El Papa beneeix Darwin

Si l'home procedeix del mico, la circumstància no constitueix un problema per al catolicisme. Amb el seu habitual llenguatge lleuger i directe, Francesc s'ha convertit en el primer Papa que afirma de pròpia veu que la teoria sobre l'evolució de les espècies formulada per l'anglès Charles Darwin «no contradiu la noció de creació». D'aquesta forma es posa fi a 155 anys de disputes, dubtes, condemnes i malabarismes per harmonitzar l'origen del món segons els científics amb el relat bíblic sobre la creació, aquell que als països catòlics s'ensenyava des de la infantesa i que afirmava que Déu va crear el món en set dies i va modelar al final Adam amb el fang.

Durant molts anys, rectors, bisbes, papes i el mateix Sant Ofici van sostenir que si la Bíblia era la paraula de Déu, i s'hi afirma que va ser aquest qui amb les seves mans va crear l'home, no es podia recolzar que l'home fos el resultat d'una evolució d'organismes vius elementals. Per això, no sorprèn que Darwin fos pintat pels caricaturistes catòlics com un mico que intentava posar-se dret.

«El big bang que es col·loca en l'origen del món no contradiu la intervenció creadora divina, sinó que l'exigeix», va dir Jorge Bergoglio dilluns passat en un discurs davant la Pontifícia Acadèmia de les Ciències del Vaticà. «Déu no és un demiürg o un mag que amb la seva vareta màgica està en condicions de fer-ho tot», va afegir, subratllant que «l'evolució de la naturalesa (Darwin) no contradiu la noció (catòlica) de la creació».

UN PRINCIPI SUPREM / La conciliació entre el que ha estat anomenat l'evolucionisme (Darwin) i el creacionisme (catolicisme) no figura encara en un document oficial, però el Papa, de moment, l'explica d'aquesta manera: «Déu va crear els éssers i va deixar que es desenvolupessin d'acord amb les lleis internes que va donar a cada un». Afegeix que «el començament del món no és obra del caos (...),  sinó que deriva d'un principi suprem que crea per amor». En resum, Déu va crear el món i si ho va fer a través de l'evolució no té en realitat importància.

Les paraules de Francesc constitueixen el punt d'arribada d'una lenta i turmentada aproximació dels catòlics, no només a Darwin, sinó a tots els descobriments sobre l'univers que des d'aleshores s'han anat fent. Uns descobriments amb què resultava cada vegada més complicat atribuir a la Bíblia un significat científic. De fet, el Sant Ofici, guardià de l'ortodòxia catòlica, no es va pronunciar mai contra les teories evolucionistes i quan l'any 1998 es van desclassificar els seus arxius sobre la qüestió es van entendre millor les raons del silenci.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

LENTA APROXIMACIÓ DES DE 1950 / La lenta aproximació catòlica a les teories evolucionistes parteix principalment de l'encíclica sobre el gènere humà (1950), en què Pius XII acceptava que l'home pugui procedir de «matèria orgànica preexistent», tot i que exclou que encara es tracti d'un «brut». A principis del segle XX, filòsofs, teòlegs i la mateixa Pontifícia Comissió Bíblica van dir obertament que els relats bíblics sobre la creació eren «metàfores, figures i al·legories». Però encara el 1962 el clergue i científic Pierre Teilhard de Chardin va ser condemnat per haver escrit que «l'evolució és un fet». El Concili Vaticà II va reblar que la creació bíblica era fruit «dels gèneres literaris propis de l'època» i Joan Pau II va afegir que «l'evolució no és una mera hipòtesi» però «pressuposa la creació».

Benet XVI no va avalar el creacionisme catòlic -el Déu de la vareta màgica- i el 2000 va firmar un article col·lectiu sobre l'existència d'una evolució des del big bang fins a l'actualitat. El 2009 va demanar als jesuïtes que organitzessin una conferència internacional sobre la qüestió, en què van participar els màxims experts catòlics i agnòstics. La conclusió va ser que un univers creat per Déu i un univers sorgit a través de l'evolució no eren contradictoris. «De casos com el de Galileu n'hi ha prou amb un de sol», havia resolt Pius XI.