"¿Podrem enterrar-los?"

Va ser una dura experiència per a Adrià Franch, intèrpret de 33 anys, però també una lliçó de vida que aquest jove no oblidarà mai. Dimecres, Adrià va rebre un encàrrec inesperat: havia de fer de traductor en la reunió que van mantenir a l'hotel Rey Don Jaime de Castelldefels la direcció de Lufthansa / Germanwings i els familiars de les víctimes del vol a Düsseldorf.

Adrià va arribar a les 17.30 hores («disposat a estar a l'altura de la serietat que requerien les circumstàncies»), però des del primer moment es va sentir implicat amb «la lliçó d'humanitat» de pares, mares, fills, germans, dones, marits, parelles i amics de les víctimes, entre 150 i 200 persones reunides en una freda sala d'hotel que necessitaven respostes. «Vaig poder veure en les mirades de dolor, ràbia, incomprensió, por i tristesa profunda amb què em vaig trobar la por i la desolació», explica Adrià.

Els directius -«en tot moment respectuosos i també molt afectats»- es van bolcar a oferir tots els detalls i tot el suport possibles. No hi havia supervivents, van afirmar des del primer moment, i encara que aquesta informació no era nova per als presents, va fer mal; potser fins i tot més que la primera vegada perquè, una vegada admesa la pèrdua, descartada tota possibilitat d'agafar-se a una esperança, només quedava una cosa a la qual aferrar-se: «'¿Repatriaran les restes del meu fill, si és que les troben?', em preguntava a mi una senyora gran a la qual jo només volia abraçar», recorda Adrià.

La gran pregunta

Aquest era el gran interrogant obert a la sala: «¿Podrem enterrar els nostres familiars?». Perquè més enllà dels sentiments alliberats en forma de queixes, que n'hi va haver -«alguns protestaven perquè no els havien informat bé; altres perquè el número d'atenció als familiars no funcionava; una noia preguntava desesperada on era el seu marit....»-;

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

més enllà del reguitzell de dades que oferien els representants de Lufthansa i de les seves reiterades disculpes, a aquells familiars i amics només els interessava saber a quina hora partia l'avió o l'autocar que l'endemà els portaria als Alps amb una sola esperança: recuperar les restes dels seus éssers estimats. «Mai fins ara he vist tan clarament que el cos és sagrat, l'únic que queda i el volem costi el que costi», afirma Adrià. Només així sembla que és possible tancar el cicle que dóna pas al dol i permet celebrar la vida.

«Mentre m'allunyava de l'hotel -explica Adrià-, les llàgrimes van brotar dels meus ulls i vaig sentir tristesa, compassió i també un gran agraïment per la generositat de totes aquelles persones que tant patien. En silenci i de manera íntima, els meus pensaments van estar amb les víctimes i vaig poder celebrar la vida, l'amistat i l'amor».