El lloguer es duplica a l’àrea de Barcelona en els últims 20 anys i es dilueix el percentatge de propietaris

L’estudi exposa com el mercat del lloguer ha agafat força a l’àrea metropolitana, sobretot arran de la crisi econòmica del 2008, de manera que s’ha doblat el percentatge d’arrendataris, mentre que la propietat s’ha diluït en cada vegada menys mans. «La població que ha accedit a l’habitatge en els últims anys és la que ha trobat més dificultats per entrar a l'habitatge en propietat i, per tant, s’ha vist ‘obligada’ a optar pel lloguer», destaca Sergio Porcel, investigador de l’Institut Metròpoli i director de l’informe, que analitza la situació conjunta dels 36 municipis que integren l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

L’informe reflecteix que, l’any 2000, punt àlgid de la propietat com a principal tinença, el 61,6% de la poblaciómetropolitana era propietària plena de la seva habitatge principal i un altre 20,8% era propietària amb pagaments pendents associats a crèdits hipotecaris. En canvi, llavors, només el 15,7% de la població metropolitana vivia en vivendes de lloguer. Així, entre el 2000 i el 2011, es va produir un marcat descens de la població amb habitatge en propietat plena (del 61,6% al 46,4%), en especialen favor del lloguer, la proporció de la qual gairebé es va duplicar en aquell període (del 15,7% al 27,5%).

Per dues dècimes, lapropietat continua sent el model residencial més freqüent (33,6%), el lloguer li ha anat menjant terreny any rere any i, amb les últimes dades analitzades, suposava el 33,4% del total. Una tendència, a més, que no es preveu que s’aturi. La propietat amb pagaments pendents també ha augmentat, passant de representar el 20,8% de la població metropolitana l’any 2000, al 25,3% el 2022. En definitiva, aquesta transformació en el model d’accés implica que «ha augmentat substancialment la proporció de població que ha d’assumir més despeses vinculades a l’habitatge i que viu a la seva llar principal sota formes de tinença més inestables».

De fet, una enquesta recent de l’Observatori Metropopolità de l’Habitatge de Barcelona (OH-B) reflecteix que ja hi ha més d’un milió de catalans que busquen pis, una xifra que ha anat a més any rere any.

Mercantilització

La radiografia de l’habitatge metropolità va canviar arran de la crisi financera i l’esclat de la bombolla immobiliària del 2008. Entre les mesures adoptades per estabilitzar el sistema bancari van destacar les restriccions al crèdit hipotecari. Noves condicions que, des d’aleshores, han condicionat l’import del crèdit hipotecari al 80% del valor de l’habitatge, cosa que limita l’accés a la compra de habitatge a aquelles persones que comptessin amb prou estalvis per cobrir almenys el 20% restant del preu de l’immoble.

Sergio Porcel parla de dos fenòmens que han suposat una transformació estructural del mercat immobiliari: la mercantilització i la financiarització. El primer és el fenomen pel qual l’habitatge passa a tenir més importància en el seu valor de mercat i no en el valor d’ús. «Es prioritza més com es poden generar beneficis a partir de la compravenda de l’habitatge, que no la seva funció social», apunta l’investigador.

La financiarització són el conjunt de normatives o regulacions que permeten «transformar en beneficis líquids» —és a dir, en diners– el valor patrimonial dels immobles. Per exemple, «les facilitats per a l’ús turístic dels pisos». «Tot això facilita l’’especulació», afegeix Porcel, que apunta a la falta d’oferta com un altre possible factor.

A més d’aquests factors, l’estudi també exposa com el preu de l’habitatge, en les seves diferents modalitats, s’ha disparat en els últims 20 anys amb valors molt per sobre dels de les rendes. Així, mentre que des de l’any 2000els preus de l’habitatge han crescut entre un 275% i un 226% en funció del règim de tinença, les rendes familiars només ho han fet un 176%. A més, l’informe remarca que els inquilins han de destinar mensualment gairebé un 40% de la seva renda a despeses d’habitatge, mentre que els propietaris encara amb pagaments pendents hi destinen menys d’un 27%.

Risc de pobresa

Així, l’informe de l’Institut Metròpoli remarca que l’habitatge s’ha convertit en un element que «marca l’estratificació social». «La propietat s’està concentrant cada vegada en menys mans. Això ens porta a intuir que serà un element de desigualtat cada vegada més clar», segueix el text, que remarca que l’edat, el nivell de renda i el lloc de naixement es configuren com els principals eixos d’aquesta desigualtat referent a l’impacte dels costos de l’habitatge. Eixos que, de fet, moltes vegades s’encavalquen. En aquesta línia, l’informe detalla també les conseqüències que comporta per a moltes famílies aquest nou paradigma habitacional.

Notícies relacionades

Els fets delictius a Martorell van disminuir un 1,2% el 2024

BCN sospesa instal·lar algun joc d’aigua a la Torre de les Aigües

Per exemple, l’informe estima que, el 2022-2023, la pobresa induïda per l’habitatge afecta el 14,7% de la població a l’àrea metropolitana de Barcelona i ha provocat que el risc de pobresa s’elevés del 19,8% al 34,4%. Aquesta és la diferència entre la taxa de risc de pobresa abans de les despeses de l’habitatge i la de després d’aquestes despeses és el que es denomina la taxa de pobresa induïda per l’habitatge i permet quantificar la proporció de població que es troba en situació de risc de pobresa com a conseqüència de la càrrega per a la seva economia domèstica. «Cal constatar que la pobresa induïda per les despeses de l’habitatge és notablement més elevada entre la població que viu en vivendes de lloguer o de propietat amb pagaments pendents (23,3% i 18,9% respectivament), lògicament aquelles tinences que requereixen un nivell de despesa superior», apunta el text.

Porcel explica que la pobresa induïda pels costos de l’habitatge «no ha canviat gaire en els últims anys». Però que, malgrat aquesta estabilitat, la població que hi accedeix en els últims anys té més costos habitacionals. «És molt diferent haver accedit al lloguer abans del 2000 que haver-ho fet després del 2015», remarca.