Sota el signe d'Escorpí

Casualitat o no, els aniversaris d'EL PERIÓDICO i de la seva edició en català coincideixen en el temps sota el signe d'Escorpí. Si el diari en castellà va néixer un 26 d'ocubre de fa 35 anys, la versió en català ho va fer un 28 d'octubre del 1997, ara en fa 16. Per tant, si no hi ha cap cataclisme que afecti una de les edicions -i ara com ara no és de preveure que això pugui passar--, tota la vida podrem dir que les dues edicions, germanes, clòniques, idèntiques en el contingut i només distingibles per la llengua i el color de la capçalera, sempre es portaran 19 anys.

Però malgrat aquesta diferència d'edat, al diari en català no se'l pot considerar el germà petit. En tot cas, seria el germà bessó, nascut més tard però bessó, per paradoxal que sembli. I és que la idea inicial d'oferir al lector que arriba al quiosc la possibilitat de triar cada dia en quina de les dues llengües principals del país vol llegir el diari, s'ha mantingut intacta al llarg d'aquests anys fins avui. En català fem el mateix diari, els mateixos suplements, portem els mateixos anunciants. La informació és idèntica, l'opinió també. Tot és igual. Res distingeix les dues edicions sinó la llengua. I aquest concepte de clonicitat és el pilar fonamental en què s'ha sustentat l'èxit de l'operació en català, amb un volum de vendes i difusió cada cop més acostat al 50% del conjunt (havent partit d'un sorprenent 40% inicial, realment inesperat al no haver estat detectat pels estudis de mercat, que auguraven un percentatge força més modest per a la nova edició).

En essència, no ha variat res des del plantejament inicial. Per arribar al quiosc al mateix temps en castellà i en català feia falta poder disposar d'un traductor automàtic, que fes guanyar temps en el procés productiu, i d'un equip humà d'editors (format per lingüistes, traductors i periodistes) que donessin versemblança d'originalitat als textos resultants. Avui dia aquesta combinació sembla un joc de poques taules (i n'és una bona prova que el principal col·lega de la ciutat s'hagi animat recentment a fer, almenys en part, el mateix), però fa 16 anys els traductors automàtics que hi havia al mercat eren escassos i, sobretot, lents: una pàgina de diari (l'equivalent de quatre o cinc folis) trigava més de cinc minuts a ser traduïda. De manera que ens en vam fabricar un de propi, gràcies al departament de R+D d'EL PERIÓDICO, que va reduir aquests cinc minuts eterns a només tres segons, i aleshores sí que ens vam veure amb cor d'abordar l'empresa. Ja només es tractava d'establir un circuit de treball, contractar els editors, elaborar un llibre d'estil i començar a fer proves.

Web en dues llengües

Només en essència, no ha variat res. Perquè el record d'aquells inicis ens fa adonar de l'evolució que hem experimentat al llarg d'aquests anys. És veritat que avui l'edició en català continua sent possible gràcies a la suma d'un traductor automàtic i un equip d'editors. Però també és veritat que han canviat moltes coses. Per exemple, el traductor funciona molt millor que al començament, perquè se n'han desenvolupat noves versions i, sobretot, perquè l'hem anat adaptant constantment amb la informació que dóna la utilització diària de l'eina. També l'equip d'editors, el gruix del qual es manté des dels inicis. Ara tenim molta més experiència, més reflexos, més imaginació, més agilitat i més rapidesa que al començament. I sort en tenim del Llibre d'Estil, publicat en paper el 2002, que ha estat ampliat constantment en una versió de consulta interna que resol els dubtes habituals i evita perdre temps en preguntes reiterades i debats ja celebrats.

Tots aquests canvis són ben perceptibles si es mira enrere amb perspectiva. Però cap d'ells és comparable amb el nou repte d'haver de servir el lector, també en les dues llengües, en els diversos suports digitals del diari. I amb el mateix plantejament que en el suport paper. És a dir, amb l'objectiu d'aconseguir en tot moment que la web en castellà d'EL PERIÓDICO (www.elperiodico.com) tingui els mateixos continguts que la seva versió en català (www.elperiodico.cat), amb l'únic desavantatge d'haver d'aparèixer al ciberespai amb un decalatge d'escassos minuts, els mínimament necessaris per fer la traducció i l'edició del text. Un asincronisme obligat per no condicionar la web en castellà en la seva competència amb els altres mitjans per la divulgació de la primícia.

Aquest nou repte ha comportat també un replantejament del circuit de treball, ja que el mateix equip d'editors s'ha hagut de desdoblar per atendre els dos suports (paper i web). Un desdoblament que, ras i curt, ha suposat que la web hagi pres al paper el 40% per cent dels recursos que s'hi destinaven. La gestió d'aquest doble procés no ha estat fàcil, en plena crisi econòmica general, però l'experiència acumulada ha permès afrontar-la amb una màxima optimització dels recursos disponibles, recorrent a conceptes com la polivalència i prioritzant en cada moment la feina més urgent.

L'experiència com a valor

La veterania ajuda, és veritat. L'experiència és una de les eines més importants de què disposem per contrarestar el risc d'error, que augmenta quan s'ha de treballar tan a corre-cuita, en una situació en què el calc sintàctic o semàntic té més ocasions de marcar-te un gol per l'escaire. Gràcies a l'experiència, la professionalitat i la feina feta anteriorment ens podem beneficiar dels recursos acumulats pel que fa a traduccions que no poden ser literals, de la seguretat que ens dóna el Llibre d'Estil i del coneixement de com funciona el nostre traductor automàtic. Tot plegat és una ajuda incalculable a l'hora de traduir per obtenir textos que semblin escrits en la pròpia llengua, salvant amb encert tots els dubtes d'interpretació i les possibles ambigüitats lèxiques. Gràcies a l'experiència, podem mantenir vigent el principal objectiu de l'editor-traductor (això és: trobar l'equivalent perfecte quan el literal no existeix, en un joc de paraules d'un titular concebut en castellà, per exemple) i evitar que quedi desplaçat o reemplaçat per les necessitats de producció (això és: enllestir la feina tan bé com es pugui però com més de pressa millor). Perquè tot això passa i s'aborda en una redacció moderna que ja no treballa pensant en la pàgina que ha de tancar cap al vespre, sinó que genera notícies i textos sense parar des de bon matí. Ben bé a ritme de ràdio, i sempre contra el rellotge.

Debat a les xarxes socials

La irrupció del món digital també ens ha fet més protagonistes en les xarxes socials per qüestions estrictament lingüístiques. Si les discussions sobre si tal paraula és correcta o incorrecta ja han sigut un clàssic en la història de la llengua catalana des de sempre, especialment des de finals del segle XIX, actualment eines com Twitter i Facebook han fet d'altaveu i caixa de ressonància dels encerts i errors de l'edició en català del diari. El que abans es materialitzava en una carta de queixa al director sobre un ús no normatiu, a la qual s'adjuntava el corresponent retall de diari amb la prova del presumpte delicte, avui es converteix en un debat a les xarxes socials amb partidaris i detractors de tal ús.

D'alguna manera som allà mateix, i celebrem que sigui així perquè la queixa en general sempre és d'agrair i enriquidora, i perquè ens informa de fins a quin punt va variant, o no, la percepció que el lector té de l'ús correcte de la llengua.  Així, es manté la denúncia de termes que usem però que no surten al diccionari (alfombra, disfrutar, recolzar o vivenda) i també es plantegen qüestions controvertides de sintaxi (com ara el polèmic ús del signe d'interrogació inicial en català). Però la justificació passa per allò que hem anat dient sempre: que tenim un llibre d'estil que ens autoritza a utilitzar aquestes opcions, que això no perjudica la llengua, que es tracta de llicències que compartim amb altres mitjans de comunicació, que el portal lingüístic Ésadir, de TV-3 i Catalunya Ràdio, fa si fa no fa com nos-altres, que aquestes llicències són en realitat aportacions per a futures ampliacions del diccionari, i que unes quantes d'aquestes llicències ho han deixat de ser perquè ja formen part del corpus normatiu.

Però ara el fenomen s'expandeix i se socialitza perquè hi participa més gent, i es poden llegir més arguments a favor i en contra, segons la corresponent concepció de la llengua que té cadascú. Així apareixen, per una banda, els del bàndol que entenen, com nosaltres, que la llengua és un ésser viu, mutable, sotmès a canvis, que incorpora paraules d'altres llengües i en cedeix, que hi ha mots moderns i mots antics, més adequats o menys segons el context i la situació, i que si una llengua fos immutable encara parlaríem llatí; i per l'altra banda apareixen els que pateixen de bona fe pel perjudici que, segons ells, pot comportar per a la pervivència d'una llengua l'ús de certes paraules en detriment d'unes altres. Convivint amb aquests dos bàndols trobem els que estan convençuts que ens equivoquem perquè així ho estableix el referent estrictament normatiu divulgat durant el procés de normalització lingüística.

Notícies relacionades

María Ortiz pren possessió com a directora general de Prensa Ibérica a Extremadura

Catalunya tindrà sis nous radars autònoms per a les carreteres amb més accidents de trànsit

Tot plegat està prou bé per fer bullir l'olla. Perquè, com deia aquell, l'important és que es parli d'un, encara que sigui bé... Però anant al fons de la qüestió, el que és veritat, i ens fa sentir orgullosos, és que, com ja es va destacar en el suplement que vam publicar amb motiu dels 5.000 números d'EL PERIÓDICO en català, la major part de les llicències lingüístiques consignades en el Llibre d'Estil publicat el 2002 en paper han passat a formar part del Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, conegut en la seva segona edició per la sigla DIEC2, i accessible per internet (www.iec.cat). Cosa que vol dir que no anem tan desencaminats com cert soroll a les xarxes podria fer creure.

El model de llengua

I encara més important que això, quan mirem enrere ens plau comprovar la consolidació definitiva del model de llengua que la majoria de mitjans van començar a practicar cap a la meitat de la dècada dels vuitanta, amb ben poques diferències entre ells, conscients de la necessitat de dotar el català d'un registre periodístic basat en la llengua estàndard. Un model que pretenia comunicar per damunt de tot, amb preferència pel lèxic més genuí sense deixar de ser entenedor, i que com més estès i general fos, millor. L'edició en català d'EL PERIÓDICO va recollir, doncs, aquest testimoni des del primer dia, i l'ha potenciat aprofitant les seves pròpies característiques, amb titulars àgils, populars, directes, fàcils d'entendre, buscant la complicitat del lector mitjà. I és així com pensem continuar.