"Són 'hands', no mans"

El guardó, el reconeixement, l'homenatge, va ser per aJoaquim Maria Puyal(Barcelona, 1949). Ell no volia. És més, ahir a la nit no va voler ni que l'acompanyessin els seus. Va portar a la festa un amic, bé, un dels seus col·laboradors més pròxims. L'hi va demanar com un favor «personal» i el cavaller hi va accedir, és clar. Entrar a la festa delCatalà de l'Anyi que el premi acabi en mans del teu amic no deixa de ser un honor, un talismà.

Si bé em consta que el seu/el meu amic no és tan ingenu per pensar que va ser ell qui va portar sort al mestre Puyal, al doctor Puyal com li deia de matinadaJosé María García. Quan el Quim va entrar en aquella sala ja era català de l'any i fins i tot del segle, passat i aquest. A la butxaca dreta hi duia quatre premis Ondas; a la solapa, és clar, tota unaCreu de Sant Jordi; a la butxaca interior de l'americana, la de més a prop del cor, el seu carnet de membre, gairebé d'honor, o sense gairebé, de l'Institut d'Estudis Catalans; a la de la dreta, la de la cartera, les llicenciatures en Filologia Romànica i Ciències de la Informació, i a la cara, la felicitat, l'orgull de ser el comunicador més gran que té Catalunya i el mag de formats televisius comVostè jutja,La vida en un xip oUn tomb per la vida.

Fa l'efecte que el jurat, per més popular que fos, per millors i més complexos sistemes de votació que fes servir, no va fer altra cosa que reconèixer que aquest home, aquest profeta de la comunicació, mereixia el guardó, encara que ell cregués que el doctorBrugada oLaia Sanzse'l mereixien més. Més que ell no se'l mereix ningú. Perquè si es premien les aportacions que un català fa a Catalunya, el que Puyal ha fet per la comunicació en aquest país és únic. Perquè única i pionera va ser la idea de començar a retransmetre el futbol en català el 1976. Fins avui.

«La llengua --explica Puyal, tan pràctic com teòric, tan locutor com narrador, tan professor com alumne, tan boig com assenyat, tan pencaire com honoris causa, tan cap com becari, tan manaire com obedient, tan amic com ocult, tan discret com vistós, tan còmplice com individualista-- va darrere de l'ofici, sense pagar peatges emocionals, perquè això és viure la llengua amb normalitat. Retransmetre en català no és molt important, i que sigui el Barça, tampoc, perquè el repte i la clau són sempre els mateixos: respectar aquest ofici».

L'ofici que ell veu trontollar dia a dia, sobretot a la televisió. «Si els que surten a la tele no tenen límits --explicava alDominicald'aquest diari--, un dia sortiran despullats, o defecant, o matant-se. I ni en aquest supòsit hi intervindrà la justícia».

Notícies relacionades

Premi al mestre Puyal

Les xarxes socials rendeixen tribut al mestre Puyal

Puyal és, sens dubte, el comunicador que ha fet del seu futbol en català --l'han premiat, segur, per moltes coses però jo em quedo, ho sento, amb aquesta sonora, còmplice, contagiosa, entranyable, emocionant, emocional, sensiblera i palpitant idea-- la més gran de les aportacions a la normalitat lingüística. A mi no em va consultar --i a fe que ho desitjava--, però jo, si hagués estat ell, hauria anat a aquell acte acompanyat deJordi Mir, l0home que el va ajudar a fer els primers passos en les transmissions deFutbol en català. Mir, grandot, silenciós, savi, matemàtic amb la seva llengua, precís i preciós en la designació de les nomenclatures («no diguispatada, digues puntada; no diguisdespejar, digues refusar; les mans sónhands, el lliure directe és unflekic», li suggeria), va repassar, amb meticulositat de monjo, totes i cadascuna de les transmissions de Puyal dels seus primers anys.

El premi a Puyal és el reconeixement a molta gent, professor i alumnes seus, companys i oients. Però jo crec, ho sento, que és una miqueta més de Jordi Mir.