Ramon Duran: "He pintat tant que tinc aiguarràs a la sang"

Durant gairebé 50 anys va treballar a El Arte Cristiano, el primer taller d'imatgeria religiosa que es va obrir a Olot, fundat el 1880 pels paisatgistes Joaquim i Marià Vayreda. Per les mans de Ramon Duran Font (les Preses, 1939) han desfilat centenars de sants, passos de Setmana Santa i figures de naixement, a vegades de mida natural: nens Jesús, pastors amb xaiets sobre les espatlles i Reis Mags damunt dels camells.

-Quan anava a l'escola, només volia que arribés el dijous perquè era el dia en què el mestre ens deixava dibuixar, i m'ho passava molt bé. Sobretot dibuixava arbres, naturalesa i algun bodegó. Amb les primeres aquarel·les que em va regalar la meva mare, en pau descansi, vaig pintar uns plàtans.

-¿Hi havia tradició artística a casa?

-No. La meva mare era mestressa de casa, i el meu pare, fuster. Però tenia mà per al dibuix.

-¿Quan va entrar a El Arte Cristiano?

-Als 13 anys, com a aprenent ras. Al principi, em tocava escombrar i fer encàrrecs, però de tant en tant em deixaven donar una capa a la túnica d'un sant i de seguida em vaig adonar que m'agradava molt. Amb el temps, el meu fort van ser els policromats, amb goma laca, i també envellir les talles amb betum de Judea. Amb la pintura era capaç d'imitar la textura de qualsevol teixit: seda, vellut, llana, cotó...

-Llavors, hi havia una gran indústria d'imatgeria religiosa a Olot, ¿oi?

-Ui, ui, era molt potent. Pensi que aquí hi havia uns 40 tallers de sants que donaven feina a més de mil persones. Els sants d'Olot tenien fama a tot Espanya i a Amèrica. Abans, treballar en un taller era com fer-ho en un banc: un privilegi, un signe de distinció.

-Hi devia haver molt moviment llavors.

-Molt. A mi, acabat d'arribar de pagès, el bullici d'Olot els primers anys 50 m'espantava una mica. Observava aquells mestres que sabien tant i em preguntava: «¿Seré capaç de fer això algun dia?»

-¿El seu millor mestre?

-Tots en sabien molt, però si he d'escollir-ne només un, sens dubte el millor va ser Xavier Mioles. Ell em va ensenyar a pintar figures, però també quadros. Em faltava tècnica i la vaig aprendre amb ell; era professor de l'Escola de Belles Arts d'Olot, així que als 26 anys vaig tornar a anar al col·legi.

-¿I la lliçó més valuosa que li va donar?

-Que treballés molt. Aquí no hi ha més secret que dedicar-hi hores. Els meus professors em van inculcar una cosa que he procurat posar en pràctica sempre: que no parés mai de pintar. Si me n'anava 15 dies de vacances, quan tornava a agafar el pinzell notava que havia reculat. Cada dia pinto, cada dia de la vida; pot preguntar-l'hi a la meva dona. Ara, els meus quadros. He pintat tant que dec tenir aiguarràs a la sang.

-¿Li va tocar viure la davallada de la indústria?

-Una mica, sí. Quan em vaig jubilar, el dia de Nadal del 1999, començava a notar-se, però encara s'aguantava. Han anat desapareixent tallers molt potents: Can Mató, Can Sacrest, Can Castellanes. Ja només queden set obradors, molt petitets.

-¿Per la competència xinesa?

-Sí, és clar. Si una figureta val aquí, per exemple, 20 euros, ells te la fan per tres. A més de la caiguda de la fe religiosa.

-¿Què és el més difícil de pintar?

-Els ulls. Els de vidre es posen per darrere de la figura, per poder centrar-los. Però a mi m'agradava pintar-los jo mateix. Cregui'm que els feia exactament iguals que els de vidre.

Notícies relacionades

Un estudi confirma que es pot restaurar la biodiversitat

Creat el grup d’experts per al traspàs de Rodalies

-Ara fa classes al Museu dels Sants.

-Sí. Al principi les feia a l'ajuntament per a persones en atur que buscaven una sortida laboral. I em va entusiasmar fer-ho perquè almenys la meitat van aconseguir feina. Em fa il·lusió que aprenguin. Però ara no hi ha diners…