«Espanya hauria d'organitzar un equip expert en Ebola»

Diana Pou, al servei de Medicina Tropical adscrit a la Vall d’Hebron.

Diana Pou, al servei de Medicina Tropical adscrit a la Vall d’Hebron. / JORDI COTRINA

4
Es llegeix en minuts
ÀNGELS GALLARDO / BARCELONA

L'última vegada que Diana Pou (Barcelona, 1971) va intervenir en una epidèmia d'Ebola va ser a la República Democràtica del Congo, el 2012. Abans, ho havia fet a Angola i Uganda. Si no ha intervingut en la que encara afecta l'occident de l'Àfrica és perquè té una filla d'un any que també la necessita. Atén malalties importades al servei de Medicina Tropical de Drassanes, adscrit a l'Hospital de la Vall d'Hebron, i és una dels escassos metges espanyols amb experiència directa sobre el virus hemorràgic que va formar part del comitè de crisi constituït pel Govern central després de la infecció de l'auxiliar d'infermeria Teresa Romero, a Madrid.

-¿Segueix actiu el comitè de crisi?

-Fa un mes que vam suspendre les activitats. Quan es va produir el contagi de l'auxiliar d'infermeria es va demanar ajuda als sanitaris amb experiència directa en Ebola que estiguessin a qualsevol hospital espanyol. A mi em van encarregar la formació del personal, que vaig impartir a l'Escola Nacional de Sanitat de l'Institut de Salut Carlos III.

-¿Quants sanitaris va formar?

-Més de mil persones, de tot Espanya. Ells n'han format d'altres.

-¿Què els va ensenyar?

-Com es gestiona una epidèmia d'Ebola sobre el terreny. Com organitzàvem els centres de tractament a l'Àfrica, on situàvem els malalts sospitosos de patir el virus, a quin lloc els ja confirmats, quina roba portàvem.

-Els explicava tot el que feien.

-Exacte. Moltes coses són extrapolables i d'altres no, però aquells cursos van servir per acabar amb molts mites. Els sanitaris d'aquí pensaven que si allà ho estaven fent bé en aquelles condicions (fins a l'epidèmia del 2014 no hi va haver contagis entre ells), aquí també es podien fer les coses bé. Crec que, sobretot, les meves classes van resultar tranquil·litzadores. Tenien molta por.

-¿Aquella formació continuarà?

-Encara s'ha de decidir. Les autoritats sanitàries espanyoles haurien de recopilar aquesta experiència i organitzar un equip de sanitaris especialitzats en febres hemorràgiques, un grup experimentat. No és necessari que estiguin tots en un mateix edifici, ni en una mateixa comunitat. És necessari preparar el futur amb un pla estratègic sobre l'Ebola, i tenir hospitals de referència.

-¿No existeix aquest equip expert?

-No. Hi ha molta gent, viròlegs, epidemiòlegs i microbiòlegs, que saben com és el virus i què passa amb la malaltia, però metges que tinguin experiència amb pacients d'Ebola, molt pocs. Potser ara en sorgiran. Parlo de sanitaris que en un moment donat, davant una nova crisi per virus hemorràgic, poguessin reaccionar, organitzar.

-¿Quin balanç fa de l'episodi d'Ebola a Madrid?

-Va ser un toc d'atenció. Era el primer cas a Espanya i és evident que ens va enxampar desprevinguts. Es va actuar com en altres països, seguint un protocol, però aquí es va encomanar el virus a una persona i això va marcar la diferència. Els dos religiosos van ser atesos per un equip sense cap experiència prèvia en Ebola. Van coincidir dos elements fatídics: hi havia por i desconeixement.

-¿Van treballar amb seguretat?

-Es van adoptar proteccions exagerades, com allò d'anar vestits d'astronauta a l'ambulància, quan el malalt anava dins d'una bombolla inviolable per al virus. El problema era l'atenció a l'habitació dels tres pacients. Hi havien d'entrar moltes vegades i tenien una formació mínima. Ara les coses han canviat, però crec que, els primers dies, els sanitaris que van atendre Teresa Romero se sentien amb menys seguretat que la que teníem els metges a l'Àfrica.

-¿Ha tingut relleu l'Ebola perquè hi va haver espanyols infectats?-Sens dubte. La prova és que quan van emmalaltir els dos religiosos ja hi havia hagut milers de morts i malalts, i els informatius d'aquí pràcticament no deien res de l'epidèmia. Per desgràcia, es valora de forma diferent la vida d'un africà que la d'un occidental. Hi ha categories.

-¿Com valoren allà la vida?

-L'africà, en general, està més acostumat a la pèrdua que els occidentals, cosa que no significa que la sentin menys. Una mort és igual de dolorosa. Si a una mare africana se li mor un fill, el plora, però segueix endavant perquè en té cinc més que l'esperen. Una mare occidental perd un fill i s'enfonsa. Ho pateixen totes dues, però la forma d'acceptar la mort és diferent. Una qüestió de supervivència.

Notícies relacionades

SEnD¿Per què li interessa fer medicina en països que estan pitjor que aquí?-Els problemes són més genuïns allà. Aquí existeixen altres prioritats. El que és bàsic està tan cobert que es perd la perspectiva del que és realment fonamental. Allà, el que és important és important. Com a metge, em sento molt més útil estant allà que aquí. Tens la impressió que la teva intervenció és més pertinent, més resolutiva.

-Aquí atén immigrants extracomunitaris que acaben d'arribar.-Sí. Rebem immigrants de qualsevol punt de Catalunya, sense necessitat que siguin derivats per cap metge. A tots.