el caràcter. Tot i així, mai em va posar en contra del meu pare, ni en l'aspecte personal ni en el professional.

-¿Va intentar contactar amb ell?

-Va morir als 51 anys, jo era massa jove. Però el treball important el meu pare el va fer fins al 1939 a Catalunya i, d'alguna manera, aquesta època encara em pertany a mi. Després ell va escollir fer una nova vida i aquesta part de la història ja no és meva.

-El seu pare es va exiliar amb el doctor Trueta, però va patir més l'ostracisme.

-El meu pare estava a Anglaterra en una situació més precària. El van cridar perquè els orientés en l'organització del servei de transfusions perquè ja veien venir la segona guerra mundial, però van trigar dos anys a convalidar-li el títol de Medicina i per guanyar-se la vida netejava els pots del laboratori. La seva situació familiar també era irregular, perquè va deixar una família i allà en va començar una altra. Tenia idees molt d'esquerres, i això a l'Anglaterra dels anys 40 no estava ben vist. A més, ell era molt poc protagonista.

-Era molt obert. Abans d'exiliar-se va fer cursos de sexualitat lliure.

-Formava part d'un grup d'intel·lectuals avançats al seu temps i els seus interessos anaven des de l'esperanto fins al naturisme. El 1933 ja va escriure sobre la necessitat que tothom tingués una assegurança mèdica, i també va fer estudis sobre el pol·len i les al·lèrgies. Els anglesos sabien molt bé què feien quan el van reclamar.

-Vostè es va doctorar en Filologia Catalana sent ja mare de quatre fills i als 78 anys continua investigant. ¿La curiositat intel·lectual és herència del seu pare?

-I de la meva mare, que va morir als 104 anys i llegia dos diaris al dia. Tinc la veu fonda dels Duran i no tinc queixals del seny. ¡També és una bona herència del pare!

0 Comentaris
cargando