Me'n recordo...

Alguns són intranscendents; altres, divertits. Elsme'n recordosón un exercici senzill però de gran impacte. Una vareta màgica que ens fa reaparèixer al cap amb tota la seva brillantor un moment del passat potser insignificant però carregat de nostàlgia. Es tracta d'un instant, una imatge, una vivència que va ser personal però en què molts anys després tothom s'hi pot sentir identificat. En aquest suplement d'estiu proposem una primera bateria deme'n recordoque remeten a records compartits, oblidats i per fi recuperats, molts dels quals també tenen un regust d'estiueig.

La forma que reunim aquí va ser encunyada l'any 1970 pel pintor Joe Brainard sota el títol deMe acuerdo(acaba d'aparèixerMe'n recordo, versió catalana publicada per L'Avençamb traducció de Màrius Serra, i la castellana ho va fer l'any passat a Sexto Piso).

La fórmula era simple, amb prou feines una frase o dues, com si fos un mantra repetitiu, que indefectiblement començava amb les paraulesMe'n recordo: «me'n recordo de quan la pòlio era el pitjor que et podia passar»; «me'n recordo de l'assassinat de Kennedy»; «me'n recordo de la dolçor de Marilyn Monroe aVides rebels»; «me'n recordo dels sons de les retransmissions de beisbol que arribaven des del garatge els dissabtes a la tarda».

Notícies relacionades

Un test detecta els pacients amb cirurgia de còlon que recauran

Catalunya injectarà aquest any 700 milions contra la pobresa infantil

Es tracta de petites màquines del temps que van traslladar automàticament els nord-americans a la vida quotidiana de les dècades dels 40 i 50 i en el seu moment van aconseguir una enorme popularitat. Paul Auster va ser un dels que van caure sota la influència de la fórmula: «Els llibres suposadament més importants del nostre temps seran oblidats un rere l'altre, però la petita i modesta joia de Joe Brainard perdurarà. Amb frases senzilles i contundents, traça el mapa de l'ànima humana i altera de manera permanent la manera com mirem el món», va escriure.

TRACTATS D'HISTÒRIA / El millor d'aquest model que alguns han definit com un tractat d'història alternatiu és la seva capacitat per generar els nostres propisme'n recordo. A França l'invent va ser adaptat per un dels més juganers experimentadors de la literatura, Georges Pérec, que va crear les seves pròpies rememoracions traslladades a la França de postguerra amb una voluntat un punt més poètica i un valor una mica més generacional. Pérec va dir que aquelles espurnes oblidades de cap manera són estrictament íntimes. «Passa que, no obstant, tornen una altra vegada anys més tard, intactes i minúscules, per casualitat o perquè les hem buscat, una nit entre amics». Després de la versió francesa, molts altres autors, Marcello Mastroianni entre ells, s'han dedicat a treure-li punta al microgènere. Des d'aquí animem els lectors a enviar els seusme'n recordo.Només cal deixar oberta la porta de la memòria.