L'exemple de Pernau

El periodista Josep Pernau, columnista d'EL PERIÓDICO fins que la salut l'hi va permetre, el juliol del 2009, va morir ahir a la matinada als 80 anys. Aquest és el fet. Des de feia gairebé dues setmanes estava internat a la clínica Sagrada Família de Barcelona, on van posar tots els mitjans perquè no patís en excés i que la família més directa -Carme Mas, l'esposa; la Neus, el Gabriel i el Jordi, els fills- sabés que s'arribava al final d'un trànsit de gairebé tres anys de pèrdua de les facultats vitals i que ja no tenia marxa enrere. Ell ho sabia, i els amics ho constatàvem en les nostres visites. Jo havia mantingut amb ell llargues i sempre agradables converses, però cap al final, encara que em va conèixer fins als seus últims moments, no podia articular cap paraula i, quan renunciava a seguir amb la xerrada, articulava un «perdona» que em glaçava el cor.

Josep Pernau i Riu, nascut a Lleida el 26 de desembre del 1930, hauria complert els 81 anys d'aquí poc més d'un mes. Va tenir una vida difícil, com la de tots els nens de la postguerra espanyola, i una mica més en el seu cas, ja que el seu pare va morir en el bombardeig de la capital del Segre. Va quedar amb la mare i la germana, i va estudiar el batxillerat als Germans Maristes. En l'àmbit familiar sempre es va saber que el fotògraf Centelles havia retratat el seu pare mort i la mare lamentant-se, en una instantània que, anys després, s'ha fet justament emblemàtica. Aquells anys no eren per explicar-ho i, respecte aquesta qüestió, molt després, va tenir dues experiències curioses: era ja redactor d'El Correo Catalán quan, una nit, fullejant premsa estrangera, es va trobar amb la famosa fotografia atribuïda a la mort d'un «partisà»; i després, acabat de casar, en un viatge a París, en un cine va anar a veureMorir en Madridi es va trobar amb una filmació dels fets que desconeixia. Dos successos traumàtics que el van ajudar a ser ell i a entendre les seves circumstàncies.

Mestre de primer ensenyament, va exercir com a interí a Durro,

la Vall de Boí i Canejan, però aviat va optar per ingressar a l'Escola Oficial de Periodisme, que obria una secció als locals de l'Ateneu Barcelonès. Claudio Colomer Marqués, director del centre, i Andreu Roselló Pàmies, subdirector d'El Correo Cataláni professor, es van fixar en ell i, com que tots dos cuidaven aquell diari, li van proposar fer-se càrrec de l'entrevista diària, a través de la seccióVis-a-vis, que havien firmat Manuel del Arco, Joaquín Soler Serrano, Joaquim Muntañola i altres periodistes destacats. A ell no li va importar el repte i va saber visitar Antoni Tàpies quan començava i Josep Puig i Cadafalch quan estava en l'ostracisme polític. Corrien els anys 50 i no era fàcil escriure amb independència i criteri. Però ho va fer, sense oblidar la crònica ciutadana i la corresponsalia a Madrid quan va acabar els estudis necessaris per obtenir el títol i el director general de Premsa, Juan Aparicio, es va estranyar que mai l'hagués anat a veure per demanar-li res. I, encara que a Pernau el va sorprendre que l'hi diguessin tan clar, va continuar amb la seva independència com si res…

Després va venir la seva activitat com a redactor i cap de local aEl Co­rreo Catalán,amb Manuel Ibáñez Escofet, Esteve Busquets Molas, Àngel Marsà i altres, en una empresa encara una mica bohèmia, però que es professionalitzava. I encara, als matins, a Ediciones Generales, empresa periodística de Colomer, juntament amb Josep Faulí. Els vaig conèixer a tots dos, i tots dos em van ensenyar que es pot riure, però que s'ha de treballar.

I després van seguirTele/eXpres,amb Andreu Avel·lí Artís,Sempronio;Carles Sentís, i Ignacio Agustí com a directors. Allà, quan encara s'aixecava l'antic edifici del carrer d'Aragó, i tenia un despatx amb el buit a l'esquena, el vam anar a veure per si volia integrar-se al clandestí Grup Democràtic de Periodistes. No ho va dubtar, i va ser un dels fundadors del Grup, el qual sempre perdia, encara que després -els anys sempre et donen la raó quan la tens- vam començar a guanyar el que els altres ja no sabien administrar.

Van seguirDiario Femenino,un breu pas perMundo Diario,Diario de BarcelonaiDestino-en tots dos mitjans va ser director- i EL PERIÓDICO, on va exercir d'editorialista i de columnista en la seva celebrada seccióOpus mei, tot un repte d'afirmació personal i de suau ironia des del mateix títol.

Això, pel que fa a la seva projecció envers el públic. Però Josep Pernau també va sentir la necessitat de treballar des de dins de la professió per a la societat. Professor a l'Escola de Periodisme de l'Església, no va dubtar a anar a examinar a la presó Model alumnes presos; i a l'Antiga Associació de la Premsa va encapçalar la reivindicació de Josep M. Lladó com a professional, així com va firmar manifestos i va defensar exigències perquè tots fóssim periodistes i prou, al marge de corretges de transmissió i de complaences. Per això, quan va arribar el moment, va encapçalar una candidatura com a president, va guanyar i va posar en marxa els congressos de periodistes, el codi deontològic de la professió i el Consell de la Informació de Catalunya, que presidirien Llorenç Gomis, Francesc González Ledesma i ell mateix, etapa aquesta en què el vaig acompanyar com a secretari general, rere Joaquim Perramón i Santiago Ramentol.

Va obtenir premis importants

-Creu de Sant Jordi, Creu Francesc Macià, Ciutat de Barcelona, Ortega y Gasset i Josep Lladó, entre altres- però mai es va envanir. Considerava que eren fruit del seu treball, igual que la sèrie televisivaLos niños del 36, en què va recollir els testimonis dels que eren petits quan va esclatar la guerra civil. I va voler obrir-se a molts més periodistes, com quan va acceptar presidir la Federació d'Associacions de la Premsa d'Espanya.

I, com a final, permetin una declaració personal, encara que no sigui del tot correcta en una crònica com aquesta: amb Josep Pernau i Josep Faulí jo vaig aprendre el que sé de periodisme en l'aspecte moral de la professió. Ells han marxat, i no serveixo per recollir testimonis. Però voldria fer-ho i desitjo que els més preparats entre nosaltres -n'hi ha molts- segueixin el seu exemple.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

Llegiu els millors articles de Josep Pernau

http://www. e-periodico.cat