«Vaig tenir la gran sort de viure amb un geni»

Mare amb la vida resolta a Barcelona ho sacrifica gairebé tot per viure la història d'amor de la seva vida al costat del seu oncle polític en una ciutat proletària del Brasil.

-Aquest seria l'argument resumit de la seva història. Però, ¿com comença?

-És una història una mica novel·lesca. Els meus oncles (Celita Huch, germana de la meva mare, i Armando Vallès, el seu marit) eren artistes plàstics i als anys 50 se'n van anar a viure a París, on van conèixer, entre altres, Picasso, Sartre i Juliette Gréco. Armando era fill de la burgesia barcelonina i ho va deixar tot per l'art. Es mantenien fabricant souvenirs amb ferro forjat que ell modelava i ella pintava. El primer article sobre Armando va sortir en un diari de Nova York i explicava la història d'un espanyol que feia souvenirs a París.

-¿I després de París?

-El van contractar com a escultor per fer models de nines en una fàbrica de la ciutat de Sao Gonçalo, a la qual s'arriba des de Rio de Jainero travessant un pont de 14 quilòmetres. El 1954 Armando i Celita van entrar en vaixell per la impressionant badia de Guanabara i es van enamorar del lloc.

-Aquí comença la història.

-Però als dos anys la fàbrica es va arruinar. Els meus oncles vivien a Sao Gonçalo, a sobre del taller, i es van trobar sense res a fer. I ell es va adonar que al carnaval del carrer hi havia moltes disfresses però no màscares.

-I va trobar un filó.

-El 1958 va refundar la fàbrica, La Condal, per Barcelona. Primer va fer màscares de pallassos i bruixes i al caure la dictadura, el 1984, va començar a fer màscares de polítics i personatges d'actualitat molt semblants a la seva fesomia real. Allò el va fer famós.

-¿Quin és el seu primer record d'ell?

-Jo devia tenir 4 anys i els meus oncles van venir de visita a Barcelona. Recordo que Armando em va fer un bust i vaig haver de passar-me hores quieta. Sempre vaig tenir unfeelingespecial amb ell, però era el meu oncle i punt. Jo vaig fer la meva vida a Barcelona: era infermera, em vaig casar amb un metge, vaig tenir dos fills i a vegades anava a veure els meus oncles al Brasil.

-¿Quan va canviar el feeling?

-La meva tia va tenir un càncer i vaig anar a cuidar-la, fins que va morir. Vaig tornar a Barcelona, però Armando estava desesperat, no es recuperava, i vaig tornar a volar al Brasil per quedar-me una setmana amb ell. Un dia el vaig veure modelant al menjador de casa, que era el seu taller, i me'n vaig enamorar. Ell es va quedar mirant-me i aquí va començar la nostra història.

-¿I la seva vida a Barcelona?

-Em vaig separar de mutu acord i mentre els meus dos fills van ser petits anava i venia molt. Perdre el dia a dia amb ells va ser el més dur perquè jo, en realitat, sóc una marassa. Ningú entenia que pogués fer una cosa així, però si no tenia Armando al meu costat no podia respirar. No podia frenar aquell sentiment, m'hauria mort.

-¿Què l'atreia tant?

-Ell era més de 30 anys més gran que jo, però a vegades semblava més jove. Era l'ésser més lliure i especial que he conegut. Tenia una riquesa immensa, per la manera de ser i per les seves vivències, però alhora era molt humil. Vam passar 14 anys fantàstics, fins que va morir el 2007. El trobo molt a faltar i no he refet la meva vida. Vaig tenir la gran sort de viure amb un geni i els altres, per mi, no estan a la seva altura.

-¿Quan va morir va pensar a vendre la fàbrica?

-Hi ha 4.000 motllos fets per Armando, no podia deixar caure la fàbrica només perquè no me'n veiés capaç. La gent em deia que estava boja, que què faria una dona sola al Brasil. Al principi va ser dur però ara m'ajuda el meu fill petit, l'Albert. Fabriquem 500.000 màscares a l'any.

-¿Exporten a Espanya?

-Tenim màscares de Maragall, Carod-Rovira, Letizia, Aznar, Rajoy... Ens en compren unes 20.000 unitats, poca cosa. A nivell comercial m'agradaria fer jugadors de futbol. Ho vam intentar amb Neymar, però els seus advocats ens van advertir que d'això res, pels drets d'imatge.

Notícies relacionades

¿Quan és el Dia de la Mare 2020? Dates de tots els països

El paper de l'artteràpia en cures pal·liatives: “Per a ell era una manera d'expressar les seves emocions”

-¿Quina màscara nova li agradaria fer?

-La d'Armando. ¡Tant de bo sabés fer-la!