Francesc Zaragoza: "Al saber que havien alliberat el Marc vaig cridar '¡bingo!'"

Des que el nostre company Marc Marginedas va ser segrestat a Síria el 4 de setembre del 2013, cada dimecres, a les 5 de la tarda, hem sortit al carrer per reclamar el seu alliberament. Tenia sentit. És un dels nostres. L'estrany era que cada dimecres, Francesc Zaragoza (Barcelona, 1965) es presentés a la porta del diari i agafés la pancarta amb fermesa. Tots ens preguntàvem qui era aquell senyor que en sis mesos no va faltar a la cita. I avui, que sortirem per última vegada al carrer -aquesta vegada per celebrar la tornada a casa del Marc-, volem explicar aquí la seva història i expressar-li així el nostre agraïment.

-¿Coneixia el Marc?

-Només de vista. Entrava a tota castanya al Wembley, el bar que hi ha a la cantonada de Consell de Cent amb Bailèn, i que freqüento des de fa 14 anys, i sempre el veia demanar una aigua amb gas i devorar el dinar com si tingués alguna urgència.

-¿No van parlar mai?

-Mai.

-I tot i així, s'ha sumat a les més de 20 concentracions.

-Per solidaritat. ¡Sóc del barri! Visc a Bailèn amb Gran Via. Quan vaig sentir a la tele que havien segrestat un reporter d'EL PERIÓDICO se'm va encongir el cor. Després, el periodista Josep-Maria Ureta em va explicar al Wembley qui era el Marc, i al veure que vostès sortien al carrer, m'hi vaig sumar sense dubtar-ho.

-A les 5 de la tarda. ¿No treballa?

-He treballat 27 anys en una botiga d'arts gràfiques. Però la digitalització va anar debilitant el negoci, van començar les pèrdues i l'amo va acabar tancant el 2011. Vaig cobrar l'atur, i ara faig encàrrecs de transportista per a un cosí meu. He enviat currículums a tot arreu i sovint dono un cop de mà al Wembley a canvi d'un plat calent. Vaig aguantant.

-No passa pel seu millor moment, vaja. ¿Té família?

-Sóc solter. Vivia amb la meva mare, però va morir fa tres anys. Ara comparteixo el pis amb el meu germà, que té nòvia però no hi conviu.

-A part de la solidaritat amb el Marc, ¿què el mobilitza?

-Bé, al Wembley em coneixen com el Culer. Però sóc dels que si el Barça perd, també sopo ¿comprèn? I amb aquest argentí, no ho sé pas... A pilota parada, li fan molts gols. També vaig els dissabtes i diumenges a ballar sardanes a la plaça de la Catedral. Les sé comptar i ja començo a repartir [dirigir les tirades].

-Un català de manual.

-I dels que votarien sí a la consulta. En tot cas, m'ho prenc tot amb certa filosofia, sense fanatismes. Vivències com la del Marc t'ajuden a relativitzar-ho tot.

-¿Com va reaccionar davant la notícia del seu alliberament?

-Quan vaig sentir la informació a Catalu-nya Ràdio, vaig cridar: «¡Bingo!». La veritat és que, després de tants dies de segrest i de preguntar-ho a tothom i no obtenir respostes encoratjadores, em temia el pitjor. Com que sóc cristià -dels d'anar a missa els diumenges i pujar a Montserrat per la Puríssima-, he resat molt per ell.

-Les seves pregàries han estat ateses.

-Sí. Quan el Marc estigui recuperat del tot -a les fotos publicades al diari l'he vist molt prim i amb cara d'haver passat males estones-, m'agradaria abraçar-lo i dir-li: «Benvingut a Catalunya».

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

-¿Amb això en té prou?¿No li agradaria preguntar-li alguna cosa en particular?

-Només m'interessa saber que està bé. Em faig càrrec que només explicarà els detalls als íntims. Ara el meu pensament va per al fotògraf Ricard Garcia Vilanova i el periodista Javier Espinosa, encara retinguts a Síria. ¡Que els alliberin ja!