Manel Prat, a l'ull de l'huracà

Manel Prat ha aconseguit una nova fita: és el primer director general de la Policia de la Generalitat amb personatge propi a Polònia. Dijous, l'actor Ivan Labanda va recrear el polèmic polític en un gag sobre l'agressió soferta pel líder del PSC, Pere Navarro, inspirat en la pel·lícula Sospitosos habituals. No obstant, la seva estrena a Polònia és una preocupació molt menor per a Prat, ja que el programa satíric de TV-3 no va fer la menor menció a l'autèntic huracà a l'ull del qual es troba el director dels Mossos.

El clam de l'oposició i d'entitats socials i ciutadanes que reclamen la dimissió de Prat té l'origen en el fet que aquest ha trencat el compromís públic que va adquirir en una entrevista amb EL PERIÓDICO, en què va anunciar que renunciaria si apareixia una prova que la mutilació ocular que va patir Ester Quintana en la vaga general del 14 de novembre del 2012 va ser causada per una bala de goma disparada pels Mossos.

Prat fa mesos que viu a la corda fluixa, sostingut només per la confiança que hi té el president, Artur Mas. Això ja el va salvar de la destitució mesos enrere, arran de la seva insostenible gestió de l'escàndol de la mort del veí del Raval Juan Andrés Benítez al ser violentament detingut pels Mossos.

A Catalunya, sigui qui sigui el conseller d'Interior, el director general de la policia és sempre un home del president. Ho és Prat amb Mas, el seu cap al partit (Convergència), a més a més de ser-ho al Govern i amb qui despatxa més sovint que amb el mateix conseller, Ramon Espadaler, enquadrat en les files d'Unió. El mateix feia Joan Delort amb José Montilla, que deixava així el conseller Joan Saura en fora de joc. «Mas farà l'impossible per evitar el cessament de Prat. Està convençut que amb la data de la consulta cada vegada més a prop, necessitarà que els Mossos juguin un paper clau i vol que al capdavant hi hagi algú no només del seu partit, si no de la seva confiança personal», apunten fonts convergents. I Prat ho és.

Nascut a Còrdova fa 40 anys i criat a Olot, Prat va saltar amb 29 anys a la Conselleria de Política Territorial com a cap de gabinet de l'aleshores conseller i dirigent de CDC Felip Puig. El 2010, malgrat la seva total falta d'experiència pel que fa a seguretat, Puig se'l va emportar a Interior com a director de la policia, càrrec al qual va accedir amb idees pròpies, algunes d'elles una mica particulars.

Així, quan va constatar la pèssima relació existent entre els comissaris dels Mossos, Prat va decidir contractar els serveis d'una consultoria especialitzada a «ajudar organitzacions i líders conscients a millorar l'energia dels seus equips considerant l'empresa com un sistema viu», segons consta a la web d'aquesta companyia. Amb l'objectiu de fer que els «equips s'alineïn cap a una visió comuna», aquests tècnics van organitzar activitats amb els comissaris. Una d'elles va deixar estupefactes els caps policials: va consistir a fondre's els uns amb els altres en càlides abraçades.

Altres projectes han estat menys extemporanis. Ha reorganitzat l'estructura del cos; ha rebatejat el càrrec del cap policial del cos al crear el lloc de comissari en cap per reemplaçar el poc glamurós de subdirector operatiu; ha introduït noves tècniques en els antiavalots arran de la incorporació del canó d'aigua, el gas pebre o el canó de so.

Notícies relacionades

Oposició popular a l’ampliació del Museu Guggenheim

Diversos municipis enterren les velles canonades d’amiant

Prat sempre va deixar ben clar als comandaments dels Mossos que qui mana és ell. Un comissari explica que en la preparació del dispositiu antiavalots d'una vaga general, Prat, malgrat no tenir coneixements en ordre públic, va decidir on s'havien de col·locar les furgonetes. Quan els comandaments li van fer saber les seves discrepàncies, va respondre que es faria com ell ordenés.

Amb el relleu de Puig per Espadaler, el poder de Prat va llanguir. Ja tenia plom a les ales després de diverses polèmiques. La primera, el desastrós desallotjament dels indignats de la plaça de Catalunya, el maig del 2011. La segona, la mutilació de Quintana i el rosari de versions oficials falses. Només Prat va sobreviure a aquest escàndol: el comissari dels antiavalots Sergi Pla va ser destituït per ocultar un informe i Puig va canviar al cap de poc de cartera. Però a Prat no li va sortir gratis: la resta de comandaments no li perdonen el sacrifici de Pla. La tercera, la mort violenta de Benítez.