Montserrat Julibert: "Mai em vaig imaginar que els néts m'estimarien tant"

Els ulls blaus de la Montserrat són lluminosos i alegres com les flors del jardí de casa seva, als Prats de Rei (Anoia), i la seva mirada de 86 anys desprèn pau. «Ella és l'àvia que m'ha ensenyat la humilitat, la generositat, la valentia, el bon humor, la resiliència i l'amor en la pràctica diària de la seva vida», escriu Maria Jesús Udina en la introducció d'Àvia, una antologia de fotografies i poemes sobre les àvies feta amb cura artesanal [llibre.mjudina@gmail.com]. La Montserrat és l'àvia paterna de la Júlia, la filla de la Maria Jesús i el Jep.

-Els seus tres néts gairebé ja en tenen 30. ¿Què recorda de quan eren petits?

-¡Tantes coses! En aquest mateix jardí posàvem una piscineta i jo em banyava amb tots tres. Jugava molt amb ells i els cantava cançons; cada un té la seva.

-¿Quines cançons són?

-A la Claudia, la gran, n'hi cantava una d'Apel·les Mestres [canta]: «Un cuc de terra, un pobre cuc, / va enamorar-se d'una estrella…» A la Júlia, la petita, una de Narcisa Freixas: «Tan petiteta, tan petitona, / sap de fer lletres, sap de llegir, / cap a l'escola se'n va soleta, / canta que canta tot el camí...» I a Norbert, el nen, El noi de la mare.

-¿Quin sentiment associa a ser àvia?

-L'amor. Mai em vaig imaginar que els néts m'estimarien tant. Ser àvia m'aporta felicitat perquè em sento molt estimada.

-A vegades la relació amb els avis és més intensa que amb els pares.

-Potser perquè els pares tenen més obligacions, són més estrictes i infonen més respecte que confiança. Els avis podem tenir els néts sense les pressions de la vida quotidiana i disfrutar-los més. Les àvies sempre hi som. A mi les meves nétes m'ho segueixen explicant tot.

-¿S'abusa dels avis?

-Potser sí, però també són les circumstàncies. Els avis estan per passar una estona amb els néts, no per dur-los cada dia al col·le o per portar-los al metge.

-¿Com era vostè com a mare?

-Vinc d'una família molt oberta. Els meus pares ens van donar tota la confiança i jo vaig fer el mateix amb la meva filla i amb el meu fill. La meva preocupació principal era que visquessin la vida que volguessin sempre que fos correcta. Si el nen volia dur els cabells llargs, doncs bé; sempre he considerat que si un és bona persona pot anar com vulgui. La mort del meu fill va ser el cop més dur. Si no hagués tingut un caràcter tirant a optimista, m'hauria ensorrat...

-Optimista i bondadós.

-Crec que he sigut molt comprensiva al llarg de la vida, però també tinc el meu geni i algun dia he perdut els nervis. A vegades sembla que tot ens surti malament amb els fills. Però la vida és com un llibre, cal anar passant els fulls, deixar enrere les coses dolentes i fixar-te més en les bones.

-Aposto que mai va castigar els néts.

-No, però si algun cop m'han dit res que m'ha sabut greu, a l'instant ho he dissimulat però més tard, quan crec que ha arribat el moment apropiat, els ho he dit; així ens estalviem moltes situacions complicades.

-¿Ser àvia és com tenir una segona oportunitat?

-Sí, amb els anys també es va canviant de caràcter i de manera de pensar. La vida t'ensenya a no cometre els mateixos errors i a ser més pacient. A mi el que m'importa és que els néts vinguin a casa i s'hi sentin bé. Sóc una mica lloca

Notícies relacionades

El 91,5% dels alumnes d'I3 i el 89,6% dels de 1r d'ESO han estat admesos al centre públic demanat en primera opció

Un paracaigudista resulta ferit molt greu a Empuriabrava

-¿Quin paper ha disfrutat més, el de mare o el d'àvia?

-El de mare. Si ho posés en una balança, segurament pesarien les dues coses igual, però els fills són tan teus... els sents tan endins... Si tornés a néixer, desitjaria ser dona per tornar a ser mare.