El país que s'espolsava la caspa

Per remuntar-nos fins al 1977, l'any que vam viure perillosament, és recomanable una dosi extra de Biodramina, que vénen revolts. Les mortificacions que ara ens fan perdre la son -la institutriu Merkel, la seva prima i l'atur- semblen nuvolets d'estiu al rememorar les sacsejades sociopolítiques que va concitar un sol any de la transició: l'atemptat d'Atocha, l'amnistia per als presos polítics, el retorn del president Josep Tarradellas i el seu «ja sóc aquí!» des del balcó de la Generalitat, la històrica Diada en què un milió i mig de catalans van reclamar l'Estatut... Un Dragon Khan de sobresalts.

Fa 35 anys, seure a taula davant del televisor per dinar suposava una injecció d'adrenalina per la brutal ofensiva terrorista, l'onada de segrestos -a l'industrial José María Bultó li va esclatar la bomba que li havien enganxat al pit amb esparadrap a casa seva, a Pedralbes- i el lent retorn dels supervivents d'un exili que havia convertit Espanya en un erm intel·lectual. Només durant aquell

any van tornar del desterrament el poeta Jorge Guillén, la sufragista Victoria Kent, Dolores Ibárruri, laPasionaria, i Rafael Alberti, amb melena blanca i mocador romà al coll, qui, tan bon punt va baixar l'escala de l'avió, va proclamar:«Me'n vaig anar d'Espanya amb el puny tancat i retorno amb la mà oberta en senyal de concòrdia entre tots els espanyols».

D'aquest estil eren les sobretaules familiars del 77: frases solemnes, elTelediariohipnòtic a tot pla, les estovalles de quadros, Baturrico amb gasosa i la barra de mig; encara menjàvem molt pa -una mitjana de sis quilos al mes per habitant-, potser perquè la memòria atàvica de la fam encara coïa. I seguíem sent baixets: els homes feien 170 centímetres en la flor de la joventut.

Davant del clima de tensió i incertesa política, els diaris de l'època, que costaven 15 pessetes, van encu-nyar l'expressió«soroll de sabres»per referir-se a la contingència que els militars traguessin els tancs al carrer. Es necessitava tenir pols de neurocirurgià per deslligar allò que Franco havia embalat amb cinta americana, un delicat procés en què la premsa va apostar fort. La derogació per decret llei del polèmic article que sotmetia la llibertat d'expressió als principis del Movimiento Nacional va propiciar una decisiva renovació del periodisme: el juny del 1977 va sortir al carrer el diariDeia, el primer en eusquera; l'any anterior ho havien fet altres importants capçaleres -Avui(en català),El PaísiDiario 16- i el següent, el 26 d'octubre de 1978, començava a caminar EL PERIÓDICO DE CATALUNYA.

La proliferació de publicacions de caire satíric evidenciava, a més a més, l'evolució del país des de les gràcies grolleres de Paco Martínez Soria, cap al sarcasme, aquell humorisme esmolat que només elaboren els estómacs (gairebé) tips. Va ser un procés molt lent. Un pas endavant, dos enrere. Amb els peus de plom. Encara existia el segrest de publicacions. I la bomba contraEl Papusno va agafar per sorpresa ningú; el director del setmanari feia un parell d'anys que rebia amenaces de manera ininterrompuda, fins que va passar la tragèdia: el 21 de setembre va esclatar un artefacte explosiu a la redacció del carrer de Tallers, que va segar la vida del porter de l'immoble. Un atemptat que va reivindicar Aliança Apostòlica Anticomunista, la Triple A. Temps de sigles i de plom. D'Agua Brava i de patilles de destral.

Un cop a casa, a les estovalles de quadros vermells i blancs, potser mai com llavors va existir un distanciament tan abismal entre generacions, entre els que havien fet la vintena al voltant de la mort del dictador i els seus progenitors, encara a l'aguait sota la manta del franquisme sociològic. Els joves de llavors -no s'era major d'edat fins als 21 anys- somiaven emancipar-se com més aviat millor i sortir cor-rents de la casa paterna amb la motxilla en bandolera. Coexistien dos mons contraposats: l'encara oficial i les ànsies de viure que bullien al car-rer, als festivals de Canet i a la plaça Reial, amb les ocurrències festives del pintor Ocaña.

Va ser el juny del 1977, per cert, quan es va celebrar a Barcelona la primera manifestació homosexual, que va acabar dispersada amb bales de goma. La revistaInterviú, la mateixa que donava un to picant als quioscos amb les davanteres de Susana Estrada i Agata Lys, va glossar així la jornada:«Es va procedir amb duresa crua contra uns éssers que desfilaven alegres, xirois, amb les mans enllaçades, demanant llibertat sexual i amnistia total (¿) Contra ells es va bolcar el matí dominical del 26 tot el pes de la repressió».

La família tradicional es regia segons l'autoritat del patriarca i les benediccions de l'Església: fins aquell

any, era un requisit indispensable comunicar al rector que s'havia abandonat la religió catòlica per poder casar-se pel civil. L'anomenat«amistançament» continuava penat amb la presó. L'article 449 del Codi Penal, que va seguir vigent fins al gener del 1978, era una perla de la literatura jurídica:«L'adulteri serà castigat amb la pena de presó menor. Cometen adulteri la dona casada que jegui amb un home que no sigui el seu marit, i el que jegui amb ella, sabent que és casada». Del divorci, ni parlar-ne.

Van ser els Pactes de la Moncloa, engalzats per sortir de la prehistòria econòmica, els que van obrir la via a reformes que revolucionarien la realitat sociològica d'un país en què la dona necessitava el permís del marit o el pare per obrir un compte corrent o treure's el passaport. Les pastilles anticonceptives no van ser legals fins al 1978. En el seu imprescindibleCeltiberia show, l'escriptor Luis Carandell va recollir un acudit sobre els malabarismes anticonceptius:

-¿Saps com en diuen del mètode Ogino?

-No, ni idea.

-La ruleta vaticana.

Encara que la pastilla havia entrat al país de la mà de les turistes i de les espanyoles que havien emigrat a Alemanya, encara costava trobar-la en algunes ciutats; no tots els ginecòlegs l'admetien, i els que ho feien la receptaven d'amagatotis, com si la prescrivissin per regular trastorns menstruals. Del dret a l'avortament, ni parlar-ne.

La llibertat d'escollir quan es volien tenir els fills va propiciar el massiu ingrés de la dona en el mercat laboral i un canvi radical en l'estructura familiar: el 1970, el nombre de fills per dona era el més elevat d'Europa, només pel darrere d'Irlanda.

Estalvi a la cuina

Notícies relacionades

l'any en què el poble va parlar

L'ABC del 77

Encara quedava molta feina a fer. La mare prototip de llavors tenia el seu centre existencial a cuidar els fills, que creixien amb genolleres d'escai, i a estirar el sou i fer de la cuina el puntal de l'estalvi. Anys de llegums, sobres reciclats i croquetes. No devia ser pas fàcil que quadressin els números a final de mes quan el salari mínim rondava les 13.000 pessetes i uns texans, per exemple, en costaven 3.600 (qui posseïa uns Levi's era el rei del mambo).

Les vacances solien ser a l'estil Botejara, migdiada i càntir; res de segones residències: un interminable viatge al poble en el SEAT 128 per car-reteres encara infestades de sots.La España de los Botejara, una espècie de docudrama que va estrenar Alfredo Amestoy l'estiu del 78, reproduïa les penes i treballs d'una família escampada per la geografia de les Espanyes per sortir dels problemes econòmics. La sintonia del programa, rescatada de la memòria, deia més o menys així:«Hi va haver a Espanya una guer-ra que com totes les guerres la van perdre els poetes (¿) Ja ens rentem la cara, ja tenim democràcia, ¿on van els espanyols?, ¿on van els Botejara?». La de llavors era una lluita per la vida que permetés continuar lluitant per la vida. Més o menys com ens toca ara.