Un colós amb una raqueta de ping-pong

Els desavantatges que a causa de la seva poca estatura, l¿escassa longitud de les seves extremitats i altres problemes derivats de la seva malaltia troba Joan Pahisa cada vegada que es disposa a jugar a ping-pong, tingui o no tingui al davant un altre jugador discapacitat, les intenta solucionar amb estratègia. ¡Ah! Enviar les pilotes llargues, per exemple, i amb molt efecte, perquè el contrari no les pugui tallar, o aprofitar ¿per sorprendre¿ que per la seva estatura fa la sacada sempre amagat, bona part del cos ocult darrere la taula; o impedir per sistema que el joc s¿allargui, que duri tan sols tres, quatre cops si de cas, i estar pendent tot el temps de rematar. Comprovar després, en l¿última encaixada de mans, que no és un arsenal menyspreable, i trobar al final respecte en la mirada del rival.

Tots els desavantatges són les branques d¿un únic arbre en què el tronc és la malaltia que pateix el Joan de naixement, la displàsia espondiloepifisària congènita, de quadro clínic complicat com la majoria de malalties del creixement. Per exemple: els seus cartílags pateixen per l¿esforç, i el Joan es cansa aviat, així que no tan sols intenta que els partits siguin curts sinó que també ho siguin els campionats. «En les competicions llargues o em dosifico molt o he de prendre antiinflamatoris, però quan estàs fatal els antiinflamatoris no serveixen de res. A vegades he de perdre temps, a l¿anar a recollir la bola, per exemple. Cansat ataco menys i busco altres coses».

Això és rellevant perquè l¿anhel que té el Joan des de fa mesos és inscriure¿s als Jocs Mundials per a Persones de Talla Baixa, «el que vindrien a ser els Olímpics per a persones petites», que tindran lloc l¿agost vinent a Michigan (EUA). Per descomptat, no és necessari patir la displàsia espondiloepifisària per entendre que per a un esportista com el Joan, i per als seus vuit anys de pràctica seriosa del ping-pong, i per a la seva trajectòria, i per als seus partits a Primera Provincial amb jugadors sense discapacitat, i per a les seves participacions en tornejos d¿Espanya i de Catalunya per a discapacitats, i per als seus dos anys d¿entrenament intensiu al CAR de Sant Cugat, i per a la seva dedicació i per a la seva devoció per aquest joc, en resum: és important ser-hi.

La boca oberta

«Primer vaig intentar buscar patrocinadors, però certament la cosa està fatal. Llavors vaig pensar: `Intentaré això del micromecenatge, total, jo conec molta gent, a mi em coneix gent¿¿ Faré un vídeo, el penjaré a Youtube¿ Perquè la primera vegada que la gent em veu jugar es queda amb la boca oberta, per cert¿ Vaig fer el vídeo i vaig muntar la web, joanalsjocsmundials.com, i efectivament la gent va començar a donar. Va ser sorprenent la velocitat a què van arribar els diners».

Si es pogués fer un inventari de donants es podria discriminar fàcilment els que han aportat diners perquè el coneixen, o perquè n¿han sentit parlar, i els que, per exemple, tenen diners i debilitat per les causes esportives, però també els que van arribar a la web sabent poca cosa d¿ell, van veure el vídeo i es van quedar sense adjectius, o amb la boca oberta, perquè el Joan davant una taula de ping-pong és la resposta als que dubten, als que pensen que un home d¿un metre no pot jugar, i que si juga no serà exactament al ping-pong. «Ara al circuit em coneixen, però al principi es pensaven que era l¿acompanyant, o tenien aquella actitud de: `Ves aquest què farà¿. A vegades algú es cabrejava molt per perdre amb mi».

En un món dominat per les aparences, la del Joan ha estat no poques vegades una invitació a la tranquil·litat, un sobre tancat on l¿adversari estava temptat de trobar una promesa de distensió («¿tu?»). Però llavors arribava ell, amb el seu servei que no veu ningú, amb les seves boles llargues i enverinades, amb la seva pressa per acabar com més aviat millor. I simbomba: calia estar preparat. «El meu joc és molt estrany, ja ho sé. Si l¿altre jugador no em coneix, quan intenta reaccionar el partit ja s¿ha acabat».

Mirar-se al mirall

El Joan sap més o menys què es trobarà a Michigan, perquè no seran els seus primers jocs, i per això desplegar el seu ping-pong estrany i estratègic és un, però no l¿únic propòsit del viatge. Allò, sembla dir, agost, Estats Units, la cita, és més que una simple reunió d¿esportistes. «Vaig ser als jocs de França fa uns anys. Érem més de 200 atletes i l¿experiència va ser fantàstica: tothom hi havia viscut les teves mateixes experiències, les teves vivències. T¿hi senties molt còmode. A més, jo fins llavors no havia pogut jugar mai amb ningú que tingués una discapacitat semblant».

Notícies relacionades

Mor una netejadora de BCN mor després de treballar tot el dia al sol

Dues dècadesde bodes LGTBI

Semblant, però no igual. És tan rara la displàsia espondiloepifisària congènita que el Joan només sap d¿un cas, a part del seu, a Catalu­nya; en aquells jocs de França, on probablement estaven representades de-senes de malalties del creixement, ningú patia la seva. «La majoria patien d¿acondoplàsia, que és la malaltia més freqüent, la que pateixen els que la gent denomina nans, però no hi havia ningú que tingués el mateix que jo». L¿organització de Michigan espera prop de mig centenar de participants, cosa que augmenta les probabilitats que el Joan topi amb un igual; aquest és un dels objectius.

«Però bàsicament es tracta de passar una bona estona», diu. El Joan probablement obtindrà algunes medalles, com ja va passar a França, però no totes de ping-pong: potser alguna en natació, alguna en bàdminton, una altra en bàsquet. «Ja que hi vaig, participo en el que puc». La meta de 3.000 euros que s¿ha fixat en la seva, pel que s¿ha vist fins ara, ben recompensada incursió en el crowdfounding (fa uns dies estava a menys de 300 de complir-la), la necessita sencera per poder viatjar amb el seu entrenador, també físio, alguna cosa més que la seva mà dreta. La displàsia espondiloepifisària congènita no aconsella anar a uns jocs així ¿multitudinaris, exigents¿ tot sol.