Els restaurants italians de BCN que cal tastar

A Barcelona hi ha més gossos que nens, però no hi ha més nens que restaurants italians. La bona cuina italiana pot ser un refugi per a l’ànima, però en aquest laberint de pizzeries i focacceries cal saber moure’s per aconseguir trobar plats fets amb ingredients frescos, pastes casolanes, picades d’ullet al receptari familiar i un extra d’amore. Ens asseurem en sis restaurants italians que es respecten i que respecten el visitant. Sense formalismes que valguin, amb plats a vessar de pasta on tothom clava la forquilla, ragoûts d’aroma pornogràfica, estovalles de quadros i un itinerari boig: Roma, Sardenya, la Toscana, Sicília... La Barcelona de la nonna.

Toscana en miniatura

Cita al Born

M’agrada la idea. On abans hi havia una hamburgueseria ara hi ha un restaurant collonut. La cançó al revés, un petit miracle al Born que hauríem de valorar. Es diu Osteria Borbotta (Sabateret, 4) i, tot i ser petit, és un tros restaurant. Dels que apuntes a l’agenda per tornar-hi i tastar tota la carta.

En aquesta osteria s’estila la cuina de la Toscana, una regió on mai he estat, de manera que hauré de deixar-me portar. I això resulta fàcil en aquest íntim raconet blanquinós: la seva cuina és tan reconfortant, tan joiosa, que, escolta, com si et diguessin que és gastronomia típica del planeta Kriptó. Que l’important aquí són els gnudi alla fiorentina, unes boletes de ricota i espinacs que són com mastegar el cel. I els nyoquis amb mantega torrada i bolets de temporada, un plat en el qual enfonsaries la cara amb un tub de submarinista. I el paté de fetge de pollastre, alta triperia gal·linàcia que recompensa els valents amb un gust i una textura que et fan plorar d’emoció. Fins i tot una simple truita oberta amb carxofes es converteix en un piccolissima serenata de gemecs.

Eixample al denti

Bistró de pasta

Algrano (Casp, 55, i Tamarit, 104) acaba d’obrir el seu segon restaurant a la Dreta de l’Eixample, al local que abans ocupava l’hamburgueseria Rare. Un altre italià que substitueix un local de burgers. Així sí. Gabriele Milani ja la va encertar amb el primer local, a Sant Antoni, i la seva fórmula es requeteconfirma en un nou espai que, amb només un mes de vida, ja compta amb una parròquia de fidels nombrosa. S’entén, és clar.

A Algrano van, doncs, a això, al gra: a la carta només trobaràs entrants i un apartat de pastes (pasta fresca feta a casa, òbviament). Tururut viola. Ni carns, ni peixos, ni res que et distregui dels seus linguine amb tàrtar de tonyina, mantega fumada i botàriga. O dels seus ravioli farcits d’ossobuco amb salsa de carn i un toc de safrà. Ah, i en els entrants no et saltis l’steak tartar de vedella Fassona del Piemont: més joiosa que una cançó d’Adriano Celentano.

Joia amagada

Pasta de 24 kilates

No és un italià a l’ús. De fet, té tanta personalitat que podríem considerar-lo un gènere en si. Bodega Bonay (Gran Via, 700) és un dels millors restaurants de Barcelona, i la comunitat de fidels que l’estimem sabem que no incorro en cap exageració. La cuina del xef Giacomo Hassan es passeja amb glamur pel mediterrani amb no poques picades d’ullet a Itàlia i una veu pròpia, original; aquí es fan les coses amb sentit i sensibilitat.

L’steak tartar Bodega és salvatge i vigoritzant. El carpaccio de celeri amb llimona i parmesà és una de les meves receptes fetitxe. I després hi ha els plats de pasta, delicats, emocionants. El meu preferit, els tagliolini amb escopinyes, tot i que seria una impertinència no fer cas als tagliatelle amb ragoût de xai (de bojos) o als spaghettino cacio i pepe amb faves. I si a Giacomo li ha vingut de fer mozzarella propietària fora de carta, demana-la a crits: és un altre rotllo. Per cert, la paraula Bodega no és fútil: compta amb més de 250 referències de vi per a totes les sensibilitats, especialment per als que busquen en els marges.

Els jocs de la fam

Italià de barri

Sense fer gaire soroll, La Fame (Consell de Cent, 621) s’ha guanyat el respecte dels veïns del Clot i de la comunitat italiana de Barcelona. Cuina romana i sarda al tauler de joc, vocació de casa de menjars i ambient familiar, desenfadat. Sobre aquesta base es construeix un negoci que enamora amb summa facilitat. La profunditat i confortabilitat dels seus plats són incontestables. Pasta fresca feta a casa, és clar, i cuina de la nonna sense complexos.

De la meva última visita recordo una croqueta d’ossobuco i un suppli amb albergínia i scamorza excepcionals, fora de mida. També uns macarrons a la carbonara sense màcula (em van quedar pendents les patates carbonara) i un tiramisú de pistatxo per llepar-se les barbes. Per cert, té un menú del dia amb una relació qualitat-preu molt seductora, però millor no parlar de xifres, que encara s’omplirà i caldrà demanar audiència papal per aconseguir-hi una taula.

Els frescos del barri

Carbonara o mai

Segurament no figura en les llistes de millors italians que trobes fotocopiades a les xarxes, però a la meva manera de veure és un dels restaurants de pasta més autèntics i guaridors de l’Eixample. La Fuga (Consell de Cent, 350) és un espai amplíssim, lluminós, ple de picades d’ullet al món del ciclisme. A més, compta amb el meu recés de pau predilecte: un bellíssim pati interior on totes les teves mogudes es dilueixen al primer xarrup de negroni.

La Fuga té un obrador propi on fabrica la pasta fresca d’alguns dels seus plats més icònics. Cuina italiana sense complicacions, molt honesta i feta amb un extra d’amor que es nota. M’entusiasmen els seus espaguetis a la carbonara, amb una salsa cremosa i generosos trossos de guanciale. Imprescindibles també els linguine amb pesto, mongeta tendra i patata, els nyoquis amb tomàquet i alfàbrega, i el ragoût, sigui en el format que sigui. Fins i tot hi ha pizza al tall perquè els petits (i alguns adults) no es queixin.

Nonna’s power

Veterà en forma

Notícies relacionades

Un finestral obert a la Cerdanya

Les activitats medievals envaeixen la capital d’Osona

Pocs italians amb la distinció i la regularitat de Le Cucine Mandarosso (Verdaguer i Callís, 4), des de fa més de 15 anys, un dels puntals gastronòmics de Ciutat Vella (està a dues gambades del Palau de la Música). Cuina de la mamma, de la nonna o de qui et doni la gana, l’única certesa en aquest càlid restaurant és l’absència de trampa i cartró. Tot sona, fa olor i té gust d’autèntic.

Els meus pares serien capaços de cometre un delicte per la seva magnífica lasanya amb ragoût de carn, un mos cremós, equilibrat i addictiu al qual sempre tornes. El mateix passa amb l’albergínia a la parmesana. Que bo que els surt el pesto, amb topping de tomàquet cherry semi sec i encenalls de pistatxo. I la carbonara, com es podia esperar, la broden com pocs ho fan. ¿La millor manera de liquidar una vetllada italiana d’aquest calibre? Donar amor al cannolo sicilià..., i allò d’apuntar-se al gimnàs ja ho deixem per a un altre dia.