Gent corrent
Toshiko Taura: «Cuinar és la meva manera de connectar amb els altres»
Va fugir d'una vida que no la feia feliç i ara emociona amb els seus plats a l'Alt Empordà.
Toshiko Taura. /
Toshiko Taura (Chiba, Japó, 1949) és a 10.500 quilòmetres de casa. Concretament, al final d'un camí que serpenteja pel veïnat de Coquells, entre Vilanant i Cistella, a l'Alt Empordà. La seva és la història d'una fugida. Una valenta, Toshiko.
-Està envoltada de roselles i camps de blat. ¿Va elegir perdre's?
-Jo m'identifico amb la idea japonesa de fuuko (nena del vent). Cuino allà on em cridin. A Tolosa, la Rioja, Tortosa, Menorca... Des del maig cuino a Mas Coquells, aquest encantador hotel rural.
-¿Sempre ha sigut mestra del teriyaki, el sushi i la tempura?
-No, no. Fins als 30 anys pintava quimonos. De petita havia vist la meva mare cosir-ne, de dia i de nit, i als 19 anys vaig anar a Kyoto a aprendre la tècnica de pintura. A l'acabar, vaig treballar en una empresa de Tòquio i, més tard, vaig seguir pel meu compte.
-¿I llavors?
-Als 26 anys vaig conèixer el que seria el meu marit [Yoichi Sai, un cèlebre realitzador japonès que va dirigir Takeshi Kitano a Blood and Bones]. Ens vam fer nòvios i 5 anys després ens vam casar. Era un gastrònom molt exigent, i per complaure'l vaig començar a cuinar.
-Vostè desconeixia el seu món.
-Érem pols oposats. Ell es movia tota l'estona i jo estava quieta, a casa, cuinant. No vam tenir fills i em pesava la soledat. Només tenia la companyia del meu gos.
-Ho comprenc.
-Als 47 anys, vaig agafar el gos i vaig venir a Barcelona. Em va agradar el clima, i hi havia mar i muntanya, com al Japó.
-Sí. Però ¿havia de prendre tanta distància?
-Volia allunyar-me d'ell. Tenia diners per viure durant un any. Em vaig instal·lar a Gràcia, a la plaça del Sol. Al principi vaig pensar a treballar pintant xals, però el meu estil era molt diferent... ¿Què podia fer?
-Cuinar.
-Sí. Vaig començar fent alguna classe, fins que uns veïns arquitectes em van demanar cui-
nar per a la festa d'uns amics que es casaven. La mare de la núvia tenia una empresa de càtering i el pare treballava a l'hotel Barceló-Sants. Em van trucar i em vaig posar a cuinar molt. Tant, que em vaig posar malalta.
-¿Alguna cosa greu?
-Em van detectar un càncer de coll d'úter en estat avançat. Als 50.
-S'imposava tornar a casa.
-No podia. Un any abans havia mort el meu germà i no volia donar un altre disgust a la meva mare. Estranyament, el meu ex em va trucar per dir-me que es casava i em va preguntar com estava. Li vaig explicar que tenia càncer i vam reprendre l'amistat. Em van fer radioteràpia i en vuit mesos m'havia recuperat. Els metges es van sorprendre.
-Es van acabar les proves...
-Encara no. L'any següent del càncer, la instal·lació elèctrica del meu pis del Born no estava en condicions, va saltar una espurna i es va incendiar l'habitació. La finestra del dormitori va caure al carrer. Va morir el gos i jo em vaig fer cremades a la cara i els braços. Però... quan una cosa s'acaba, n'apareix una altra.
-¿Què va aparèixer?
-L'oportunitat de treballar quatre estius a Casa Albertí, un hotel de Menorca. Hi va aparèixer Santi Millán i em va demanar que cuinés a casa seva. A través del boca a orella, vaig cuinar per a Andreu Buenafuente, Toni Soler, Àngel Llàcer...
-Per a l'star system' català, vaja.
-Els estic molt agraïda, però no li dono cap importància, a la fama. És una cosa que vaig patir amb el meu marit.
Notícies relacionades-¿I ara, què li falta per ser feliç?
-¿Amor? (Riu) Però no tinc temps. Mentre tingui salut i passió, cuinaré. Cuinar és la meva forma de connectar amb els altres.
