D'Aigüestortes no se'n viu

L'únic parc nacional de Catalunya, el d'Aigüestortes i l'estany de Sant Maurici, beneficia econòmicament la majoria dels veïns de les quatre comarques lleidatanes de la seva àrea d'influència -Vall d'Aran, Pallars Sobirà, Pallars Jussà i Alta Ribagorça-, però no els permet viure'n exclusivament, sinó que és un complement en la seva economia familiar. La majoria dels negocis han passat de pares a fills, però ara viure a prop d'un espai natural protegit no soluciona la vida de ningú. Tot i així, el 65% de la població activa dels municipis pròxims es dedica al sector dels serveis i és l'àrea amb la taxa d'atur més baixa de totes les de la Xarxa de Parcs Nacionals.

Manel del Pozo treballa des del maig fins a l'octubre com a taxista -els taxis són els únics vehicles autoritzats a circular pel parc- amb el seu tot terreny de nou places. En aquests mesos, sobretot a l'estiu, es passa fins a 11 hores diàries ficat al vehicle. Cobreix el trajecte Boí-el Planell d'Aigüestortes, però a més a més porta a terme serveis de transport escolar a la comarca, assistència en carretera i transport sanitari. La resta de l'any dirigeix l'escola d'esquí de Boí Taüll. «És imprescindible diversificar l'activitat», explica.

Pertany a l'Associació de Taxis de la Vall de Boí, integrada per 19 xòfers -n'hi ha 25 més a Espot, per a la zona de Sant Maurici- que organitzen diàriament les sortides en funció del nombre de turistes. Des d'on els recullen fins al punt final del trajecte hi ha 12 quilòmetres i el bitllet surt per uns 10 euros. Cada conductor es pot treure uns 1.800 euros mensuals de mitjana. No obstant, el Manel assegura que no surt a compte. «Són moltes hores i és molt inestable. Sempre estem disponibles, però cada vegada hi ha més gent que fa el recorregut caminant, encara que no tots ho aconsegueixen. Molts es pensen que són Kilian Jornet», afirma mentre acciona el CD que serveix per introduir els passatgers en els espectaculars paisatges que més tard contemplaran amb els ulls.

Molta carmanyola

En una cèntrica plaça de Boí, Tere Travesset regenta un hotel restaurant. Admet que el 90% dels  clients arriben atrets pel parc i «molt menys» pel conjunt de nou esglésies romàniques amb què compta la vall declarada patrimoni de la Humanitat per la Unesco. El negoci li va bé gràcies a l'hotel. I és que factura moltes pernoctacions però pocs menús. Un estudi oficial xifra en el 77% els visitants del parc que pernocten en allotjaments de la mateixa zona i en només un 35% els que mengen als seus restaurants. L'explicació és que molts excursionistes opten per rutes a peu amb el menjar ja preparat.

Notícies relacionades

Cues amables i gent sense entrada

Prevost crida a la unitat en català i castellà en la seva visita a la catedral

Claudi Aventin, veí de Lés, treballa per a una empresa turística aranesa i acostuma a desplaçar-se al parc un parell de vegades per setmana. «Aigüestortes és un destí que ven molt i que moltes agències de viatges ens demanen, però també oferim altres rutes», explica. El Claudi afirma que el client francès és el que els salva en aquests moments el negoci, ja que els autòctons van més per lliure. Alguns companys seus es queixen de la competència, per ells «deslleial», dels serveis de guia oferts pel parc. No obstant, tots coincideixen que el que més els perjudica és que els grups ja vinguin amb un guia contractat del seu lloc d'origen, cosa que cada vegada és un fet més habitual.

Pel que fa a la possibilitat de noves activitats a Aigüestortes, Travesset opina que «tot el que aporti turisme i activitat econòmica seria benvingut» i troba que la regulació del parc és «massa estricta». Per Josep Maria Rispa, guia interpretador del parc, és en canvi «impensable», perquè «cal protegir al màxim» Aigüestortes. De la mateixa manera ho veu també el seu director en funcions, Jesús Tartera. «Com menys activitats hi hagi, millor. S'ha de preservar l'entorn i no fomentar que hi vingui més gent del compte».