"No diguis res, però d'aquesta no en sortim"

«Aquell soroll ensordidor i tenebrós de l'aigua era profund i potent», recorda Josep Vallhonrat. Tenia 32 anys quan la riuada el va arrossegar a la Rambla de Terrassa. La seva nòvia havia pujat a canviar-se i ell l'esperava al carrer. Lolita Cantos i María Gómez tenien 10 anys i van sortir per la teulada de l'única casa que va quedar dreta al barri arrasat de l'Escardívol, a Rubí. Lola Pont va deixar els seus estudis com a assistenta social després de treballar amb els damnificats: «Vaig quedar saturada de tant de dolor» , afirma.

 Les seves descripcions d'aquella nit parlen de foscor i del soroll de l'aigua. Tan sols els llampecs concedien parèntesis de llum que descobrien la catàstrofe: on hi havia hagut el barri de l'Escardívol, no hi quedava res. Pels volts de les 10 de la nit, la mare de la María va veure que sortia aigua per la claveguera, mentre el seu pare «anava a avisar els veïns del pati». Eren cinc famílies i la casa més alta era la de la María: «Vam pujar tots 13 fins a l'últim esglaó i l'aigua venia al darrere, vam foradar la teulada i vam sortir». El pare de la María duia el sogre, immòbil, a coll, i al tractar de posar un peu al carrer un torrent desbocat se'ls va endur. «El meu pare va poder tornar, però tenia el pit ensangonat perquè el meu avi l'havia intentat agafar. L'aigua se'l va endur». El seu cos va aparèixer pocs dies després al Papiol. 

Quan el grup va arribar a la teulada, un familiar de la Lolita va veure com l'aigua trencava el pont, amb una força que va arrossegar les cases de les vores de la riera: «Antonio, no diguis res, però d'aquesta no en sortirem», li va dir al pare de la María. La Lolita recorda que el seu pare va patir el primer atac de nervis. «Ja no existia la casa dels meus oncles, on també hi havia l'avi. Ens venia a veure un cop al mes a l'Escardívol i va coincidir amb aquell dia. Els seus fills no l'havien deixat marxar perquè plovia», explica. El seu cos va aparèixer a Sant Carles de la Ràpita (Baix Ebre) 15 dies més tard. També van trobar els de l'oncle i la cosina, però la seva tia i el seu cosí no van aparèixer. Els 12 supervivents es van quedar fins que va clarejar a casa d'altres veïns. «Aquell matí, ningú podria imaginar que hi havia hagut cases la nit abans», afegeix la María.

  Mentrestant, agafat a un pal a la Rambla de Terrassa, al Josep els llampecs li van permetre veure baixar un home arrossegat a tota velocitat per la via, un autobús clavant cops a banda i banda amb els llums d'emergència encesos i una xurreria flotant. «Quan va començar a baixar aigua per la Rambla, vaig pujar a un banc, però vaig veure que no aguantaria, i quan vaig posar un peu a terra la força de l'aigua se'm va endur», recorda. «Jo estava acostumat a nedar, em vaig posar de panxa enlaire i amb els peus i les mans aguantava l'equilibri» . A la part baixa de la Rambla, on la via s'eixampla, es va posar de costat i va arribar al pal a què va estar agafat durant dues hores i mitja. Dels 12 pals que hi havia hagut al lloc, només en quedaven tres, i a cada un hi havia un home agafat.

  Lola Pont va sentir l'estrèpit del pont. Casa seva, a Rubí, s'havia inundat i va sortir per la finestra amb les seves germanes. Van anar a l'ajuntament ja que intuïa que hi hauria morts i ferits, i volia ajudar. Era infermera i es va posar a disposició dels damnificats des de primera hora. «Precisament havia anat a posar vacunes a l'Escardívol aquella nit, em van dir que em quedés fins que parés de ploure, però me'n vaig anar; sembla que no havia de morir aquell dia», diu. Recorda que abans de les onze ja va començar a arribar gent en estat de xoc. Els dies posteriors, va fer el seguiment d'alguns ferits a l'hospital de la Vall d'Hebron; això la va afectar a nivell emocional: «Em demanaven que busqués les seves famílies. ¿Com dir-los que no tenien res? Vaig ordenar que no entrés cap revista o diari perquè no sabessin què havia passat mentre es recuperaven. A poc a poc els vaig anar explicant la seva situació, va ser molt dur». La Lola va quedar tan afectada que va deixar els estudis d'assistenta social. «Aquell 25 de setembre es va eternitzar; com que era infermera, vaig decidir que curaria malalts mentre pogués, però res més».

Els quatre testimonis destaquen com tothom va col·laborar amb el que tenia. «La gent anava al cementiri a netejar cadàvers mutilats perquè fossin reconeixibles», recorda la Lola. «Hi ha moltes persones enterrades amb nom i cognoms gràcies a la tasca de gent com la meva germana, que va reconèixer molts dels seus clients de la farmàcia», afegeix. El Josep recorda que, al retrobar la seva nòvia, li va fer «una abraçada impressionant perquè s'havia pensat que era morta» , van disposar de vehicles per tornar a casa. La Lolita i la María van començar de zero amb les seves famílies. «No teníem res més que la roba mullada» , diu la Lolita. Van rebre ajuda, però coincideixen que algunes persones es van aprofitar de la solidaritat.

Notícies relacionades

El diluvi del Vallès

250 litres en dues hores

 L'experiència els ha deixat una empremta inesborrable. La Lolita recorda el dolor del pare perquè la clausura de la festa major de Rubí es fes després a l'esplanada de l'Escardívol. «Mai va arribar a entendre que se celebrés en un lloc on havia mort tanta gent», lamenta. I el Josep recorda com li va costar banyar-se al mar l'any següent: «El soroll de les onades em recordava el de la riuada, profund i potent».