26 febr 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA AMB ANDREU CARRANZA

«No hi va haver cap conspiració contra les Terres de l'Ebre»

Escriptor i fill de l¿activista nuclear Joan Carranza

SÍLVIA BERBÍS
FLIX

Quan l'escriptor Andreu Carranza era tot just un adolescent treia la guitarra en les pauses dels encesos mítings que el seu pare, Joan, i el capellà Miquel Redorat anaven fent per aquests pobles de Déu. Li permetien cantar contra la torre ardent i poderosa que la indústria atòmica projectava erigir vora el riu Ebre, al municipi d'aquest trio tan singular, Ascó.

Joan el sastre va ser un alcalde pioner en la lluita antinuclear que va plantar cara a Goliat sense protecció i va perdre. El seu fill Andreu va treure un suculent aprenentatge vital d'aquella lluita i del dur exili que la família Carranza va decidir emprendre en suport del primer alcalde democràtic, Joan, defenestrat en les eleccions pels nuclears. Però també es va convertir en un referent de l'ecologisme català, i mai, ni tan sols per rebre sepultura, va voler tornar a Ascó, el seu poble ja atòmic.

Les nuclears van ser de les primeres indústries que van despertar una certa consciència de risc a la zona. Després, han anat arribant altres activitats econòmiques controvertides a les Terres de l'Ebre i al conjunt de la província.

-Un exili voluntari per motius ecologistes, sent gairebé adolescent, pot marcar molt...

-Hi va haver reunió familiar dels meus pares i els nou germans que érem per prendre una decisió consensuada. Allà tots podíem dir què pensàvem. Vam decidir donar suport al meu pare i anar-nos-en, abandonar el poble, perquè vèiem que la situació havia arribat a uns límits de tensió i de violència insostenibles. És molt dur per a un noi trencar les arrels i anar-te'n a una terra estranya per conviure amb una gent estranya. Però el meu pare era un romàntic, un home molt canyer. Se'n va anar  amb la idea de no tornar mai i la va complir.

-Efectivament no va voler tornar ni per rebre sepultura. ¿Què va sentir vostè al tornar i veure la torre de refrigeració en marxa?

-Jo era un perdedor, érem els perdedors, i em sentia així. La nostra vida a Ascó va quedar absolutament alterada per la batalla nuclear i el caciquisme industrial brutal que va produir. Per aquest motiu vaig haver de tornar a orientar la meva vida, i això em va portar al poble veí, a Flix, on em vaig formar i, com dirien ara, em vaig reinventar.

-¿Què s'aprèn d'un combat contra el que per a alguns era el progrés?

-Això et marca com a persona i, en el meu cas, com a escriptor. Bec d'aquesta font. En aquella època, els anys 70, quan la gent del territori reivindicava la Constitució, a Ascó hi havia un nucli antinuclear. I em refereixo a una generació que en realitat estava sent pionera a impulsar un dels moviments més avantguardistes d'Europa. Aquest concepte naturalista i ecologista s'ha quedat en la llengua, en la literatura, en la persona.

-La localitat de Flix, on segueix vivint, és una altra població que durant dècades ha conviscut amb una indústria que ha tingut un fort impacte ambiental, en aquest cas instal·lada sobre el riu Ebre, encara que quan es va construir fa més d'un segle no existia aquesta consciència del risc. En general, pel que ha conegut, ¿quina és l'actitud de la gent que conviu amb aquest tipus d'instal·lacions?

-L'actitud és una cosa que evoluciona amb el temps. Mentre la vaca tira, la gent calla, però a poc a poc, quan comença a fallar, ja és una altra cosa. És un procés molt natural, perquè s'ha de viure d'alguna cosa i no es va més enllà. Una altra cosa és el pensament personal que pugui tenir cadascú. Però si som sincers, el cert és que tots estem contribuint a fer d'aquest un món pitjor, des d'una persona pronuclear fins a un escombriaire o algú que treballa en un banc. Perquè estem en la roda d'aquest sistema caníbal capitalista i superem el sentiment de culpa per la degeneració global que anem produint. Després, hi ha gent que té una actitud reivindicativa, però treballa on pot.

-Amb tot, reconeixerà que la Ribera d'Ebre té el PIB més alt de Catalunya... 

-Sí, i diria que fins i tot el PIB és dels més elevats de tot Europa. Però la paradoxa és que els diners es generen aquí sí, però no es queden a la zona. Produïm molta llum, però les rendes són de les més baixes i, a més a més, el problema, el gran drama que tenim, és que no hi ha res més, perquè les indústries nuclears no volen res al seu entorn, ja que així se'n depèn més.

-¿Fins a quin punt aquesta dependència de la qual parla és perjudicial?

-És fatal, la perdició. Perquè ningú ha invertit en res més. Estem abandonats, amb tota la porqueria. No crec que hi hagi hagut cap conspiració conscient contra aquestes comarques o el conjunt de la província, però en el disseny del país es van seguir alguns impulsos que han acabat determinant el mapa actual. És com quan algú dissenya una casa: hi ha zones que són el graner, o el menjador, o el jardí. Doncs en aquest cas, nosaltres som el vàter. No crec que hi hagués cap animadversió conscient. Es va començar el procés i es va seguir una inèrcia. Però a més, en el cas de les Terres de l'Ebre, s'ha produït una desídia patètica pel que fa a inversió pública. Si passeges per la zona, ho veus clarament. És conseqüència de patir dos tipus de centralisme, des de Madrid i des de Barcelona, i trobar-te, en els dos casos, a la perifèria.

-Habituats a aquesta manera de viure que ha prevalgut durant dècades i que marca la socioeconomia de tot un territori, ¿creu que quan arribi el moment serà difícil trencar aquesta tendència, sortir d'aquest tipus de monocultiu instal·lat en algunes zones?

-En el nostre cas, costarà refer-se quan tanquin les plantes nuclears, i costarà que la gent tiri altres projectes endavant. S'ha evidenciat que aquell progrés que es va vendre fa 40 anys, quan deien que hi hauria aigua, energia i creixement, no era més que una fal·làcia.