Rubén Ramírez: «Tens un gran talent, sí, però no et fitxa ni Déu»

Vestit amb un polo vermell i unes ulleres rodones, amb vuit anys, Rubén Ramírez (Barcelona, 1985) va fer la seva primera aparició a la televisió. Un cameo a la sèrie Farmacia de guardia (A-3) descobria el talent innat d'aquest veí de Badalona a qui a partir de llavors els programes es rifarien. Amb 4 anys emulava anuncis de tele. Les seves imitacions feien partir de riure. Un dia, a les sis del matí, amb el seu pare i un cosí, es va presentar a la ràdio. Volia veure el programa Protagonistas, de Luis del Olmo. Aquest, al sentir com aquell nen el saludava imitant Johan Cruyff i Carmen Sevilla, el va fitxar.

-Seguretat Social i nòmina infantils...

-Sí, recordo que els meus contractes estaven adscrits al règim d'artistes i toreros.

-¿L'art de fer riure s'ha pervertit?

-Està infravalorat. Quan una imitació et surt sola, no se la veu com una feina. S'exigeix professionalitat, però es paga -o no-com si fos una afició. Encara que tinguis un talent innat, has de practicar, saber improvisar, dir coses gracioses... La diferència també es troba en quants personatges fas bé [ell n'imita uns 60, per això va batejar el seu twitter com a @metahumorfosis]. 

-Ser famós de petit, ¿què li ha deixat?

-Sobretot la certesa que la fama és una cosa que dura fins que el telèfon deixa de sonar. En el meu cas va ser després de 31 capítols fent d'escolà a la sèrie de Vicente Escrivá Este es mi barrio, a Antena 3, i a la mateixa cadena, 35 capítols del programa Esos locos bajitos, aparicions a Sabor a ti, amb Ana Rosa Quintana, a La casa de los líos, també a Antena 3, i gales a TVE. Als 12 anys, després de tot això, vaig firmar almenys tres contractes per a sèries i pel·lícules i em van fer fora abans de començar.

-¿Per què?

-Bé, a última hora fitxaven un nou director que preferia un altre protagonista... Amb contractes firmats, i la prova de vestuari feta, posaven una excusa i et substituïen. A ningú li agrada que li facin això, però ¿a un nen de 12 anys? Aprens que no val la pena tanta fama, si després enxufisme i amiguisme et poden desplaçar amb tanta facilitat.

-¿La feina a la tele va condicionar molt la seva vida com a nen que era?

-Precisament per l'amenaça que la fama és efímera, cosa que afortunadament els meus pares sempre van tenir present, ells exigien que els meus contractes incloguessin un professor al meu costat. De dilluns a divendres, a Madrid, entre seqüència i seqüència al plató, m'asseia amb un mestre a mirar la feina que, per fax, m'enviava el meu tutor des de Badalona [després va estudiar comunicació]. I cada dissabte jugava a futbol amb l'equip de l'escola, tot i que per contracte tenia prohibit justament jugar a futbol. Evitàvem els centres comercials perquè la gent s'apilonava al meu voltant demanant imitacions i autògrafs.

-¿Què feien amb els diners que guanyava?

-¡Ah!, jo li deia a la mare: que sigui per al que necessitem qualsevol de nosaltres. Jo no donava importància als diners.

-¿Quant val el talent?

-Doncs, si ets molt bo, però no et truca ningú... A mi sempre m'han dit: tens un gran talent. Sí, però no et fitxa ni Déu. El món artístic és així. Jo voldria tornar a firmar contractes per fer riure la gent, però estic pujant mobles per les escales perquè el meu germà ha heretat l'ofici i la fusteria del pare i, com que no tinc cap altra feina, doncs vaig i l'ajudo.

Notícies relacionades

Els bombers han pogut estabilitzar el foc de Tarifa

L’incendi al sud de França avança sense control i ja ha calcinat 16.000 hectàrees

-¿No fa res ara amb el seu gran do?

-Poso la veu en off en el programa de La Sexta Top Trending Tele. Un dia arribava cremat de la fusteria i em vaig desfogar sobre la meva vida professional i el director i guionista Marc González (cofundador de Pentateatre) em va dir: «Això que acabes de fer, tal qual, ha de ser una obra de teatre». I al setembre començarem els assajos.