Anàlisi

¿L'optimisme és possible?

2
Es llegeix en minuts
Gregorio Luri
Gregorio Luri

Pedagog

ver +

Fa uns anys vaig escriure un llibre subtitulat L'optimisme és possible. Avui sóc més pessimista. Els mitjans de comunicació estan recollint la notícia que va anticipar ahir EL PERIÓDICO sobre els vergonyosos resultats del Programa internacional per a l'avaluació de competències de la població adulta (PIAAC), una mena de PISA per a adults, que ens situa en el furgó de cua de l'OCDE. Durant dos o tres dies ens posarem les mans al cap i després les guardarem en el que entre nosaltres sembla el seu lloc natural: les butxaques. La mediocritat seguirà sent el nostre pa intel·lectual de cada dia perquè no hi ha vergonya que ens duri tres dies.

El que immediatament crida l'atenció és el més obvi: els nostres depriments resultats en matemàtiques i en comprensió lectora. Però al darrere de l'obvietat hi ha un parell de dades que han de ser ressaltades.

En primer lloc, els baixos nivells d'excel·lència, un factor clau per garantir la competitivitat en unes economies basades en el coneixement. A PIACC només arriben a l'excel·lència el 5% en comprensió lectora i el 4% en matemàtiques. Són nivells baixíssims… però més alts que els dels nostres joves de 15 anys en PISA.

En segon lloc, constatem que la generació que té actualment al voltant de 60 anys va començar a estudiar en un sistema educatiu que pel que fa als seus resultats era el més pobre de l'OCDE. Corea ocupava llavors l'antepenúltim lloc.

Durant els anys 50, el coreà no tenia termes per expressar conceptes com per exemple matemàtiques o ciència, la ràtio de professors/alumne era de 59/1 i només un terç de la població havia anat alguna vegada a una escola secundària. Els seus actuals resultats a PISA són ben coneguts. Les revolucions educatives són, doncs, possibles. Tan possibles, que nosaltres estàvem portant a terme la nostra. L'estirada que es va fer a Espanya entre la població que ara se situa entre els 65 i els 45 anys va ser la més acusada, amb diferència, de tots els països de l'OCDE. Progressàvem més que adequadament… fins que la LOGSE va decidir estavellar la nostra escola contra la ideologia. Després de parar en sec, vam començar a retrocedir.

Amb el «nefast» sistema educatiu anterior a la LOGSE, cada cinc anys disminuïa cinc punts el percentatge de població sense estudis secundaris. I això s'aconseguia sense reduir el nivell d'exigència. El progrés va ser tan espectacular que si considerem els últims 50 anys, som el quart país de l'OCDE que millor ho ha fet. Gràcies a la LOGSE, som el país que pitjor ho ha fet en els últims 12 anys.

Notícies relacionades

¿No hauria de sortir algú a demanar perdó públicament? I no serveix l'excusa que som el país més equitatiu del món repartint mediocritat.

Hem estat víctimes de les bones intencions dels partidaris dels mètodes suaus. Però com que ens agrada avaluar-nos per l'altura de les nostres bones intencions, ignorem la mediocritat dels nostres resultats. Això sí, als nens que condemnem a l'atur i a no entendre els nostres clàssics els estem oferint la compensació de la intel·ligència emocional.