La precarietat laboral

L'Inem dels marginats

Els buscadors de feina porqueria substitueixen els espanyols que lluitaven per un lloc de treball en places de BCN fins als anys 80

Urquinaona va ser el primer soc de mà d'obra informal

Jornalers de Mercabarna, el 1984.

Jornalers de Mercabarna, el 1984. / ARXIU

2
Es llegeix en minuts
D. P.
BARCELONA

Quan el Nelson, un equatorià de 45 anys, va perdre la feina com a peó de la construcció, un company li va fer una recomanació.«Vés a l'oficina d'ocupació Manaus, al carrer de Campo Florido. No t'oblidis de portar el currículum. Allà donen bastanta feina», li va dir. Però quan el Nelson hi va arribar fa dues setmanes es va trobar amb desenes de paisans al carrer abalançant-se sobre les furgonetes que necessiten mà d'obra barata. Manaus era una botiga de construcció i les seves voreres l'oficina d'ocupació que ell buscava. El seu amic li havia fet una broma, gairebé tan sarcàstica com la notícia de negociació dels convenis col·lectius que el Nelson fullejava a la premsa la setmana passada.

Fa més de 30 anys, el Jordi, un fruiter del Mercat de l'Estrella, a Gràcia, va rebre la mateixa recomanació. Però l'adreça on havia d'anar era un lloc molt més cèntric i conegut: la plaça d'Urquinaona.«Al final no hi vaig arribar a anar mai perquè vaig aconseguir una feina estable, però tots els que venien dels camps d'Andalusia i no tenien feina, començaven allà»,recorda el fruiter.

Els successors

«Quan cau la tarda, l'esplanada que dóna accés a Mercabarna es va omplint de descarregadors(...)Anys enrere, la feina d'aquests homes podia proporcionar-los un salari digne. Ara no. Abans eren pocs. Ara la crisi econòmica i l'atur han empès molta gent a intentar guanyar-se la vida en aquesta plaça».El text bé podria servir per descriure el fenomen dels buscadors de feina precària actualment, però va ser publicat fa 27 anys en un reportatge de Luis Uría en aquest mateix diari l'11 de març de 1984.

Un centenar de treballadors, que aleshores asseguraven que sentien vergonya pel fet de buscar feina en aquell lloc, rebien 1.300 pessetes (nou euros) per descarregar un camió, un euro menys del que paguen als seus successors immigrants 27 anys després. També pensaven crear una cooperativa i evitar que l'arribada de més mà d'obra barata desplomés les seves tarifes.

Notícies relacionades

Però l'única cooperativa que han muntat els treballadors precaris d'avui organitza partits de futbol els dies que no aconsegueixen trobar cap feina. Algun ja acumula experiència fora de Barcelona. «Quan vivia a Madrid vaig anar molts cops a la plaça Elíptica. És on anaven els pistolers [reclutadors d'obrers]des de ben de matí i últimament ja hi havia espanyols buscant feina»,explica el Roberto.«Ja no val enviar el currículum ni preguntar a les obres. El millor és venir aquí. Si treballes bé fins i tot pots acabar amb un contracte legal», prossegueix.

Igual com als anys 80, qualsevol camioner pot ser el seu pròxim cap. Qualsevol carrer, la seva millor oficina de l'Inem.