Xavier Berneda: "Vull saber què votaria la gent en una consulta"

OLGA GRAU: A Munich ha coincidit la crisi amb la reestructuració de l'accionariat. ¿Quin ha sigut el seu impacte en el negoci?

XAVIER BERNEDA: És obvi que quan hi ha una persona que lidera i deixa de liderar, i no per motius de mala gestió, la gent té dubtes dintre de l'empresa, i l'empresa va patir una caiguda de facturació. Quan un nen té una separació a casa dels pares, el nen no està centrat en els estudis, doncs és una cosa semblant. Hem estat generosos, em sembla que tots, i l'empresa ha tornat a agafar el camí que havia d'agafar.

O. G.: ¿Com es va acabar resolent?

X. B.: Amb la compra de l'altra part de les accions. L'accionariat ara queda controlat per un hòlding [Bern2Run] que pertany al meu germà i a mi. Tenim un sistema econòmic còmode, en què hi ha la propietària de la marca, Munich SL, i està l'encarregada de produir, la que llicencia la marca a una altra gent, la que s'encarrega del retail i la que s'encarrega de l'on line. Antigament, les empreses només teníem un canal, que era el multimarca, i un gran operador, que era El Corte Inglés, i no hi havia res més. Ara tenim més canals, tenim el canal on line, tenim botigues pròpies, que abans no teníem, botigues outlet...

ENRIC HERNÀNDEZ: ¿Les botigues les gestionen totes vostès o tenen franquícies?

X. B.: Totes són pròpies. Solament hem tingut una franquícia i no va ser una experiència agradable. El franquiciat vol un rendiment econòmic, mentre que jo invertiré en la marca. Potser estic disposat a pagar més car el metre quadrat en un carrer perquè hi tinc un trànsit de turistes. Tornant a la pregunta anterior, diria que aquests set mesos que hem estat fora ens ha anat bé fins i tot per conèixer la classe de gent que treballa amb nosaltres. És com viure el teu enterrament, dius: «Mira, aquell riu i aquell plora». El dia que vam tornar n'hi va haver alguns que se'n van anar directament, jo volia parlar amb algun d'ells, saber quins motius d'alegria tenien.

O. G.: ¿Com van les vendes?

X. B.: Tot el grup vam fer fa dos anys 35 milions d'euros, 31 i escaig l'any passat, i aquest any tornarem a passar dels 31 llargs. Estem en una previsió de 32 o 33. L'exportació s'ha mantingut i hem crescut a Espanya, a nivell de moda un 12% i a nivell d'esport un 9%.

SALVADOR SABRIÀ: ¿Creixen amb els models populars o amb els més cars?

X. B.: Creixem amb les sabatilles més cares, les populars van a remolc. Si fem una comparació amb el bàsquet, tu busques un Pau Gasol i a partir d'aquí muntes el teu equip. Busques el producte que té ganxo, amb el qual el teu client guanya diners. Tenim clients a qui reposem diàriament. Tu tens l'estómac financer per ajudar-los. Hi ha una cosa que les marques estan oblidant i és que has de fer rendibles els negocis, no només els nostres. Hem de buscar que la botiga de proximitat sigui rendible.

E. H.: ¿I com té el seu estómac financer?

X. B.: Bé. Tenim un problema, com tothom, que no negaré pas, de circulant, d'accés al préstec. Encara que la llei de morositat ens prohibeixi facturar a més de 60 dies nosaltres a molts clients els hem d'ajudar. Al final és el meu soci, ell finalitza la meva venda. Nosaltres tenim fons propis per valor de 15 milions d'euros. No tenim deute, les naus són nostres, tenim un lloguer d'una oficina nova, però n'hem tancat tres. Per desgràcia tenim una classe política poc preparada per entendre la realitat que estem vivint. Estem governats pels que estem governats i... és un problema... ens hem de fer d'un altre país o no ho sé.

E. H.: Si vol parlar de política, parlem-ne ara.

X. B.: Jo no em sento representat pels polítics que tenim. No sento que defensin ni les empreses ni la cultura del país, jo sóc català. Això s'ha d'arreglar i al final necessitem inversió. A la locomotora de l'Estat nacional, del passaport que tenim, s'hi ha d'injectar diners per funcionar.

SONIA GUTIÉRREZ: Hi ha unes vambes Munich amb el missatge de Keep Calm and Speak Catalan.

X. B.: Això és un tema cultural. Jo vull que els meus fills parlin català, ¿quin és el problema? I vull que respectin la manera d'educar els meus fills perquè visc aquí. No estic fent política, entenc que hem de decidir què volem fer, i si parlem de la consulta, tinc una inquietud per saber què votaria la gent, perquè potser ens emportem una sorpresa, i vull saber-ho.

BERNAT GASULLA: Pocs empresaris parlen amb la claredat amb què vostè s'expressa.

X. B.: És la meva opinió. Tenim fàbriques a Aragó, a Elx, a Solsona... jo no dono feina ni deixo de donar-ne pel color de la pell o el to de veu de la persona, sinó per com fa de bé la seva feina.

S. S.: ¿Costa molt mantenir la fàbrica de Vilanova d'Espoia podent-ho fer més barat en un altre lloc?

X. B.: No pots ser lent, dolent i car, però pots ser car, ràpid i bo. El model de negoci a la nostra fàbrica és el «corre, corre, corre». Jo no crec en el model només made in Barcelona o només made in Asia, pot ser un híbrid. I al client se li ha d'explicar. «És que ets més car», «Sí, i quan vulguis una reposició te la serviré». Quan el senyor de Moritz vulgui uniformar els seus cambrers n'hi podré fer 38 parells. ¿I jo he de fer fora gent que ha treballat amb el meu avi? Hi ha decisions estratègiques.

O. G.: ¿Què fabriquen a l'Àsia?

X. B.: Fabriquem a Indonèsia, el Vietnam, la Xina, el Marroc, Tunísia. Hi ha dos models de negoci. Nosaltres tenim sabatilles que és impossible de confeccionar aquí, el tema de la tornada al col·le, amb els preus als que anem tots, és impossible. Deu ser un 30% o 40% el que fabriquem a l'Àsia; un 8% a Itàlia, que és un producte molt més exclusiu; una part la fabriquem nosaltres, una part a la zona de Llevant i Aragó i una altra part al Marroc.

O. G.: ¿Com una marca tradicional posicionada en l'esport es converteix en marca de moda?

X. B.: El primer és tenir clar un objectiu. Hi ha empresaris que tenen un discurs i quan arriben a casa en tenen un altre, que el timing de l'empresari el fa la dona amb les vacances. Costa gestionar això. Has de focalitzar l'objectiu: ¿Vols fer marca?, ¿vols fer parells? En el nostre cas teníem clar que havíem d'entrar a Itàlia, si entràvem a Itàlia entràvem en el món. Vam posicionar la marca, vam fer el restyling de models, vam invertir molt en comunicació. En l'èxit, hi ha molt de màrqueting. Tenim 260.000 persones a Facebook, hem escoltat el client.

S. G.: ¿On hi ha més competència, en el sector de l'esport o de la moda?

X. B.: L'esport té un problema, tenim dos operadors, una marca alemanya i una altra d'americana [Adidas i Nike] que s'emporten un pastís molt molt gros. I tenim dos operadors a Espanya, Decathlon i El Corte Inglés. Digue'm què ens queda als altres. Ningú té una botiga de moda amb el 50% de dues marques. En canvi, és molt més democràtic el món de la moda. És cert que no tens gens de seguretat, si no hi tens el cap a dins et treuen de la botiga ràpidament, però si tens un bon coolhunting, un bon servei de recerca de tendències, pots sobreviure.

O. G.: ¿Quin consideren el seu competidor més directe?

X. B.: El meu competidor no està en el sector, està en altres llocs. És Apple, és Spotify, són les tablets, els telèfons mòbils... La bossa de consum està en altres llocs. Que la moda hagi perdut aquella connotació d'estil de vida i que el que et dóna pertànyer a aquest col·lectiu de màrqueting aspiracional t'ho dóna la classe de telèfon mòbil que tens.  El consum ha canviat.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

O. G.: ¿Haurien d'obrir els comerços en festiu?

X. B.: Si som la segona ciutat d'Europa en turisme, no sé què és el que estem esperant. ¿Per què no? ¿Quin model de ciutat volem? Una altra cosa és que els ciutadans de Barcelona potser no volen que la ciutat sigui turística. Em penso que haurien d'obrir, però s'ha de buscar un acord entre tots.