Un dia amb l'alcaldessa

Un mes i mig al capdavant de l'alcaldia de Barcelona dóna per al que dóna. Els nous inquilins de l'ajuntament protesten que no se'ls han donat els 100 dies de gràcia i que la lupa amb la qual se'ls ha controlat té més augments del que és habitual. També és veritat que les seves promeses de canvi han generat tantes expectatives i tensat tant partidaris i detractors, que cada gest, per petit que sigui, provoca tota una allau de reaccions.

I al capdavant d'aquest tsunami hi ha Ada Colau, encarnació d'aquest blanc i negre ciutadà. Mentre es continua situant en el seu nou paper, accedeix que EL PERIÓDICO l'acompanyi durant tot un dia. Va ser dimarts passat, amb una agenda plena d'actes, la majoria interns de l'ajuntament. La casualitat va voler que fos el dia del tiroteig a tocar de la Rambla i de la mort d'un nen atropellat per un bus de TMB.

A PEU FINS AL METRO / L'alcaldessa dimarts feia 45 dies que va accedir al càrrec. «El que m'està costant més és no controlar la meva agenda: que sense fer res estigui plena de cites institucionals. Necessito temps per estudiar a fons el que passa a l'ajuntament», reclama. Tres dies abans de marxar de vacances (divendres se'n va anar al cap de Gata, a Almeria), les estretors horàries i la sensació de vertigen pel munt de qüestions pendents era enorme. Per aquest motiu, el ritme va ser frenètic durant més de 14 hores.

Passa un minut de les vuit del matí quan, somrient, surt del portal de casa seva, al carrer de Còrsega, al barri del Camp d'en Grassot (districte de Gràcia). A la vorera l'esperen els dos agents de la Guàrdia Urbana que van de paisà que ja no se'n separaran fins a la nit. Discrets, vestits amb roba esport, guardant la distància física que ella els va demanar des del primer dia. Colau viu a prop de la parada de la línia 5 (i 2) de Sagrada Família però prefereix anar caminant fins a Verdaguer, que és a la L-3, per anar directament sense transbords fins a Jaume I. Són quatre estacions.

CONTROL DE L'ESPAI PÚBLIC / El treballador de la taquilla del metro la saluda amigablement, la veu pràcticament cada dia. La primera cita a l'ajuntament és amb una quinzena de tècnics amb els quals analitza l'auditoria de qualitat de l'espai públic, un estudi setmanal molt detallat de certes zones sensibles de la ciutat en les quals es controla la neteja dels carrers, de les papereres i dels contenidors; la senyalització o aspectes socials com la presència de captaires o recol·lectors de ferralla.

La concreció és tal, que es pot saber quantes papereres han trobat plenes, quantes persones han dormit al carrer o com es comporta la venda ambulant. Amb el gerent municipal, Jordi Martí, al capdavant, l'alcaldessa va escoltant els arguments d'aquests experts. Atén les seves explicacions amb un gest molt personal, que és assentir constantment amb el cap («peco d'un excés d'empatia perquè fins i tot quan parla l'oposició dic que sí, malgrat que de vegades no hi estigui d'acord», es riu d'ella mateixa), mentre vigila pàgina a pàgina les dades de l'informe i pren notes.

«EM PREOCUPA, EM PREOCUPA» / A la reunió, el responsable de la Guàrdia Urbana admet que a la Barceloneta es viu una «calma tensa» però que no hi ha gaires trucades de queixes de veïns. Espontània, deixa anar un «em preocupa, em preocupa». Pregunta també als seus interlocutors, en plena discussió per les terrasses, com es viu aquest conflicte als barris. Al contrari del que caldria esperar, li responen que les queixes es concentren en els sorolls que provoquen i no tant en l'espai de més que ocupen les taules a les voreres.

Una hora després, surt satisfeta de la sala -«Aprenc moltíssim, hi ha gent en aquest ajuntament que és un pou de saviesa», lloa- i, a pas lleuger, travessa l'edifici Novíssim per travessar després el nou i acabar a les dependències d'alcaldia, a la part més il·lustre. Explica que els primers dies li va costar molt habituar-se a aquest estil recarregat, amb vitrines, moquetes i olis per tot arreu.

Explica que també va ser per això que va escollir un despatx molt més funcional del que havia ocupat Xavier Trias o els anteriors alcaldes socialistes. Colau treballa en un espai de no més de 12 metres quadrats, amb una taula petita en la qual té un ordinador (que pràcticament no consulta, sol fer-ho tot amb el mòbil) i algunes carpetes. A la mateixa estança hi ha una altra taula de vidre més gran, que és la que fa servir per despatxar amb els seus col·laboradors.

Quan té una visita, torna al despatx més oficial, el de fustes nobles, que ella troba que és lluny de tot. Aquesta obsessió per no perdre els orígens explica també el cartell que ha penjat a la porta del seu despatx en el qual es llegeix: «No oblidem mai qui som i per què som aquí». A les sales contigües hi ha alguns dels seus col·laboradors més estrets: el seu cap de gabinet, Manu Simarro; la cap de secretaria, Àngels Llorens, o l'assessor Aitor Hernández.

SENSE EXPERIÈNCIA / A ells, ja repartits per la resta del laberíntic edifici, s'hi afegeix la directora de comunicació, Águeda Bañón, o la responsable de les xarxes socials, Sílvia González-Laa. A la majoria els va conèixer al crear la candidatura ciutadana de Guanyem. No tenen experiència a l'Administració però rebutgen que siguin ingenus. «¿Què vol dir que les coses sempre s'han fet d'una determinada manera? ¿Per què he de donar per bona una afirmació com aquesta?», es rebel·la l'alcaldessa. Considera que si va guanyar les eleccions municipals el mes de maig va ser en gran mesura perquè va plantejar una manera diferent de fer política.

Aquesta falta de bagatge se supleix, de moment, amb moltes hores de feina. I amb errors. Com contraprogramar-se a si mateixos i retirar el bust del rei Joan Carles I el dia abans del ple sobre pobresa. Del que comencen a ser conscients (i això que encara no ha començat el curs normal, amb comissions i plens ordinaris) és que estan en minoria flagrant i necessiten ajuda. Tenen 11 dels 41 regidors del ple. «A veure si quan passi el 27-S les coses canvien», es mostra esperançada, respecte d'ERC i PSC.

CONEGUDA A MITGES / Dimarts, Colau escull visitar la seu de Ciutat Vella acompanyada de la regidora del districte Gala Pin. Són molt amigues, tot i que la regidora es queixa que últimament pràcticament no la veu. Parlen entre elles en castellà. Un dels avantatges de caminar pels carrers del Gòtic o el Raval és que l'allau de turistes converteix en invisible la dona que mana a l'ajuntament.

Només uns visitants bascos endevinen qui és i la saluden. Ella somriu, sempre ho fa. A la plaça de Sant Jaume una concentració d'afectats per l'hepatitis C li explica les seves reivindicacions i ella els aconsella que parlin amb la comissionada de Salut, Gemma Tarafa. «Envieu-li un correu electrònic», els diu. Aquesta aturada, fotografia de grup i ànims de fans inclosos, roba uns minuts a l’horari previst. Però Colau camina de pressa, amb sandàlies planes, i en un moment és al carrer de Ramelleras.

Notícies relacionades

Un estudi qüestiona que tenir estudis "protegeixi" de l’Alzheimer

El Roig Arena transforma València

 Allà no té cap pressa. Va taula per taula saludant a tothom amb dos petons. L’actitud de la majoria dels funcionaris (més ben dit, funcionàries, que són el 90%) és de gratitud. Els pregunta què fan, quant temps fa que són al districte. Pin la guia fins a Foment de Ciutat Vella i després fins a la comissària del districte, la primera que visita, territori delicat. L’intendent major Ricardo Salas els fa de cicerone i acompanya Colau a una sala amb un centenar d’agents, a punt per al canvi de torn. Es planta al davant de les mirades gèlides dels guàrdies i els deixa anar: «A la Guàrdia Urbana hi ha hagut casos polèmics i la vostra feina és ingrata però hi deixeu la pell. Amb humilitat i determinació, us volem ajudar a posar en valor el que feu». Els agents van acabar aplaudint-la.

A la tarda, després d’haver dinat en un restaurant a prop del consistori, atén la corresponsal del diari Le Monde a Espanya, Sandrine Morel. I mentre intenta comunicar-se amb poc èxit per telèfon amb l’oposició per explicar-los el tiroteig i l’atropellament mortal, se’n va cap a la plaça del Diamant, on l’espera la seva sogra, que juga al parc amb el seu fill, Luca, de quatre anys. El nen vol acompanyar la seva mare al teatre però ella el convenç que és una obra «per a gent gran» i que ben aviat aniran «a la platja del iaio Ramon», o sigui, de vacances a Almeria. Acaba la jornada al Grec veient l’obra La imaginación del futuro, d’una companyia xilena. L’adjectiu que defineix més bé aquests 45 dies és «intensitat», certifica.