La plaça de tots

Rock a la plaça La Monumental evoca, per a molts catalans, inflamades nits de música i baptismes amb figures internacionals. Els Beatles la van estrenar per al pop el 1965, encara que la seva edat d'or va arribar després del franquisme: Rolling Stones, Bob Marley, The Police, Bruce Springsteen...

Per molts barcelonins i catalans, la Monumental no té gust de sang i sorra, sinó de watts i experiències iniciàtiques en el pop i el rock. És la memòria emocional de, almenys, un parell de generacions, el primer minut de la qual s'ha de situar la nit del 3 de juliol de 1965, quan els Beatles es van plantar a la plaça de toros procedents de l'hotel Avenida Palace, a la Gran Via.Les cròniques parlen d'una plaça amb més de tres quarts de l'aforament ocupat. Unes 18.000 persones que  devien suportar un viacrucis fins a l'actuació dels Fab Four: abans que ells van desfilar l'Orquestra Florida, Els Shakers, Michel, la Trinidad Steel Band i, ja amb honors de celebritat, Los Sírex, que van treure punta al seu èxit de la temporada, La escoba. Tot plegat, presentat per Torrebruno. Mentrestant, en els camerinos, els càmeres del No-Do perseguien Lennon, McCartney, Harrison i Starr fins i tot en les seves escapades als lavabos. Per fi, cap a mitjanit, el grup va assaltar l'escenari amb els acords de Twist & Shout.

Van tocar 12 cançons, entre elles vuit de Lennon i McCartney, com ara Can't buy me love, A hard day's night i Ticket to ride. Els equips d'amplificació de l'època no permetien sonoritzacions sofisticades, i dels altaveus sortia una madeixa confusa de guitarres i veus estridents, però l'emoció del moment es va imposar a l'alta fidelitat. Per una vegada, en ple obscurantisme franquista, el país participava en un fenomen internacional, a la vegada popular i avantguardista, just quan tocava, ni un minut més tard. I no quedava gaire temps: només un any després, els Beatles van deixar d'actuar en directe per concentrar-se en les gravacions.

Però, encara que els Beatles asseguren el pas de la Monumental als nostres annals del pop, la seva edat d'or com a seu de concerts va arribar amb el postfranquisme. El 1976, Gay Mercader va considerar que el pavelló del Joventut de Badalona era petit per als Rolling Stones i els va programar a la plaça en la seva sonada estrena ibèrica.

Els agitats 80

El públic potencial dels concerts era molt inferior a l'actual, i la Monumental es va reservar per a figures populars: el 1979, amb el jazz-rock en auge, va acollir Jeff Beck amb Stanley Clarke, The Weather Report i Camarón; el 1980, a Santana, Larry Coryell i Diego Cortés, així com la posada de llarg de The Police, amb XTC i Dr.

Feelgood, i el cartell de rock dur de Rainbow, UFO i Def Leppard.

Com portàvem retard respecte a altres països europeus en consum de rock stars, la Monumental es va passar els anys 80 acollint artistes d'alt nivell que en el seu moment d'eclosió ens havien visitat poc o gens. Gent com Genesis (1981), Black Sabbath (1983), Rod Stewart (1983 i 1986), Stevie Wonder (1984) i Yes (1984). El recinte va ser escenari de figures massives: Tina Turner (1987 i 1990), Bruce Springsteen (la seva aventura sense la E Street Band, 1992), Dire Straits (1992), Mike Oldfield (1993)... a més de Miguel Ríos (gira Rock), Sabina, El Último de la Fila, Sau... El Palau Sant Jordi va matar l'ànima pop de la Monumental. Queden els records, sempre impossibles de batre. JORDI BIANCIOTTO

Gestes i agonies Manolete i José Tomás han estat els toreros fetitxe d'una plaça que en els últims temps només tenia uns 400 abonats.

Quan Pedro Balañá es va posar al capdavant de la Monumental era 1927 i encara faltava temps perquè els empresaris parlessin en termes de reestructuracions de personal i màrqueting. No obstant, el primer que Pedro Balañá va fer a l'ocupar el seu nou despatx va ser acomiadar les sis persones de l'oficina i pensar de quina manera podia penjar cada tarda el cartell de «no hi ha bitllets». Sempre va demostrar tenir olfacte: amb la mateixa agilitat amb què va deixar enrere la seva militància a la Unió Federal Nacionalista per a, després de la guerra, abraçar-se al règim i organitzar corrides de la Victòria, també va comprendre que una plaça amb 25.000 localitats necessitava un fetitxe de masses. I el va trobar en Manolete, el torero que, segons les cròniques de l'època, «es recreava en el misteri tràgic del toreig» i connectava com ningú amb l'esperit de la postguerra.

El cordovès va debutar a Barcelona l'octubre del 39 i va torejar més de 70 corrides. Per donar més octanatge al xou, el temut i respectat Balañá va esprémer la rivalitat entre Manolete i el mexicà Carlos Arruza. En el cinquè toro, explica el seu fill, ja negociava amb els representants la corrida de l'endemà, perquè quan la concurrència abandonés les grades es topés amb cartells que deien «demà, mà a mà Manolete-Arruza» i se n'anés a pas ràpid cap a les taquilles.

Del mandarí de la Monumental, es deia que mai firmava un contracte, que sempre portava dos sobres a la jaqueta (un amb el que havia pactat amb el torero i un altre amb extres si lafaenahavia estat extraordinària) i que una vegada fins i tot va donar la volta a la plaça amb toreros, espases i ramaders després d'una tarda d'apoteosi firmada per Pepe Bienvenida i Manolete. Quan el torero va morir (dues curiositats: cobrava 250.000 pessetes per corrida i sempre s'allotjava a l'habitació número 1 de l'Hotel Oriente), Balañá va afrontar els anys 50 oferint un altre pols entre nous gladiadors: Joaquín Bernadó i Chamaco, que va torejar fins a quatre vegades a la setmana. I als 60 es va apuntar a l'art groguista del Cordobés.

L'ocàs

Amb ells, la taquilla seguia fumejant, però ja res va ser igual. L'epitafi que segueix el va firmar anys enrere Néstor Luján: «Manolete era un torero excel·lent, se la jugava (...) Representava unes virtuts de senyoret andalús amb què podies o no estar d'acord, però significaven una manera d'entendre la cultura. El toreig dels altres era teatre. Allò de Chamaco i El Cordobés va ser una visió neocapitalista i calculadora». I seguia: «Els toros van ser a Catalunya, després de la guerra, de gran interès per a una aristocràcia tèxtil que es va sentir apassionada per la figura gairebé aristocràtica de Manolete, que representava l'Espanya vencedora. Aquesta burgesia es va trobar sense ídol alhora que entrava en crisi. A Catalunya els toros són des de fa anys un espectacle residual».

Més pròxim al divertiment que al pot de les essències, el toreig a la Monumental, que ha viscut set agafades mortals, va començar a donar signes d'agonia en els 60, quan el personal va canviar el toro pel 600. Quan José Tomás, aquest torero que ha convertit cada corrida en una escena de la Passió, tanqui avui la plaça, a penes 400 persones donaran jubilació al seu abonament. NÚRIA MARRÓN

Cops per riure La boxa i el circ són avui companys de decadència dels toros, però hi va haver una època en què el ring i la carpa tenien arrels en aquella arena

Senseser matador ni rocker, a Paulino Uzcudun li correspon la glòria d'haver donat una de les millors tardes a la Monumental. Ell envestia i els seus rivals acabaven sagnant molt. El 18 de març de 1926, l'arena va albergar el quadrilàter en què es va celebrar la baralla pel títol europeu dels pesants, un esdeveniment en l'època. La boxa era un esport en auge, i Uzcudun, un ídol. Basc i robust com un bou, l'hi va posar fàcil als que el van batejar com El llenyataire. Aquella tarda va fer miques l'italià Erminio Spalla, que a Barcelona defensava la corona i allà la va cedir, per punts.

Boxa i circ. Mastegots i llançaments de pastissos. Dolor i rialles. La Monumental era un recinte multiusos abans que aquest terme s'hagués inventat. Els individus durs de nas xato eren miralls còncaus per als homes del segle XX. La boxa generava figures igual que el toreig. Eren temps en què, de la mateixa manera que no estava mal vist que un home resolt i il·luminat per un extravagant vestits torturés fins a la mort a un animal, a tothom li semblava tan normal que dos homes es molguessin a plantofades fins que un dels dos doblegués el genoll, com el toro després de l'estocada, això tan artístic.

A mig camí entre la boxa i el circ s'ubica el que va passar a la Monumental el dia de Sant Jordi de 1916. Circulava per la ciutat 'encara analfabeta en boxa' l'anglès Fabien Avenarius Lloyd, àlies Arthur Cravan, poeta, provocador, nebot d'Oscar Wilde i a estones púgil que va creuar  punys amb un boxejador de categoria. El campió del món Jack Johnson, «negre de 110 quilos», contra Arthur Cravan, «blanc de 105 quilos», anunciava el cartell, que també donava raó que al «matx» hi havia en joc 50.000 pessetes (el 1916 un bon vestit d'home costava 50 pessetes). 5.000 persones es van empassar la farsa fins que Johnson va noquejar en el sisè assalt el poeta, després convertit en mite per la via d'una rara desaparició en un veler al Golf de Mèxic.

Però l'arena multiusos de la Monumental ha vist espectacles molt més esperpèntics, com aquelles funcions circenses en què un mico amb barret cordovès passejava els nens en un carret. Eren anys en què la paraulafriquitampoc s'havia inventat aquí. ELOY CARRASCO

Días de punys amunt i roses vermellesEls socialistes van celebrar l'apoteòsic míting final de la campanya de 1982 a l'arena barcelonina. Eren les eleccions del canvi.

Feia fred aquell diumenge, el penúltim d'octubre. Però el mal temps, amb aquesta humitat tan barcelonina que encartona els abrics, no va impedir que s'aglomeressin unes 60.000 persones a la Monumental, 30.000 entre l'arena i les graderies, i 30.000 més als voltants de la plaça. L'organització va instal·lar una pantalla gegant en la cantonada de Gran Via amb el carrer de Marina, i hi va haver embolic i xiulets perquè un problema elèctric impedia que se sentissin els parlaments per megafonia. Un diumenge de punys i roses.

Es tractava del míting socialista de tancament de campanya, amb la presència estel·lar de Felipe González, que, per cert, va aparèixer bastant tard, procedent de Saragossa, en autocar. Ens remuntem a 1982. L'any en què Maradona, el Pelusa, va arribar al Barça. L'any del Mundial i el Naranjito. El mateix any en què morien Romy Schneider, Grace Kelly i Ingrid Bergman. Felipe, l'esperat, acabava d'estrenar la quarantena, que pel que sembla és una dècada molt decisiva.

Van exercir de mestres de cerimònies Narcís Serra, aleshores alcalde de la ciutat; el filòsof Xavier Rubert de Ventós, que es va presentar a si mateix com a portaveu «d'un grup social, els intel·lectuals»; i l'actriu Mónica Randall, que va obrir la nit socialista amb un eslògan que va vendre bé: «¡Benvinguts tots els que esteu pel canvi!».

Desig compartit

En efecte, eren les eleccions del canvi. L'expressió d'un desig compartit. El país venia de la crisis de la UCD i el cop de Tejero, amb el persistent acompanyament dels atemptats d'ETA. Si els espanyols havien elegit Suárez per comandar el trànsit des de la dictadura franquista, van decidir també que els nois del vestits de pana pilotessin la consolidació de les institucions democràtiques. «A Espanya no la coneixerà ni la mare que la va parir», va exclamar Guerra; és a dir, el llengut Alfonso, que no el cèlebre torero cordovès.

Quatre dies després del míting a la Monumental, el PSOE guanyava els comicis amb una espectacular victòria prenyada d'il·lusions: per primera vegada des de la República, el país estaria en mans socialistes. El canvi normalitzava el país després de la guerra, la pell de toro tan donada al caïnisme, la sang i l'esperpent. Com va escriure per llavors el tauròfil Albert Boadella, «només la sarsuela pot representar-nos encara amb certa exactitud en l'àmbit dramatúrgic».

Les hemeroteques solen estar carregades de verí, de miralls que enfronten a la memòria amb la seva imatge distorsionada. En aquell míting històric a la plaça que avui es clausura, el líder socialista va afirmar davant el públic expectant: «Mai dic en campanya una cosa que després no pugui mantenir». Ho recull aquest diari, junt amb una foto de Carmen Romero en texans i una samarreta amb la consignaI love you, Felipe. Anys després van venir els jocs trilers amb el referèndum de l'OTAN. Això i altres desil·lusions. OLGA MERINO

Pa i faràndula El punt de socialització durant la postguerra per a la burgesia tèxtil catalana van ser les llotges i les graderies, però sempre des de la discreció.

Hi va haver un temps en què a Canaletes només es parlava de Kubala i de Chamaco, l'últim torero que va fer guanyar pessetes llargues als Balañá. Un temps en què les famílies somiaven que els sortís un fill futbolista o torero que els allunyés de la fam. Pa, futbol i toros. El pap ple i el poble entretingut.

El 18 de maig de 1947, el Generalíssim Franco va presidir una engalanada Monumental en companyia de la seva dona i de la seva única filla, Carmencita. La corrida va ser el colofó d'una visita a Barcelona, on el Caudillo havia convocat un inusual consell de ministres que va debatre la renovació de la indústria tèxtil, pal de paller d'una burgesia que va optar pel pragmatisme acomodatici de fer-se més o menys franquista. Durant la llarga postguerra, els empresaris de les filatures copaven les 28 llotges de la Monumental, i diuen que si algun anava del braç d'una amistançada oxigenada, el respectable sabia mirar cap a un altre costat. La venerada moderació dels catalans.

La Monumental mai va ser aparador. El públic no anava als toros per sortir a la foto o presumir, sinó per afició benevolent. José Luis Cantos Torres, autor de La Monumental de Barcelona. De Joselito el Gallo a Manolete (Círculo Rojo), sintetitza així l'esperit de la plaça barcelonina: «Las Ventas, a Madrid, seria la mare de les places; la Maestranza sevillana, el pare, més sever; i la Monumental, l'àvia, no tan estricta».

Famoseig a les graderies però sempre des de la discreció, excepte algun geni arrauxat com Salvador Dalí i Xavier Cugat. Serrat, el nano del Poble-sec, també anava als toros. Posa a la fotografia amb el seu amic Sebastián Palomo Linares. Eren els anys 70, i tot estava a punt de transformar-se. També l'afició catalana, que deixaria als turistes el seu lloc a la zona sol. OLGA MERINO

El crit de Companys El president de la Generalitat va llançar en un gegantí míting celebrat el 7 de març de 1937 el seu lema «¡Madrilenys, Catalunya us estima!».

El propietari de la Monumental (i de la Pedrera), Pere Milà, va fugir de Barcelona poc després que comencés la guerra civil. L'activitat taurina es va suspendre aviat, amb l'excepció d'alguna novellada en benefici de les milícies, i durant el primer any de la guerra, abans que els bombardejos comencessin a ser una amenaça contínua sobre la ciutat, la plaça va acollir algunes de les més grans concentracions polítiques celebrades a Barcelona, per ser convertit breument en punt de reclutament i instrucció a finals de 1937 i després en garatge i taller de vehicles, després d'arrencar bancs de les grades i instal·lar-hi fins i tot rampes d'accés.

Notícies relacionades

Els campus d’estiu universitaris per a alumnes d’ESO es multipliquen

57 anys de presó per violar dues cosines menors d’edat

Però abans d'arribar a aquest estat d'abandonament (que va obligar la dona de Milà a vendre unes maragdes el 1939 per costejar les obres necessàries per reobrir-la), la plaça va ser escenari de diverses manifestacions de la Barcelona encara no derrotada, de les quals han quedat imatges per a la història de fotoperiodistes com ara Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Sagarra, Casas i Puig Farran. El 25 d'octubre de 1936, el gran míting en què la UGT, el PSUC, la CNT i la FAI i es comprometien a emprendre una política d'unitat sindical, amb Joan Comorera, Rafael Vidiella (PSUC) i Mariano Rodríguez, Marianet, (CNT); el 8 de desembre de 1936, el gran homenatge als amnistiats pels fets d'octubre de 1934; l'11 d'abril de 1937, un acte en favor dels hospitals de sang, amb Federica Montseny...

Però potser el moment estel·lar de la història de la plaça durant la guerra va ser el gran míting de solidaritat amb els defensors de Madrid del 7 de març de 1937. D'aquell dia queden per al record la imatge de la joveníssima Teresa Pàmies davant el micròfon i la d'un nen refugiat de Madrid demanant ajuda als barcelonins  amb llàgrimes, tots dos fotografiats per Centelles. I, sobretot, el discurs de Lluís Companys en què va proclamar aquell «¡Madrilenys, Catalunya us estima!». El Comissariat de Propaganda va fer una gran difusió d'un cartell amb aquest lema i un muntatge de les diverses fotografies que Brangulí va prendre del president aquell dia. ERNEST ALÓS