Bones notícies, sisplau

El pobre ciutadà anònim es lleva cada matí per reprendre les seves rutines i, amb el primer glop de cafè, la ràdio ja l'assalta amb una pila de ganxos a la mandíbula: el nou enfonsament de l'Ibex, la volatilitat de la prima de risc, el saqueig d'una altra caixa d'estalvis, els titubejos governamentals, la intervenció, el penúltim repunt de la desocupació... I no és que es tracti d'una nebulosa llunyana, no.

Qui més, qui menys, té un familiar a l'atur o ha patit a la butxaca la voracitat de les retallades salarials i les polítiques socials. I així és com estem. Vivint al dia. Gairebé de puntetes. El triomf de la selecció espanyola de futbol a Kíev, diumenge passat, va insuflar almenys una molt necessària dosi d'eufòria col·lectiva. Com apunta el professor Leopoldo Abadía, autor deLa crisi ninja(Labutxaca, 2010), «que Espanya guanyi l'Eurocopa no ens resol cap problema, però és una notícia agradable en el clima de pessimisme global que ens envolta».

MALESTAR CONTAGIÓS / L'enardiment perla Rojava durar poc, el mateix que dura una aspirina efervescent en un got. Persisteix als carrers la sensació de tristesa, de pena i malestar. Les botigues tanquen. Proliferen els cartells d'es ven, es lloga, es traspassa. Es nota que els diners no circulen i, el que és pitjor, no disposem d'un referent, d'una pastanaga que ens animi a seguir estirant el carro.

Quatre anys consecutius d'angoixa -des que va començar la maleïda crisi- semblen haver amassat, dia rere dia, una atmosfera general de malestar. Un pessimisme amb la consistència enganxosa del quitrà, golafre com el virus de la grip. És possible que afirmar que el desànim és contagiós soni poc científic, però una mica sí que ho és. Potser perquè el cervell dóna més importància a la supervivència que a la felicitat.

La filòsofa Elsa Punset sosté que estem programats per contaminar-nos les nostres emocions amb la finalitat d'aprendre els uns dels altres i ajudar-nos a subsistir com a espècie. Ens compara amb una bandada d'ocells: tan bon punt un alça el vol per un soroll sospitós, la resta també surt fugint perquè la rapidesa podria salvar-los del gat afamat, del nen amb el tirador o del cotxe inesperat. «Les emocions negatives -com la ira, la tristesa, el menyspreu o la por- s'encomanen com un virus perquè el cervell creu que ens poden ajudar a sobreviure», afirma l'autora d'Una motxilla per a l'univers. 21 rutes per viure amb les nostres emocions(Pòrtic/Destino, 2012). I en un món globalitzat i hiperconnectat, l'epidèmia d'abatiment es propaga com el foc.

L'ÚLTIM RECURS / Un dels sentiments més infecciososés la por. Potser el que més, assegura Antoni Bulbena, catedràtic de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i director de l'INAD (Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions) del Parc de Salut Mar. La por és tan contagiosa com el seu contrari, l'antipor, aquella sensació de superforça, seguretat, potència i invencibilitat que projecten certs líders populistes o sectaris. Aquestes terribles estratègies s'han fet servir molt sovint en els conflictes bèl·lics.

Fa tres mesos, un jubilat grec de 77 anys, malalt de càncer i angoixat per les dificultats econòmiques, es va disparar un tret davant del Parlament. Va deixar una carta inquietant que va fer la volta al planeta i on, entre altres raons, esgrimia: «No veig cap altra solució que posar fi a la meva vida d'aquesta forma digna per no haver d'acabar furgant als contenidors d'escombraries per subsistir». De fet, estadístiques oficials gregues revelen que els suïcidis van augmentar prop del 40% el 2011 a causa del peatge que estan provocant les doloroses mesures d'austeritat. Informacions similars han aparegut als mitjans de comunicació sobre Itàlia i fins i tot Espanya. És a dir, podria estar augmentant al flanc sud l'últim recurs: el de la desesperació.

Els experts consultats, no obstant, aixequen el fre de mà. Tant el doctor Bulbena com el també catedràtic en psiquiatria de la UAB Enric Álvarez asseguren que encara no s'ha demostrat científicament la prevalença del suïcidi. Hi pot haver indicis, hipòtesis, però no dades «objectives i comprovades»; potser tindrem estadístiques d'aquí uns anys. En tot cas, sí que detecten un augment dels «problemes adaptatius» i de consultes per qüestions de salut mental. Però, una vegada més, temptejos, indicis sense avaluar. La ciència acostuma a ser bastant cauta.

Álvarez, director del servei de Psiquiatria de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, defineix aquest marasme, aquestes arenes movedisses del desànim, mitjançant un model que es coneix com la «indefensió apresa». Explicat per a profans, consisteix en el fet que s'està ensenyant a la població que faci el que faci, treballi o no treballi, ho faci bé o ho faci malament, la garrotada li caurà igual: «Aquesta situació, sostinguda de manera crònica, sí que pot generar símptomes d'ansietat i també de depressió».

Indefensió apresa perquè, afegeix, els causants de la crisi -un determinat perfil d'empresariat i poder financer- segueixen tan tranquils, mentre que les úniques respostes polítiques han estat la disminució de les prestacions socials i dels sous: «Encara que diguin que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, això és la xocolata del lloro de la crisi. Amb la bombolla immobiliària, es va fer obra pública sense parar, i això sí que no ens ho podíem permetre».

MENTIDES / En termes molt semblants s'expressa l'economista i emprenedor Àlex Rovira, coautor deLa bona sort (Entramat, 2008). La clau del debat no radica tant en la naturalesa contagiosa d'un estat d'ànim, tot i que també, sinó en la indignació pel cúmul de mentides. Una indignació que pot portar a un sentiment molt més profund, el desemparament. La conclusió és diàfana: ens han mentit, enganyat, estafat i manipulat. «Ara sabem que la crisi respon a la connivència entre el poder financer i el neoliberalisme, que han volgut robar a mans plenes aprofitant el buit legislatiu i la incompetència política», diu.

¿Ens hem tornat menys resistents? ¿Més pusil·lànimes? Els nostres pares i avis van sortir d'una guerra civil atroç. Van suportar fam, por, cartilla de racionament i penúries, mentre que les generacions posteriors semblem sucumbir a l'onada de desassossec. Una conjuntura que presenta similituds amb la Gran Depressió, la crisi mundial que es va desencadenar després de la caiguda de la borsa de Nova York el 1929.

L'analogia, no obstant, és relativa perquè, assenyala l'historiador Josep Fontana, llavors «semblava que hi havia alternatives al sistema en crisi i alguns governs, com el de Roosevelt als Estats Units, van intentar emprendre reformes per alleujar els problemes». Reformes que al capdavall no van servir de gaire, perquè de la crisi només se'n va sortir amb l'entrada en la segona guerra mundial.

Notícies relacionades

Detingut un menor de 17 anys com a presumpte autor de vuit incendis forestals a Santiago

Les noves teràpies revolucionen les patologies de la san

Fontana, professor emèrit de la Universitat Pompeu Fabra, afegeix que estem immersos en una etapa regressiva que desmenteix la il·lusió, generada en temps de la il·lustració, que la història de la humanitat és una «seqüència imparable de progrés». Ara, en canvi, creix la constatació que assistim al desmantellament premeditat de l'Estat del benestar.

Així, en la llarga espera de millors dades econòmiques i respostes polítiques més convincents, necessitem més que mai bones notícies. Èxits socials, com el rècord de trasplantaments, o esportius, com el dela Roja, que ens tornin autoestima. Avenços científics, com la troballa del bosó de Higgs, amb què puguem recuperar la fe en el progrés. I també, és clar, informacions com l'admissió de la querella contra la cúpula de Bankia, que alimentin l'esperança que els principals responsables d'aquesta crisi hagin de respondre d'això. «Necessitem idees i valentia, S'ha de posar energia no només a lamentar i témer, sinó també a reconstruir i transformar», conclou Punset.