Els anells dels arbres reflecteixen el declivi de la transhumància

De color negre veu Joan Piella, elPipa, un dels últims pastors transhumants de Catalunya, el futur de la seva professió. «A Catalunya ens quedarem sense terra i sense bestiar: a la muntanya, el clima ens ha destrossat l’herba; aquí a baix, les màquines ens ho han pres tot. La nostra feina s’ha acabat».

Després de mil anys d’activitat, el pasturatge tradicional català que, lligat a la transhumància, va definir un paisatge de gran riquesa en termes de biodiversitat al llarg de les carrerades o camins ramaders i en les pastures d’alta muntanya, apunta al seu final. Un estudi basat en els senyals que els pastors van deixar als arbres, emprès per dues investigadores de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Universitat de Barcelona (UB), posa en evidència el declivi d’aquesta pràctica en el transcurs dels últims anys, en particular, des del 1970.

La prova pilot, portada a terme al parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, amb el suport de la Conselleria de Medi Ambient, també corrobora l’existència de pasturatge a la zona des de fa 250 anys. A l’estiu, a l’alta muntanya, els pastors mataven el temps fabricant estris per proveir les seves necessitats i les del ramat: bols, salers, bessulles (recipients per escalfar aigua), collars per a les esquelles... «Aquests objectes els feien amb fusta dels arbres de la zona», explica Mireia Celma, arqueòloga del Laboratori d’Arqueobotànica de la UAB i impulsora de l’estudi. Elena Muntán, coautora i biòloga del grup de Dendroecologia de la UB, aclareix que «no arribaven a tallar el tronc, n’extreien només la fusta necessària». Així, l’arbre podia seguir el seu curs i afegir capes de fusta cada any --les ratlletes denominades anells de creixement --.

DATACIÓ / Les investigadores van datar les ferides que els pastors infligien als pins a l’elaborar els collars dels animals, mitjançant la tècnica d’assignar un any del calendari a cada anell de creixement

–coneguda com a dendrocronologia–. «Datem la ferida a l’arbre, no el collar», especifica Muntán. Per a això van rastrejar els boscos del parc nacional i van seleccionar quatre àrees on els arbres mostraven indicis d’activitat pastoral. En van agafar mostres --bocins que recullen els anells des de l’escorça fins al centre del tronc--, les van sincronitzar entre si i les van datar. Així van poder posar data a les ferides, la més antiga de les quals va ser datada el 1765 i la més recent el 1970. «La troballa de senyals al llarg de tot aquest període constata l’activitat continuada dels pastors en aquesta zona», afirma Mireia Celma.

Notícies relacionades

Arbovirosi: com prevenir les malalties transmeses per les picades de mosquits

La llei automatitza el reconeixement del 33% de discapacitat

DECADÈNCIA / En contrast amb el que passa en altres comunitats autònomes, la transhumància a Catalunya no gaudeix de bona salut. Els principals camins ramaders han quedat pràcticament en desús, llevat d’excepcions, i les rutes, abandonades. «Estem perdent un paisatge que depèn totalment d’aquesta activitat», explica Judith Mira, biòloga estudiosa del pasturatge que, des de l’empresa La Petjada, pretén recuperar senders antics: «Aquests camins no estan ni marcats ni cartografiats. Nosaltres intentem recuperar-los, però en realitat és el bestiar l’únic que pot fer-ho».

L’arrelament mil·lenari de la transhumància a Catalunya ha creat un paisatge particular associat a una elevada diversitat floral. A diferència d’altres zones d’Espanya, la recuperació d’aquestes vies xoca amb els impediments de la normativa autonòmica. Mira critica que «la legislació catalana limiti la transhumància, sobretot per qüestions sanitàries». Tot i això, alguns ramats accedeixen a l’alta muntanya, encara que «la majoria procedeixen d’Aragó i, sovint, el bestiar es trasllada en camió o ho fa des de valls pròximes, a un dia de camí». Les dures condicions de la feina de pastor engrandeixen a més aquest buit: «Cada any cau algun pastor per jubilació». ¿Qui està disposat a agafar-ne el relleu al segle XXI?