José Carlos Castaño, arxiver de memòries

Potser la manera més sàvia que hi ha d'encarar el futur consta a plantejar el present sense perdre de vista el passat. En plena era de Youtube, amb milions d'arxius de vídeo circulant per tot arreu en format digital, resulta que se'ns havia escapat un detall crucial: d'aquí poc temps -cinc anys, deu, 15, el que aguantin els cossos-, un descomunal capital humà es perdrà i no tornarà mai més. El dia que se n'hagin anat els que actualment tenen 70, 80 i 90 anys, amb ells hauran marxat també les seves experiències. Als d'aquí ens quedarà el seu record, ¿però què se'n farà dels seus testimonis?, ¿on anirà el relat del que van viure explicat per ells mateixos?

El segle XX i el que ha transcorregut del XXI són prolixos en recopilació de memòries, però ningú ha posat atenció en les vivències personals dels que mai van ser protagonistes de la Història amb majúscules. Si l'avi que va lluitar a la guerra es mor sense que expliqui el que va patir durant aquells anys, els anys se n'aniran amb ell de manera definitiva. Si el modest jubilat se'n va sense narrar com era el món quan la seva pell era dura com la d'un tambor, adéu a aquest món per sempre. José Carlos Castaño (Sabadell, 1969) s'ha marcat com a objectiu que tot aquest patrimoni humà, civil i anònim no es perdi, sinó que quedi registrat perquè puguin tornar a visitar-lo les pròximes generacions.

De passada, aspira a fer d'aquesta activitat un ofici, i a viure'n. Després d'aprendre de forma autodidacta l'abecé de la fotografia i el vídeo, s'ha convertit en un home-orquestra multimèdia i ha muntat El Almario, una productora unipersonal a través de la qual recopila les vivències de la gent gran dels pobles i les ofereix en forma de llibre als ajuntaments -ja n'ha fet sobre tres municipis d'Almeria: Sierro, Terque i Padules-. També fa documentals sobre oficis en extinció per encàrrec d'institucions públiques: l'últim any, la seva càmera ha deixat registrat per a la posteritat el testimoni d'un bon nombre de miners, pescadors, llauners i rellotgers antics.

També fa videomemòries a la carta per a particulars. ¿Li agradaria conservar els records del patriarca de la seva família? Per un mòdic preu i mitjançant unes quantes entrevistes de vídeo en profunditat, Castaño és capaç d'elaborar un delicat documental sobre la seva història personal que emocionarà fills, néts i besnéts.

«M'interessa retratar la vida de persones amb història, amb càrrega emocional, amb suc, que hagin viscut i tinguin alguna cosa a explicar. Per això m'atrauen tant els vells», explica.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

Fa dos anys, José Carlos treballava com a agent d'ocupació en una fundació dependent de la Junta d'Andalusia, però ni el convencia el projecte -«hi havia molt de despatx i molt poc interès per la gent», recorda-, ni veia futur al seu lloc de treball. De fet, la setmana següent que se'n va anar van liquidar al complet el seu equip.

Tocava reinventar-se, encara que en el seu cas aquest salt ja estava planificat. En realitat, creu que ha estat tota la vida preparant-se per fer-ho. Va estudiar Ciències Polítiques, va fer de pallasso, va ser enquestador, va exercir de guàrdia antiincendis a les muntanyes, va treballar de reporter a la tele. «I ara penso que els destins laborals més inútils van ser els que més em van ensenyar sobre la condició humana», observa. Ignora si aquesta serà la seva reinvenció definitiva o si n'hi haurà més, però de moment té una missió a complir. El que és difícil és explicar-ho. «Si fos anglosaxó diria que sócfilmmaker. Aquí explico que em dedico a registrar experiències sentimentals. Vull crear l'arca de Noé dels records de la gent».