Degà de tots

En els anys en què va ser degà del Col·legi de Periodistes, no va estar-se gaire al despatx «noble» que estava reservat per a qui ostentava aquell càrrec. I no pas perquè no s'hi passés moltes estones, en aquella casa. Se'l podia trobar més aviat assegut en una taula rodona que hi havia en una dependència contigua. Allà despatxava els assumptes pendents i era on s'engrescava a xerrar de mil coses relacionades amb el passat i amb el present de l'ofici amb qualsevol col·lega que hi treia el nas. Si fa o no fa com en aquelles inoblidables guàrdies nocturnes al vell Brusi, on tantes i tantes coses li havíem sentit explicar alguns dels seus deixebles.

És en aquella taula on un matí va deixar anar: «¿Arribarà algun dia en què, aquí davant, a la rambla de Catalunya, hi veurem una manifestació de milers de ciutadans clamant pel dret a una informació veraç i completa?». No va perdre mai de vista que, encara que en general la societat no ho tingui prou present, és el ciutadà l'autèntic titular d'aquell dret, i el que dóna sentit a parlar d'ètica periodística.

Aquest principi és el que el va inspirar per fer de pilot cap a dues grans fites del seu mandat com a degà: el Codi Deontològic i el Consell de la Informació de Catalunya. L'esborrany del primer dormia en un calaix on va ser curosament endreçat un dia en què una ministra socialista, emulantMargareth Tatcher,va amenaçar: «Si no s'autorregulen vostès, els regularem nosaltres». Això va succeir arran delcasGuerra, i Déu ens guard que algú hagués pogut pensar que el col·legi feia les coses obeint ordres de la Moncloa o de qualsevol altre palau governamental. Sent ja ell el degà, el paper es va refer i el codi va ser solemnement proclamat al II Congrés dels Periodistes Catalans. L'any que ve en farà 20.

Notícies relacionades

¿Quin dia és el canvi d’hora a Espanya? L’horari d’hivern 2025 és a tocar

La UE diferenciarà les alertes d’emergència dels avisos

Amb el consell també va ser ell qui més hi va ficar la banya. Se'n va passar moltes, d'hores, parlant amb empresaris i directors de mitjans i amb representants d'allò que se n'ha dit la «societat civil». A suscitar consensos hi tenia mà. Es tractava d'aconseguir que al consell hi fossin presents tots els actors del procés informatiu, incloses persones i institucions representatives del batec social. I a fe que ho va aconseguir. En qualsevol cas, el consell -que ell mateix després presidiria durant un fructífer període- va ser i és un bon model d'aquesta mena d'organismes autorreguladors, com han reconegut experts en la matèria.

Són dues pinzellades delPernaudegà. La mateixa persona a qui molts anys abans els alumnes de l'Escola de Periodisme, en una gresca estudiantil, havíem dedicat aquella cançó (ho heu de cantar amb la tonada delQuizás, quizás): «Siempre que me preguntan qué es un periodista, yo siempre les respondo:Pernau, Pernau, Pernau».