Les ferides de la dansa

L'ossamenta, els músculs i les articulacions de Guido Lucas, 17 anys, alumne avançat de l'Institut del Teatre (IT) de Barcelona i practicant de dansa contemporània des que en tenia 5, estan modelats per les exigències de força i flexibilitat que li ha marcat el ball, exercici al qual dedica cinc hores diàries, cinc dies de la setmana. Coneix, perquè les ha patit, els estranys noms mèdics de moltes de les lesions que formen part del dur aprenentatge d'una interpretació artística que no permet aconseguir la creativitat sense tenir abans un complet domini de la tècnica. Igual que els passa al 80% dels ballarins, és rar que Guido pugui aguantar un any sense lesions. I com la majoria dels seus companys, només coneix un metge especialitzat en el diagnòstic i tractament de les ferides que provoca la dansa professional: el doctor Carles Puértolas, responsable de l'àrea de salut de l'IT i professor d'anatomia aplicada a la dansa a l'institut.

Pocs a Espanya

Per descomptat, existeixen fisioterapeutes i traumatòlegs experts en l'esquelet humà, però es compten amb els dits d'una mà els especialistes que dominen a Espanya les específiques lesions a què dóna lloc la tensa alineació del cos o les flexions i els salts acrobàtics que formen part d'aquesta expressió artística. «A Espanya existeixen metges per a futbolistes o per a qualsevol esportista, però la dansa està desemparada en aquest aspecte», afirma el doctor Puértolas, que també dirigeix la unitat dedicada a aquesta especialitat a l'Hospital General de Catalunya (HGC). «En la dansa, com en tots els exercicis que exi­geixen una tècnica depurada, passen moltes lesions per mala col·locació dels peus, les cames o la columna, però el seu factor diferenciador -el contingut artístic- la fa més procliu que la majoria dels esports a les patologies», assegura el metge, que és músic i va ser ballarí. El servei mèdic de l'IT analitza en el primer curs els paràmetres i les aptituds de l'aparell locomotor dels alumnes de dansa, uns 250 cada curs entre els de 12 a 16 anys, que segueixen ensenyament secundari a l'institut, i els més grans de 18, que estudien al Conservatori Superior de Dansa. Però, més enllà d'aquest consultori i de l'instal·lat a l'HGC, els més de 10.000 practicants de la dansa que existeixen a Catalunya no disposen de consultoris en què quan una ballarina relata al metge que ha patit una estrebada al fer un grand plié el doctor sàpiga que es refereix a una flexió de cames fins que el cul gairebé toca a terra. «La medicina esportiva està recolzada per una federació que mou diners, però la dansa, a Espanya, no té qui l'empari», comenta Puértolas, que organitza el seu servei mèdic a imatge dels d'Amsterdam i Nova York, ciutats amb tradició pel que fa a les atencions mèdiques de la dansa.

Notícies relacionades

"No es tracta que particulars i hotels omplin les seves piscines"

Una dessalinitzadora flotant al port de BCN evitarà portar vaixells amb aigua

I no és que els ballarins d'aquí infravalorin les conseqüències de les lesions. «Em preocupen moltíssim», assegura Guido Lucas. L'última que ha patit ell, una lumbàlgia fulminant, l'ha obligat a deixar de ballar durant tres setmanes, una inactivitat que li ha causat un gran disgust. Ni tan sols va interrompre la seva pràctica diària quan va patir una condromalàcia rotular, una inflamació del cartílag de la ròtula a causa d'una alineació incorrecta de la cama en el moment de fer un salt. «Vaig seguir ballant -explica Guido-. No feia salts, no doblegava les cames, però vaig seguir ballant. Si pares, perds condició física, no evoluciones, i això és el pitjor que li pot passar a qui practica la dansa».

És molt poc freqüent el ballarí que no es lesiona, assegura Puértolas. «I no parlo d'accidents, sinó de patologies causades per la falta de tècnica o per l'escassa força muscular dels estudiants que estan creixent», explica. La gravetat de les lesions està relacionada amb el tipus de dansa. En la contemporània, que practiquen un 80% de nenes i un 20% de nens, ells pateixen les lesions més transcendents, perquè alcen les ballarines i fan salts. En el ball clàssic, el flamenc, el jazz o el claqué les lesions es concentren als peus i les cames. «La dansa és moviment, expressivitat, concentració, creativitat i comunicació -resumeix el metge-. S'ha de saltar, fer acrobàcies, caure de puntetes amb les cames perfectament alineades... l'exercici físic és intens, però la finalitat no té res a veure amb un esport. Són artistes».