Agost en set grans urbs

Els corresponsals d'EL PERIÓDICO tracen en les seves cròniques com es viu aquest temps de vacances anomenat agost. L'estranya moda xinesa del 'facekini' arrasa en un país que n'entén poc de festivitats laborals. Roma i París reinventen hàbits nocturns, mentre que Nova York sorprèn amb la recuperació d'aquest tros de cel on s'alçaven les Torres Bessones. Washington és una cita amb la història. Atenes, una manera de sobreviure a la crisi.

París. Pícnics entrada la matinada

París. Pícnics entrada la matinadaVicenç Batalla 

Vicenç Batalla 

L'últim que vol un parisenc obligat a quedar-se a la ciutat durant el mes d'agost és tancar-se entre quatre parets i continuar deambulant entre monuments històrics. L'hivern i la primavera plujosa han sigut massa llargs per tancar-se en lofts de 40 metres quadrats o per trobar-se a cases d'amics tan esquifides com les seves o a bars on t'has de posar l'abric per sortir a fumar una cigarreta.

La bohèmia ara proposa comprar una mica d'amanida, embotit i formatge, acompanyat per una ampolla de vi a la botiga de comestibles de la cantonada oberta fins a la matinada, i anar en grup a qualsevol dels rius i canals de la ciutat per sentir la brisa aquàtica o, en el seu defecte, la frescor de l'herba. I, si plou, benvinguda sigui la pluja.

La zona per excel·lència, que s'allarga durant la resta de l'any quan els caps de setmana s'hi presten, és el canal de Saint Martin, al districte a prop de la plaça de la República, que està sent testimoni del pas dels bobos als hipsters i tota la iconografia conseqüent: bars d'estètica retro, bicicletes d'un sol pinyó i converses multilingües.

Potser el local que representa millor aquest nou ambient és Point Ephémère, petita sala de concerts internacional amb bar i restaurant annexos en format d'associació cultural al costat d'una caserna de bombers. Cada vegada que un dels vehicles surt disparat, els clients amb la cervesa a l'exterior s'aparten per evitar ser envestits.

Aquest costum, que en altres capitals comença a ser mal vist, és habitual per exemple al bar de L'Ourcq, del canal del mateix nom, per sobre de la plaça de Stalingrad. A falta de vi, el personal de la barra va omplint els gots de plàstic als clients que beuen al moll, gots que després han de tornar per poder recuperar els diners.

A la vora, també hi ha jugadors de petanca, de ping-pong en taules massisses i, durant el dia, piragüistes que remen sota l'atenta mirada de monitors de l'ajuntament a la part més lúdica del Paris Plage.

La coartada cultural es completa un quilòmetre més amunt amb les projeccions a l'aire lliure del parc de La Villette. Com els autocines, però amb el cul en remull.

NOVA YORK. RETROBAR LES TORRES BESSONES

Idoya Noaín

Caldrà donar les gràcies a aquests hidroavions i helicòpters que recorren com mosquits el cel novaiorquès per portar els seus habitants més acabalats fins als Hamptons, els enclavaments a Long Island on també es pot arribar en autobús o en tren. Potser caldrà estar agraït també a aquesta humitat que converteix la pell en suor, desanima alguns de venir i n'anima altres a fugir, lluny durant dies o en escapades d'un dia, als Rockaways, Fort Tilden i algunes altres de les moltes platges accessibles per ferri.

O potser tot plegat és qüestió de la ingent oferta d'activitats en espais oberts, cada vegada més generosos, que fan que disminueixi la densitat humana… En qualsevol cas, l'estiu és un dels millors moments per programar unes vacances a Nova York, una ciutat aquests dies tan activa com sempre però on és inevitable la sensació de palpar i viure un ritme diferent.

És pràcticament obligatori aprofitar l'oportunitat d'una de les últimes atraccions afegides i arribar-se fins a la zona zero, pujar en menys de 60 segons fins al cel i, des de la planta 100 del World Trade Center 1 (relleu de les tràgicament absents Torres Bessones), entregar-se a la contemplació d'una ciutat que es regala davant dels ulls. L'experiència no és perfecta per la maleïda mania nord-americana de convertir-ho tot en atracció de fira imposant els passos i intentant fer entrar amb embut coses afegides per uns quants dòlars, però, una vegada a dalt, arriba la màgia.

El mateix passa a la nova seu del Museu Whitney, oberta al costat oest de Manhattan, a tocar del riu Hudson i just a l'inici sud del Highline, aquell parc elevat sobre unes velles vies de tren que s'ha fet un dels destins ineludibles a Nova York. No només hi ha art entre les seves parets, sinó també en aquest edifici de Renzo Piano que, amb les seves abundants terrasses i finestrals, ajuda a emmarcar la ciutat.

A l'estiu a Nova York es pot menjar millor (fins al 14 d'agost es poden trobar ofertes de molts establiments la setmana dels restaurants, www.nycgo.com/restaurant-week); es pot comprar diferent, fent escapades a mercats de cap de setmana com els de Williamsburg i Fort Greene a Brooklyn i també es pot viure a l'aire lliure la música, el teatre i el cinema (http://www.cityparksfoundation. org/events/category/summerstage/  http://bricartsmedia.org/performing-arts/celebrate-brooklyn i http://www.nycgovparks.org/events/free_summer_movies). Sempre hi ha els clàssics, des de la passejada per Central Park fin al l'eternament atapeït pont de Brooklyn; hi ha joies que cobren força, com Roosevelt Island, i espais alternatius que donen un respir (com els concerts gratis de cap de setmana a l'Union Pool de Williamsburg). Si algú s'anima, pot anar a barris poc transitats com Queens. L'únic centre d'informació turística que hi havia es va tancar fa unes quentes setmanes després de set anys d'existència sense que consti que s'arribés a fer servir. Afortunadament, encara queda espai per explorar.

Washington. Museus i aroma de barbacoa

Ricardo Mir de Francia

Washington és una ciutat de gent que sempre té pressa i que està obsessionada amb la feina, però a l'estiu entra en una estranya letargia. Milers de buròcrates desapareixen de manera escalonada per fer les seves dues setmanes pelades de vacances i el trànsit es dilueix a mesura que tanquen els col·legis. Per al visitant és una bona combinació. L'únic problema és el clima pràcticament tropical que s'apodera de la capital, enganxós i abrasador com si algú a l'infern hagués encés les calderes. Per sort hi ha llocs en els quals poder-se resguardar. Washington té segurament la millor oferta de museus del món pel que fa a la relació qualitat-preu. Pràcticament tots són de franc, cortesia de la Fundació Smithsonian.

Aquí l'estiu va associat a les barbacoes i, al capvespre, alguns carrers fan olor de carbó i de cervesa. També la música es democratitza. Enmig de les escultures de la Galeria Nacional d'Art s'hi pot sentir jazz i remullar els peus a la font amb una cervesa a la mà. Una altra opció és anar als concerts del divendres a la tarda a Yards Park, plens de nens i de persones fent pícnic de cara al riu Anacostia. O perdre's en la natura sense sortir de la ciutat. Als jardins Aquàtics d'Anacostia s'hi poden veure tortugues i ocell migratoris que fan niu enmig dels tapissos de flors de lotus. I a Rock Creek Park, el gran pulmó verd de la ciutat, t'hi pots perdre com si estiguessis als boscos dels Apalatxes.

Visitar la capital dels Estats Units, amb la pompositat neoclàssica dels seus edificis institucionals, és tenir una cita amb la història. Els Arxius Nacionals, el Congrés, el Memorial Lincoln, l'edifici del Watergate, el cementiri d'Arlington, el teatre Ford... Hollywood els ha recreat tantes vegades que no és difícil sentir-se part d'un decorat.Però l'estiu ofereix la possibilitat de ser alguna cosa més que un extra. Sobre l'herba del National Mall s'hi poden veure pel·lícules a l'aire lliure al capvespre o es pot pujar a la terrassa de l'Hotel W a prendre copes contemplant la Casa Blanca. Ni tan sols amb la calor la ciutat es deixa anar, però hi ha vida per passar la nit pels carrers U i H o a Adams Morgan. Si es busca una platja, la badia de Chesapeak, amb els  llegendaris i exquisits crancs, és a poc més de mitja hora en cotxe. I si no, sempre es pot anar al Museu de la Construcció, que aquest any ha muntat una platja artificial que, això sí, demana que s'hi posi molta imaginació.

PEQUÍN. EL 'FACEKINI' ELEVA LA GAMMA DE PLATJA

Adrián Foncillas

Podria ser un grup de lluita lliure mexicana, una invasió de marcians o sadomasoquistes exhibicionistes, en qualsevol cas amb un sentit estètic confús i estretors pressupostàries. Són banyistes xineses i protagonistes de l'últim crit de la moda estival: els facekinis.

Com totes les grans troballes de la humanitat, va néixer de la necessitat. La pell fosca a la Xina es continua associant a llargues jornades sota  el sol i molt poques dones volen semblar camperoles. L'obsessió per la pell nacrada i el gaudi de la platja va desembocar en el facekini. Va ser Zhang Shifan, propietària d'una petita botiga de vestits de bany a Qingdao, qui va tocar la tecla ja fa una dècada. Aquesta ciutat costanera, d'aroma germànica i epicentre de l'aquosa cervesa Tsingdao, actualment també és focus de tendències globals.

Descomptada l'estètica, tot són avantatges. Preserven la nívia pell, protegeixen de picades de meduses i mosquits i permeten aventures extramatrimonials anònimes a la platja. Estan fabricats en flexible niló per ajustar-se a l'estructura cranial i tenen obertures per als ulls, el nas i la boca.

Zhang ha explicat com va créixer el negoci. De les primeres màscares, amb sargits matussers que recordaven la família sonada de la matança de Texas, tota una línia de colors i dibuixos que uneixen funcionalitat i disseny. L'any passat en va vendre 30.000 unitats i moltes clientes van fins a la seva botiga ignorant el floreixent mercat de falsificacions. Només cal fer una remullada per les càlides aigües de Qingdao i altres platges xineses per comprovar-ne l'auge.

També la necessitat va dictar l'últim gir. Els nens tenien una por comprensible quan veien sortir de les aigües amenaçadors grups de facekinis i Zhang en va idear una nova línia amb els colors vius de l'òpera tradicional xinesa. Salut i cultura en un banyador, que més es pot demanar.

Segur que algú s'ho mirarà amb recança, però no és el primer invent que li cal temps per ser comprès. Revistes de moda occidentals ja han ensenyat models amb joies i facekinis. Cada advertència sobre els perills dels raigs ultraviolats és una empenta cap a la conquista global. 

Roma. Anita Ekberg no se n'ha anat mai

Rossend Domènech

Els turistes visiten aquest any la Fontana de Trevi al capvespre, després de la canícula, quan els marbres de travertí es refreden i retornen una llum gairebé rosada, romàntica. Aquest és el lloc on els adolescents de la capital italiana van a lligar turistes, encara que en aquesta edició els guiris es delecten més amb els ratolins que, per sorpresa, surten a desenes, sempre cap al tard, de les sinuositats de la pètria escena i salten d'una estàtua a una altra, potser aprofitant unes obres de restauració en curs. Uns criden, potser per por, uns altres graven l'escena i els romans, indiferents o desmemoriats, es desfoguen amb l'alcalde, un cirurgià especialista en trasplantament de cor.

Els novaiorquesos, acostumats als cada vegada més moderns canvis de l'skyline de la seva ciutat, clamen al cel per «la Roma que es desploma», com ha escrit The New York Times. «Els romans tenen la sensació que la seva antiga ciutat s'està enfonsant més del que és costum», afirmen, citant els tòpics de les escombraries al carrer, l'herba seca als jardins i fins i tot les putes a les perifèries que, si fos per això, alguna de peripatètica ja aparca als voltants del cèntric Panteó. Calmin-se, doncs, els col·legues, perquè Roma fa segles que s'està desplomant, encara que per allò de les supersticions -la fi del món arribarà quan la seva capa daurada desaparegui-, van retirar l'estàtua original de Marc Aureli de la intempèrie del Capitoli i hi van posar una còpia.

Massa fàcil citar que Via Condotti, amb les millors firmes de la moda nacional, va ser construïda amb les taxes de les prostitutes, que gràcies a elles es va acabar la basílica de Sant Pere, que les millors entre les 14 categories en què van ser dividides, o sigui les més belles de la ciutat, es deien dones curials, que ja és un dir, i que el papa Sixt IV va legalitzar els bordells i va ingressar més diners amb ells que amb la venda de les indulgències.

La decadència romana ha tornat d'actualitat perquè, finalment, tot just ser elegit després de tres alcaldes seguits, progressistes i conservadors, el síndic-cirurgià va observar que «alguna cosa no funcionava» i en sis ocasions, sis, se'n va anar a la fiscalia, que ha posat de cap per avall l'ocupació de tots els serveis públics de la ciutat per part de les màfies.

«L'alcalde és honrat, però no sap governar», se sent als bars, que és el que escriuen els diaris i afirmen molts polítics, encara que fins a l'arribada del cirurgià cap informador, polític, magistrat o policia s'havia adonat del «nou enfonsament» de la ciutat de Roma. Potser faria falta renovar les plaques de marbre que el «monsenyor president dels carrers» va fer col·locar a totes les cantonades de la ciutat, prohibint deixar-hi escombraries. Era el segle XVIII.

Probablement avui Anita Ekberg s'hauria banyat igualment en el bassal que recull l'aigua de l'aqüeducte Virgo, esperant el seductor Marcello Mastronianni, en la mítica escena de La Dolce Vita. I potser William Wyler hauria escenificat la mateixa trobada de Gregory Peck i Audrey Hepburn a la pel·lícula Vacances a Roma, amb aquells corresponsals estrangers que des de Roma relataven Itàlia als seus lectors.

Londres. Bromista i poc de fiar

Begoña Arce

L'altre dia va sortir el sol. Sembla una obvietat a l'agost, però parlant de Londres convé aclarir-ho. Estem tenint un estiu molt d'aquí. Bromista i poc de fiar. De sobte t'has de calçar les botes i posar-te l'impermeable. Al cap d'una estona anem en samarreteta i sandàlies. El descontrol indumentari és permanent i el marge d'error bastant alt. Però aquest primer dissabte del mes va fer sol i calor. Un dia d'estiu pròpiament dit, en una ciutat mig buida i mig plena. Buida de londinencs i plena de visitants. Al costat del Tàmesi, les terrasses del centre cultural del South Bank estaven plenes de gom a gom. Hi havia ambient de fira, paradetes de frankfurts i cotó de sucre, venedors d'artesanies i una noia amb els cabells molt llargs que cantava amb veu esquinçada una cançó de Janis Joplin i passava la gorra. Era mitja tarda i als bars, la gent prenia una cervesa, el prosecco i les gerres de Pims. La remodelació completa, del complex de formigó, que el príncep Carles detesta, ha sigut un èxit rotund.

A la Purcell Room, una sala petita al Queen Elizabeth Hall, actuava una diva del cabaret. Ursula Martinez és coneguda pels seus monòlegs políticament incorrectes i els seus números de striptease. En un, ja famós, aconseguia extreure un mocador vermell de cada orifici imaginable del seu cos. Ursula ha treballat amb el grup La Clique i fa molts anys que està circulant pel món amb els seus espectacles. En l'últim, Free admission, entre rialles i bromes aborda assumptes tan seriosos com el racisme, les violacions o l'assetjament en les xarxes socials. El diari conservador Daily Telegraph ha dit que va camí de convertir-se en un tresor nacional. La cabaretera i falsa bailaora de flamenc és filla de pare britànic i mare espanyola, lesbiana i menys frívola del que sembla.

El sol seguia brillant una vegada acabat el xou. Just al davant de la sortida, en una gran esplanada hi havia un altre espectacle encara més insòlit a Londres. Uns quants nens i alguns pares xops, entraven i sortien d'una font arran de terra. Els rajos desapareixien o augmentaven capritxosament entre crits de sorpresa i alegria. Un instant màgic en un estiu fugisser.

ATENES. AIRE CONTRA LA TROICA

Clara Palma Hermann

Decapendávgusto significa en grec 15 d'agost, però com a concepte es refereix a tot el mes. Un mes en què Atenes queda deserta, immersa en una humitat enganxosa. Els pocs residents que per feina no poden posar terra pel mig es passen el temps renegant de la seva mala fortuna, de la calor i de la troica de creditors. Però són gairebé una minoria en llocs com la cèntrica plaça d'Omonia, inundada per grups de turistes i de refugiats que acaben de desembarcar al Pireu.

Però sempre hi ha on respirar una mica d'aire fresc. Hi ha la roca sota l'Acròpolis, on abans es reunia el tribunal de l'Areòpag i ara hi van les parelles proveïdes de pals de selfie. O la muntanya Licabeto; després d'un ascens molt dret -que també es pot fer en funicular- tot Atenes es presenta davant la vista.

L'estiu no acaba del tot amb la vida cultural. En emplaçaments arqueològics a l'aire lliure, com és el cas del Liceu d'Aristòtil, es desenvolupa part del Festival de Teatre d'Atenes i Epidaure. Els museus, per descomptat, també continuen oberts. El de l'Acròpolis no acull solament alguns dels frisos originals del Partenó; fins a finals del mes de setembre, una exposició temporal mira de projectar llum sobre els hermètics cultes mistèrics de Samotràcia -juntament amb els eleusinis, els més importants de la Grècia clàssica-.

Notícies relacionades

Mossos identifica el santvicenti desaparegut com el jove mort atropellat a Viladecavalls fa deu dies

Baralla a cops de destral i pales a Lloret de Mar

Tampoc no hi falten les opcions per a qui estigui disposat a renunciar a la frescor en favor de les caminades pels carrers. El barri underground d'Exarjia, entapissat de grafits, bull de vida quan es fa de nit. Al parc de Navarinou, gestionat pels veïns, hi sol haver teatre, música o cine a l'aire lliure. A la plaça central del barri, un es pot barrejar amb gent de mig món que fa botellon i toca la guitarra. O degustar, des del terrat d'algun centre social, uns més que acceptables gintònics a un preu de dos euros.

I si algú vol comprovar de primera mà els estralls de la crisi, més enllà de fer una passejada per les zones menys turístiques de la capital, es pot apuntar a les excursions invisibles. Organitzades per la revista Sjedía i guiades per persones sense sostre, aquestes rutes passen per menjadors socials i albergs, i visibilitzen d'aquesta manera l'altra cara d'una ciutat plena de contrastos.