Perruques solidàries

Es miren al mirall i no es reconeixen. I això que estaven avisades, que sabien que en pocs dies veurien canviar el seu aspecte en un procés inexorable que culminaria amb el tret més notori: la pèrdua del cabell. No obstant, és habitual que les males expectatives es vegin superades i que sigui llavors quan l'impacte les porti definitivament a entrar en contacte amb la malaltia. Ara sí que poden veure el càncer.

Costa interpretar amb tota la seva cruesa un escenari tan desolador si no s'ha viscut en primera persona. Moltes d'elles ho han fet. Són membres de Prevenció i Informació Càncer Molins (Picam), associació creada a Molins de Rei el 2004 per antigues pacients i cuidadores de malaltes oncològiques per aportar la seva experiència (www.picam.molinsderei.net).

Conscients del que representa la pròpia imatge per a qualsevol persona, l'any 2005 van impulsar el projecte que les distingeix en el món del voluntariat català: un banc de perruques gratuït per a malaltes que no es puguin permetre el cost d'un postís nou. «Moltes vegades, la perruca és la millor ajuda que se'ls pot donar, perquè recuperin la identitat que creuen que perden quan es queden sense cabell», revela Isabel Cano, secretària i una de les cinc fundadores de l'organització, que compta amb una quinzena de voluntaris i forma part de les principals entitats estatals contra el càncer.

LIMITACIONS PRESSUPOSTÀRIES / Fins ara han brindat el seu suport a més de 350 dones de tot Catalunya i des de l'any passat s'han expandit i tenen presència, un dia a la setmana, a Badalona, Sant Adrià de Besòs i Barcelona. Compten amb el suport de la Conselleria de Benestar Social i Família, que els cedeix els centres cívics d'aquestes localitats per desenvolupar la seva activitat. «Escollim zones humils, on sabem que serem més útils», indica la presidenta, Berna Moreira. També tenien clar que volien que fos un servei gratuït. «¿Que potser cobra qui dóna un ronyó?», diu. I, malgrat que el seu pressupost és limitadíssim -petites aportacions dels ajuntaments i una entitat financera, i donatius de par-

ticulars-, s'adapten. «Som mestres-

ses de casa, sabem gestionar amb poc pressupost», comenten.

Compten amb la col·laboració dels hospitals de Sant Pau, del Mar, Clínic i Moisès Broggi, on van a recollir perruques de donants, com també a cases de qualsevol localitat. I han ofert els seus serveis a usuaris de tot Catalunya. Fins i tot es desplacen a domicili amb diversos postissos si l'ocasió ho requereix. Per ara només atenen dones, tot i que aquest any, per primera vegada, han rebut peticions de tres homes. «Vam intentar fer servir una perruca curta per a un d'ells, però no el va convèncer. Ens plantegem d'adaptar-ne una per a ús masculí», diu Moreira.

FORT VINCLE EMOCIONAL / Mentre s'emproven les perruques, les pacients es van deixant anar. «Els alleuja saber que qui els parla ja ha passat pel mateix. Cada quimioteràpia és diferent, però es crea un vincle emocional molt fort. Saben que tu sí que els entens», diu la presidenta. Sempre supediten l'ajuda al criteri del personal sanitari que atén les pacients i adopten una valuosa funció de suport. Per a aquest acompanyament, han fet cursos de cosmètica natural i estètica oncològica. I tenen formació en psiconcologia. «En casos tan delicats, el voluntariat ha d'estar molt format, sobretot en el terreny psicològic. Treballem molt la faceta emocional», explica Moreira.

Cano recorda casos que l'han impactat. Com el d'una dona de 82 anys que va tornar la perruca al cap d'una setmana. «No teníem cap postís blanc i ella feia 20 anys que anava amb els cabells blancs. Recordo l'emoció amb què em va dir que el càncer li havia pres la salut, però que no li robaria la personalitat», diu la voluntària. La història té un final feliç. Els seus fills van fer un esforç i li van comprar una perruca de cabells blancs, que ella va prometre que cedirà a Picam quan el fantasma del càncer s'allunyi.

La família és precisament el primer contacte que acostumen a tenir les integrants de Picam, que no obliden que també pateixen la malaltia. «Moltes dones es queixen de la sobreprotecció de la família, a la qual li costa d'assimilar el tràngol. Però el malalt és un ésser social, no individual. El que li passa a ell afecta tota la família», diu Moreira.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

MOROSOS DE POSTISSOS / Més enllà del banc de perruques, les voluntàries sacrifiquen hores de la seva vida privada per brindar més serveis als malalts, com musicoteràpia, tallers de memòria («alguns pacients tenen lapsus a causa de la químio», diu Cano) i el programa per al retorn a la vida quotidiana. Menció especial per als grups d'ajuda mútua, coordinats per una psicòloga i un dels reptes de l'associació, que els vol consolidar. Altres assignatures pendents són la consideració d'entitat d'utilitat pública (perquè les empreses donants puguin desgravar) i el banc de perruques durant tota la setmana en un dels centres.

El banc compta amb 260 perruques, de les quals n'hi ha distribuïdes més de 120. Encara que costi de creure, gairebé la meitat dels postissos repartits els tenen usuàries que ja no els necessiten. «Algunes persones donen dades falses», explica Cano, indignada. Però elles no es rendeixen i esperen que el seu exemple s'escampi. «No fa falta participar en grans projectes -diu Moreira-. El que sí que és necessari és tornar a l'època en què els veïns de l'escala deixàvem la porta oberta i tots ens ajudàvem».