Beatriz Aurora: "Vaig retrobar un 'nosaltres' amb els zapatistes"

La trobo a Barcelona; gairebé per casualitat. Parlem envoltades d'unes pintures, les seves, que expliquen 20 anys de zapatisme i que ha exposat a París, Bèlgica, Grècia... Diu que tothom coneix moltíssim el zapatisme, que això la impressiona.

-¿Com es vincula al zapatisme?

-El primer quadro de Chiapas que vaig fer és un resum del primer any de zapatisme. El vaig fer per mostrar què és el zapatisme i amb la idea d'aconseguir fons per a ells.

-¿Vivia a Chiapas?

-No, a Cuernavaca. Vaig anar a La Realidad arran del Diálogo de San Andrés. Hi vaig arribar amb molts pòsters i els vaig explicar el que havia pintat. Els vaig escriure una carta on els vaig dir que era una pintora xilena i que em moria per coneixe'ls… I a les 23 hores va venir a saludar-me el subcomandante Moisés i vam estar xerrant moltes hores...

-¿Com va arribar una xilena a Mèxic?

-Tenia 17 anys quan hi va haver el cop de Pinochet. Després vaig resistir un any en la clandestinitat, fins que els serveis d'intel·ligència i la Força Aèria van muntar un operatiu en què van assassinar un company dirigent del MIR, José Bordás, un company amb una qualitat humana extraordinària, i a mi em van segrestar. Per cert, el jutge Carroza acaba de declarar reus tots els que van participar en el segrest i tortura, entre ells Edgar Ceballos, cap del servei d'intel·ligència de la Força Aèria. Ja abans vaig participar en la querella de la família de José. Era testimoni presencial del seu assassinat. No obstant, el jutge Belmar, malgrat que en el procés tots es van declarar culpables, els va declarar innocents. Llavors vaig intentar portar-ho a l'Audiència Nacional d'Espanya, però no hi va haver ressonància.

-¿Els seus pares eren espanyols?

-El meu pare, madrileny. Era del grup de teatre de García Lorca i historiador de l'art. La meva mare, barcelonina, era pianista i filla d'Emili Mira, el psiquiatre.

-La desapareixen el desembre del 1974.

-El meu pare ho va moure des dels EUA, on treballava a la Universitat de Nova York, i la meva mare, que era a Xile, va anar a veure el cònsol i em van fer espanyola mentre estava desapareguda. La meva tia estava casada amb l'ambaixador d'Austràlia a Washington, així que també s'hi va ficar l'ambaixada australiana. Però em va salvar un detall molt especial.

-¿...?

-Quan la meva mare va a l'ambaixada d'Austràlia a buscar una carta, la secretària de la legació li diu: «¿Ja ha anat a buscar la seva filla a l'acadèmia de guerra de la Força Aèria? Jo sé que allà hi porten detinguts perquè el meu germà Edgar Ceballos...» [Silenci]. La meva mare se'n va anar  amb l'exdona del meu pare, que estava casada amb un general de l'Exèrcit, a picar a la porta de l'acadèmia.

-¿I la van aparèixer?

-Un o dos dies després. Hi va haver un canvi radical d'actitud d'Edgar Ceballos. Jo estava tota torturada. Em van dur a un suposat psiquiatre a fer-me un rentat de cervell perquè oblidés. Vaig fingir. Si no, no estaria viva. Des de Xile me'n vaig anar un any i mig a l'Havana i a Espanya.

-¿Com va arribar a Mèxic?

-El 1979, el MIR em va trucar perquè tornés a Xile en un pla de retorn, i de tornada em vaig quedar a Mèxic. Tots els meus companys que van tornar són morts. Ara s'està qüestionant què va passar amb allò. 

Notícies relacionades

Mor ofegat un menor al Bages al llançar-se a una bassa

Èxit a la Mina d’un pla contra l’obesitat infantil

-¿Què s'aprèn de tants exilis?

SEnDJo dic que vaig morir i que vaig tornar a reviure a Mèxic. No és que perdis les coses materials, perds l'ànima, el sentit de la vida, el pertànyer a un poble, el saber-te part d'un nosaltres. Em va costar molt tornar a trobar un nosaltres en la vida, i ho vaig trobar molt temps després amb els zapatistes.